antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 25 de març del 2009

El món vist de cap per avall des de la via Mi primer Amor del Pilar del Segre

De Mi Primer Amor al Pilar del Segre

Ja feia bastant de temps que li anava menjant la orella a en Xevi per convencer-lo d'anar a intentar de nou una via al Pilar del Segre. He hagut d'esperar un temps prudencial per tal que la mala experiencia de la nostra ultima visita a aquesta paret es convertís en un record llunyà i no haguès d'explicar-li masses mentides perque em digués que si. Un intent a la Belle Epoque, amb retirada gairebé arribant a la primera reunió perque un ganxo t'ha saltat a la cara i t'ha fet perdre les ulleres i després desmontar tot el llarg amb cinc dioptries de miopia a cada ull i un desplomasso de gairebé 135º amb totes ls martingales que vam haver de fer diguem que no et deixa massa bon record. És per aixó, que després d'aquest temps prudencial i havent d'explicar-li alguna que altra mentida aconsegueixo convencer-lo per anar a intentar la Mi primer Amor que ens hem enterat que ara l'han reequipada amb parabolts. El ansiaaaaaahhhhhh pels parabolts, ara sembla que quan et trobes un buril vigis al mismissim Satanas...
Varem començar la via enfilant-nos per la vira d'accés que ve per l'esquerra ja que tothom recomana que la variant d'entrada directa no val massa la pena. El primer llarg es molt guapo, desplomat com ha de ser a Vilanova pero no amb les tipiques busties sinó que ressegueix una fugissera i no sempre homogenia fissura de totes les mides imaginables i que s'haurà de superar en una escalada combinada de 6a amb algun A0. Dona molta vidilla els cordinos de bona qualitat que vas trobant als pont de roca i sabines i que et permenten anar forçant en lliure i equipant algun que altre pas. El segon llarg té una sortida de la R bastant curiosa. Es tracta de un mur de uns 5 metres completament llis fins a una peaso sabina del que penja un cordino. El camí és evident, pero, per on es puja?. Algun rastre de pitonatje delata que la penya ha furgat per aquest murillo pero per pasar només amb tascon i friends com diu la ressenya ni parlar-ne. Posem un Tricam no massa bo en un forat de pitonatge (ideals per aquests passos) i previa caiguda després del primer pas sobre un tasconot i vas a pillar, a darrera teu!!!! una branca de la sabina que creix recargolada avall i d'aquí vas reptant fins a la base de la sabina que es on hi ha el cordino bó. Fins que no varem trobar la clau del pas va passar una estoneta tu..... D'aquí fins a la reunió sense massa problemes amb uns progressió d'Ae pel desplom mes ganso i amb més ambient del Pilar del Segre, per disfrutar del buit i l'"aire" com diuen els francesos. La R es dolenta de veritat, totalment penjada, no a la vertical de la paret que comença a partir d'aquí sinó encara a ple desplom.
Arribats a aquest punt, els fantasmes del passat ens tornen a rondar i decidim tirar avall. Arribaran les cordes de 60 metres? som molt amunt.... Pues si, total al final amb un rapel de 40 metres ets a terra pero la sensació sembla que sigui molt més
amunt.
Un cop avall ens arribem a les vies friquis que hi ha a l'esquerra i que tenen tan bona pinta per acabar de suar l'esmorzar que ens em fotut a la Fonda Cadí de Ponts amb una relativa bona sensació ja que com a minim hem superat el desplomasso del Pilar del Segre

De Mi Primer Amor al Pilar del Segre

De Mi Primer Amor al Pilar del Segre

Aixó sembla l'infern nano. Durant l'aproximació a la via per les vires.

De Mi Primer Amor al Pilar del Segre

De Mi Primer Amor al Pilar del Segre

Sortint del primer llarg

De Mi Primer Amor al Pilar del Segre

Després de superar el cristo de la sabina.

De Mi Primer Amor al Pilar del Segre

De Mi Primer Amor al Pilar del Segre

En Xevi arribant a la R2 després del peaso llarg del desplom. Dalmau ja et podries enrollar una mica, guapa publicitat de Lucky no?

De Mi Primer Amor al Pilar del Segre


De Mi Primer Amor al Pilar del Segre

40 metres de rapel i a 20 metres de la base de la paret. Desploma una mica no?

De Mi Primer Amor al Pilar del Segre

De Mi Primer Amor al Pilar del Segre

Acabant la jornada a lo friqui.

dijous, 19 de març del 2009

La Paul Lalueza a Montrebei

De Montrebei - Paul Lalueza

En Xevi a una de les plaques de la zona inferior.

Com que les temperatures han pujat de cop el tema alpinistic el deixem una mica de banda i aprofitem per escalar en aquelles parets de roca que a l'estiu són impracticables, com a Montrebei. Encara tenim moltes coses per descobrir i per tant ens centrem per les més classiques i obligades, també és una sort tenir tant de terreny verge que cada finde es converteix en una novetat (qui no es consola...). A mitja setmana, en previsió d'aquestes temperatures ja comentem amb en Xevi d'anar a fer la Paul Lalueza i els dos de seguida ens posem d'acord. Més tard l'Oriol s'apunta, creiem secretament que no vol que tinguem alguna classica tatxada més que ell. Sortim de la Plana ben d'horeta pero no el suficient com per trobar el bar Sport de Bellcaire tancat. No hi hauria cap sortida al Montsec sense l'esmorzar en aquest lloc ja tan emblematic per nosaltres i ara ja s'ha convertit en imperatiu una aturada (o dues) en qualsevol sortida per aquestes contrades. Es ben curios com canvia el perfil de la clientela a mesura que va passant el dia... Tenim la sort d'haver descobert molta d'aquesta fauna i es que ja duem un quant temps parant aquí.
Arribem al prat de sant Llorenç i la penya ja s'ha posat en marxa, ja hi ha gent penjada al segon o tercer llarg. Nosaltres tan tranquils i feliços ens anem cap a lo nostre. Evidentment ens trobem gent a davant i d'altres que han d'entrar per la Paul per anar al Caos rampant i coses d'aquestes pero que has de fer, emprenyar-te o anar fent? doncs aixó, anar fent... Anem fent metres tranquilament i quan son ja ben amunt ens enduem la sorpresa del dia, els saltadors base. Pero aquest es va passar, anava baixant i el tiu que no obria el paracaigudes i quan ja era a pocs metres del terra, l'obre i quan encara no el té del tot obert, es menja el terra. S'ens va glaçar la sang, flipavem, ens pensavem que s'havia matat. Total que al cap de pocs minuts es presenta l'helicopter dels bombers se l'enduen i a l'endema ens enterem que està a la Vall d'Hebron amb politraumatismes. Aquest tiu ha tornat a neixer ja us ho asseguro... Amb aixó s'ens va quedar un mal rollo al cos que va fer que no disfrutessim del tot la via, tot i que ja estavem a dalt de tot, a la zona mes guapa.
La via canvia molt a partir de la meitat amunt. A la meitat inferior va buscant els punts més debils de la paret i va esquivant els desploms i els passos txungus amb alguns passos de placa interessants i a la part de dalt enganxa la xemeneia fins el final de la paret. Es la zona més guapa i als que ens agrada aquest tipus d'escalada acabem completament satisfets. Es troben bastants pitons als llargs per ser Montrebei i les reunions es monten majoritariament sobre arbres i tot i així també es pot assegurar perfectament amb tascons i friends ja que les fisures estan molt sanejades pel pas de les cordades. Hi ha penya que porta també pitons pero nosaltres , que no som caps masters, no el varem fer servir.
De Montrebei - Paul Lalueza

De Montrebei - Paul Lalueza

De Montrebei - Paul Lalueza

De Montrebei - Paul Lalueza

L'Oriol a la zona superior. Les xemeneies es comencen a ensumar i l'ambient ja és bastant guapu.

De Montrebei - Paul Lalueza

En Xevi sortint de la penultima xemeneia després d'un llarg a tope de 60 metres.

De Montrebei - Paul Lalueza

Xemeneies i encastaments fins el final.

De Montrebei - Paul Lalueza

dimarts, 17 de març del 2009

Canal de l'Aliga al Cadí

De Cadi - Canal de l'Aliga

La meteo ens ha tornat a limitar les expectatives, no ens va deixar mes remei que decantar-nos per alguna zona del Pirineu mes Oriental. La primera intenció era fer una escapadeta per tatxar alguna canal o cascada classica més cap a l'oest,a Gavarnie i tal, pero les ponentades no ens ho varen permetre i ja van uns quants caps de setmana aquest any. Al final decidim arribar-nos al Cadí que també hi tenim feina pendent a fer i segur que aquí trobem bones condicions: un seguiment setmanal dels blogs i de l'infohielo et permeten estar al dia de les condicions que hi ha por ahí i estalviar-te viatges innecessaris. Segur que algú critica aquest fet, que va en contra de la essencia de l'alpinisme, de l'exploració, que abans te l'havies de jugar (abans, abans, abans....) pero el que està clar és que mai s'havia fet tanta activitat com ara i aixó fa pujar el nivell en general. Total, que al final parlant del tema amb en Miquel Cases i en Cesar (quins putus cracs...) s'animen i organitzem una soritda compartida. En principi, la intenció nostra és repetir la Teixonera, que és bastant tecnica i costa de formar i la seva és repetir la de l'Aliga que es comenta que està de putissima mare.
Arribem al peu de la Teixonera, amb un taco de neu brutal, i veiem que al final de la via, en uns trams que la ressenya marca 80º no està massa format i decidim no arriscar-nos a fer 3/4 de la via i haver de rapelar tota la via. Tampoc coneixem la existencia de la variant que marxa cap a l'esquerra (Sicart o no se que) i que després descobrim que podia haver estat una bona alternativa. El cas es que refem els plans i ens encaminem cap a la de l'Aliga que feia molt de temps que també la volia fer. Molts anys de parlar amb aquest alpinistes classicorros de la Plana et serveixen per mitificar algunes vies i que t'entrin ganes de fer-les.
La canal efectivament estava de conya. El resalt d'entrada cinc metres de neu-gel ideal per progressar, corredor facil fins el segon ressalt, quinze metres també de neu-gel igual que l'anterior i a més amb els pitons sobresortint del gel just per assegurar-te (res a veure amb les histories de por que explicaven dels mixtes que t'hi podies trobar), continues per una altra part de corredor facil i arribes a l'ultim ressalt gairebé a dalt de tot i més facil que els altres dos. Llavors pots acabar d'arribar a dalt el cim o pots baixar per la canal d'Estana amb un rapel al final.
Es veu que la varem trobar en conicions excelents i aixó ens va fer que la disfrutessim al maxim tot i que durant molts anys m'havia mentalitzat a arrossegar-me per uns mixtes cabrons que no van arribar mai a apareixer.
De Cadi - Canal de l'Aliga

El primer resalt, igual que els altres estava de conya.

De Cadi - Canal de l'Aliga

De Cadi - Canal de l'Aliga

A la sortida de la via vaig poder tornar a recuperar la bateria de la camera.

divendres, 6 de març del 2009

Etxauri (Navarra) Via Caballé al Huso

De Etxauri - Caballé al El Huso

Aprofitant una excursió gastronomico cultural per Navarra amb la Judit, varem decidir completar la sortida amb alguna escalada per la regió. Degut a la limitació de temps que teniem no ens podiem permetre el luxe de perdre el temps en banalitats i varem decidir escalar la que potser és la via més classicorra de la comunitat, la via Caballé o normal al Huso, una agulla calcaria de uns 40 metres d'una estetica aplastant situada a la escola d'Etxauri a uns 20 quilometres de Pamplona. Potser no és massa alta pero es molt fina i esbelta i en una regió on la roca susceptible de ser escalada és més aviat escassa aixó converteix a aquest monolit en el simbol de la escalada pels navarresos així com el Cavall Bernat ho podria ser per nosaltres.
La via en questió no té massa secret, ressegueix en uns 40 metres el que seria l'esperó est de l'agulla i en l'actualitat està tota equipada amb quimics tot i que encara es pot endevinar, pel rastre que hi ha del pitonatge tan laborios que s'havia de fer en el passat, el que va ser als anys 40 escalar aquesta via. La dificultat és del tot assumible, començant els primers metres en V/V+ i en una progressió decreixent arribem al cim amb una elegant escalada de IV/IV+ del tot aeria i espectacular.
El descens es realitza mitjançant un rapel de 35 metres escassos per la cara nord de l'agulla. Nosaltres varem anar amb una corda simple de 70 metres i tan tranquils.
Em van quedar les ganes pero de amortitzar més la jornada amb altres escalades per la zona perque de vies n'hi ha bastantes i guapes pero com a minim varem poder tastar la esencia de la escola. Les ressenyes les varem trobar al bar del frontó del poble i cal destacar per ultim que val la pena fer una visita al curiós refugi del lloc,situat a darrera de l'agulla.
Les fotos no son de gaire qualitat per les vaig haver de fer amb el mobil ( i gracies)
De Etxauri - Caballé al El Huso

La qualitat de la foto es pessima ja ho sé pero l'he posada per ensenyar que l'agulla es fina de collons.

De Etxauri - Caballé al El Huso

Ja he comentat que el refugi es molt curios i des de el cim de la via es té una perspectiva molt guapa.

De Etxauri - Caballé al El Huso

De Etxauri - Caballé al El Huso

Ultims metres.

De Etxauri - Caballé al El Huso

Al cim.