antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

divendres, 26 d’agost de 2011

Se comenta por ahí...

Últimament estic desenvolupant una perversió, no precisament vertical però casi, que em comença a preocupar. I això perquè soc un morbos, un frívol i un friqui. Per aquest ordre, i de menor a major importància. De tant en tant, em passejo per la revista digital del Desnivel per veure quina ha set la ultima motivada de l’Ueli Steck o si han obert algun viote en alguna muntanya desconeguda a Alaska. Es tracta d’una afició que cada cop va prenent més rellevància en el meu dia a dia i per això em preocupa, perquè estic començant a pensar que em connecto a aquests llocs d’informació muntanyera per satisfer la fam de carronya, la dosi periòdica que tot esser humà necessita de morbo, mala llet i demés coses txungues.

Dic això perquè una vegada estic connectat a la pagina wes de marres el cursor del ratolí pren el camí, ja de forma inconscient i gairebé mecànica, cap el link de.........

LO + COMENTADO


I automàticament et trobes amb les noticies que tenen tropecientos “Comments”. “Tate, -penso-, aquí hi ha marru...” Doncs cap allà....

Sobre una entrevista a Oriol Barò i la concessió d’un d’aquests premits que dona la Federació, ràpidament es redirecciona la conversa cap a una temàtica nacional-rancio-txungo-espanyolista, aliena completament al climb, però que mola per donar ambient al tema:

• 1 por Juan Carlos
Es curioso que en la mayoria de los años, salen premiados practicamente solo catalanes. El año pasado en la categoria de pared tambien se merecia premio los Pou por "orbayu".. . y este año en el caso de la categoria de alpinismo extra europeo, la actividad de los madrileños, Dani Crespo y compañia se merecia el premio,la actividad que realizan en la esfinge es de igual dificultad que la de Oriol en Patagonia(6c A3 650m) primeras repeticiones para ambas, pero la de los madrileños es a 5325m...


• 2 por Justiciero español
Y el barcelona ademas ganara la liga...pa joder mas..anda ya ,hace falta ten e desfase . Ganarías un premio si lo hubiere:envidiso nacional de ESPAÑA,grande y libre


6 por modestaopinion
ummm.la federacion española esta en Barcelona, los directivos son catalanes, y los premiados...pues tambien, todo queda en casa.


• 7 por JESUS G.
Pienso como Juan carlos, hay actividades que se merecen el premio y no se lo dan, no se si es coincidencia o no que siempre ganen escaladores catalanes, pero cierto es que independientemente de donde sea uno, este año la repeticion que han hecho los madrileños en la Esfinge se merecia el premio. se han currado un viote en muy malas condiciones y en altura,no se que criterios se habran seguido para evaluar a lols ganadores.... De todos modos felicidades a todos los ganadores.


En un article sobre la nova guia de Psicobloc la penya fa un contacte extrasensorial amb l’esperit d’en Bonatti (hay! que encara és viu...) que els il•lumina la raó. L’ultima frase del comment no és en plan de conya perquè desprès la penya li segueix el rollo en serio: “Hay que ir a Chamonix y dejarse de novedades” per flipar. Aquest no té desperdici, del principi al final:

• Vaya hombre!, ahora va a ser que los escaladores sois unos chulo piscinas!!. La montaña debe mantener un orden y las nuevas tendencias son sólo producto de esa necesidad de ser alguien, si eres malo en la pared vete a la playa que almenos allí si hay suerte podrás ligar. En verano hay que ir a Chamonix y dejarse de "novedades".


Un dia apareix un article sobre la degradació de les preses al blocs de boulder i la penya sembla que ho estigui esperant; s’hi llencen com una bandada de gossos afamats: a l’acte comencen a aparèixer comentaris com el següent. El NIK és lo millor:

1 por queosfollenatoos
hola es muy importante la noticia, saber si una regleta en una piedra de Machacusets de cerca de Idho la ha picado un tio con un destornillador, nos hara ver a los de aqui lo importante que es una piedra de 8b o 8a.. joer que mal esta el verano¡¡¡¡¡ el otro dia me di una vuelta por la playa y le vi las tetas a una tia,eso si que es noticia,y a la vuelta me encontre una piedra que hice una FA, SA y a tercera estaba cansado...9a, a esperade confirmacion....el futuro de la escalada sus massmedia.


I de tant en tant vas trobant alguna perla que també és digne de ser encumbrada en el més alt esglaó de la historia literària d’aquest país. Hi ha diverses temàtiques que molen:

Els Comments que no s’entenen de res:

• 7 por R2D2-88 hace 69 días
hasta que LAS VIAS NO SE REPITAN NO ESTAN CONFIRMADAS,POR QUE UNO LO HAGAO LOS TRES K LO HAN ECHO (ONDRA SHARMA Y BERNABE),SHARMA TENIA A 'CHAXI RAXI' COMO 9A+/B DURO,ONDRA LA COTO COMO 9B DURISIMO,BERNABE LA COTO COMO 9B POR EL PASO DE ARRIBA LE PUSO EL '+'...IGUAL CON 'OPEN AIR'- ATENCION DESNIVEL PONE ESTOS TEMAS PARA HACER CONTROVERSIO Y SEGUIR FORRANDOSE' E SMI OPINION , NO ESTA MUY ALEJADA DE LA REALIDAD CREO YO.


Els Comments de critica del sistema però que participen en el sistema com el que més:

• 15 por Basura de informacion hace 68 días
desnivel das asco.....no habeis vendido lo suficiente este mes??? limitate a informar....tu opinion nos importa una mierda...parece mentira como habeis cambiado con el tiempo....


Els Comments txungus, però txungus de debò:

• 75 por Chomolungma hace 52 días
Juanito, quedate en casa! Pauner, chulo! ASESINOS. Vuestras montañas no tioenen ningún merito. EN LA MONTAÑA SE ENSEÑAN VALORES HUMANOS, cosa que vosotros no sabeis que es. Por desgracia la gente que va con vosotros está destinada a sufrir.



I encara pitjor:

• 67 por David Consuegra Lopez hace 56 días
Carlos perdona. Pero eres un autentico hijo puta. Ya os cargasteis a Tolito, lo dejasteis que se muriera. No te acuerdas ya de el. Nosotros cada dia. Y esta vez por poco a Lolo. Ya no te cree nadie. Tus cimas no tienen ni una pizca de merito, porque eres un autentico mentiroso. Mira pero ya no te cree nadie. Crudo lo vais a tener para encontrar a alguien que os quiera acompañar en las proximas espediciones a la muerte, porque contigo pan y cebolla.


I per últim, també trobem de tant en tant algun oasi de clarividència, però cal dir-ho, no abunden massa :

72 por Waillis hace 55 días
He leido en uno de los comentarios que el que sube a masde 8000 metros sabe a lo que va y que no espere que le ayuden. Interesante teoria. Dejemos pues en las cunetas a todos los accidentados que conducian a mas de 150KM/h. Ya sabian a lo que se exponian


Després de llegir tot això un dia i un altre, una pregunta es torna inevitable de fer: Per que no torna l’Extrem?????????????
Això és el que hi ha…



dijous, 11 d’agost de 2011

El Frare Gros d'Alsina. La fitxa tècnica.






De El Frare Gros - Via Genollets de Vellut

Ja fa bastant temps, des de que l’Eulalia ens va descobrir la perla que tenia amagada al costat de casa, que remenàvem en aquesta paret. Primer de tot varem repetir la única via que hi havia oberta a la paret i sobre la qual no en teníem (ni tenim encara) cap informació. En aquell moment la varem anomenar entre nosaltres el Petit Tresor en clara al•lusió a l’emotiu sentiment que varem tenir tots en descobrir aquesta tàpia. De seguida ja varem traçar imaginàriament les possibles vies que es podrien i volíem obrir i només calia temps i dedicació perquè fossin una realitat. Al cap de setmana següent ja érem de nou al peu de paret amb intenció de deixar-hi la nostra petjada.






De El petit tresor

La primera que va veure la llum va ser l’Esperó Enric Vilaplana d’Abadal dedicada a aquest pioner de l’escalada a Osona, germà d’en Miquel i que ens va deixar poc temps abans de l’obertura. Ben organitzats, la varem deixar enllestida en un sol dia entre l’Eulalia Sancho, el mateix Miquel Vilaplana, en Xevi Casals i jo mateix quedant una prou maca via de concepció clàssica.







De El petit tresor



Temps més tard, amb les inevitables parades entremig de l’estiu i l’hivern, li toca el torn a la Genollets de Vellut. Entre en Jordi Solà, en Miquel Vilaplana, el nenivan i la col•laboració de l’Eulalia Sancho i la Judit Rovira s’equipa per dalt aquest bonica via esportiva pel bell mig de la paret tot buscant els panys de roca més guapos. Malgrat l’aparent verticalitat de la paret que feia presagiar una escalada d’alta dificultat, la generosa distribució de les preses va fer que la via quedés d’una dificultat moderada i d’una gran bellesa.
També existeix un projecte pendent d’acabar per part d’en Miquel i l’Eulalia que recorre les ajagudes plaques a la dreta de les tres vies ressenyades.
I encara queden altres possibles vies per obrir però això ja ho deixarem per qui vulgui acostar-se a aquest indret tan poc paradigmàtic del Montsec.

La paret del Frare Gros d’Alsina es troba seguin el curs amunt de la riera de Roca Regina, quan aquest es troba a l’alçada del poble d’Alsina i per tant, el tipus de roca és la mateixa que trobem en aquesta paret, o sigui, un calcari de prou bona qualitat amb un alt component sorrenc. Aquest tipus de roca fa que la roca mare sigui d’excel•lent qualitat però que presenti en superfície una certa quantitat de blocs que les successives repeticions a les vies s’encarregaran de netejar. Així, les primeres repeticions a les vies hauran d’extremar precaucions per evitar sorpreses però amb el temps quedaran unes vies completament sanejades i solides. El medi on es troba la paret en cap moment ens farà pensar que som al Montsec: la riera sempre plena d’aigua i l’espès bosc que pobla tot aquest vessant ens allunya de la imatge que tenim del Montsec més popular.

Accés: Entre el congost de Terradets i Tremp trobem el trencall de la carretera LV-9124 que duu primer a Guardia de Tremp, després a Moror i per últim a Alsina. (1)
Cinc-cents metres després de passar el poble d’Alsina trobem un evident trencall a mà esquerra per una pista de terra que cal agafar. (2) Seguim per aquesta pista en sentit descendent durant aproximadament uns vuit-cents metres (3) i quan aquesta pista deixa la tendència descendent i comença a enfilar direcció Est, ja de pla, hem de deixar el cotxe al voral del camí.(4)







De Resenyes

Aproximació: La paret no es veu des de cap punt del voltant motiu pel qual ha quedat en l’anonimat fins avui. A nivell general la paret queda a darrera de la carena principal de la serra d’Ager que tenim a davant nostre, en una vall secundaria i paral•lela per sota seu. La paret té orientació sud i per tant és impossible de veure des d’aquí. Tampoc res fa suposar que per aquí hi pot haver-hi una paret doncs tota la visió que es té són de vessants arbrades: la paret queda del tot amagada. Podem prendre com a referència una petita zona rocosa que en forma de proa sobresurt d’una carena. Aquesta petita proa rocosa és l’inici de la paret del Frare Gros. El camí d’aproximació ens durà a passar per sota d’aquesta proa i quan haguem superat la línia de la carena haurem de trencar a l’esquerra per accedir a la paret.
Així doncs, des del pàrking caldrà davallar en direcció sud tot travessant uns camps pel millor lloc possible fins a trobar la riera (1). Aquesta riera, que segueix fins a Roca Regina, té una direcció general Oest a Est però en aquest punt té un canvi de direcció per tal de seguir l’orografia del terreny (2). L’haurem d’anar seguint mentre vagi en direcció sud, tot travessant-la diverses vegades.(3)
Una vegada la riera torni a prendre direcció est, després de travessar un bonic prat amb una construcció sense teulada (4), caldrà travessar de nou la riera en direcció sud i enfilar-se vessant amunt seguint un camí on eventualment trobarem alguna fita (5). Aquest camí guanya part de la vessant fins que arriba a un punt que comença a vorejar seguint la cota en direcció sud. El camí és del tot panoràmic i travessa diverses carenes on la vista és del tot recomanable (6). En una d’aquestes carenes trobem una antiga cantera d’on treien rodes d’esmolar. Encara en queda alguna al terra a punt per treure.




Quan aquest camí a cota passa l’ultima carena descendeix breument fins a travessar una petita riera que discorre per la vall on hi ha la paret del Frare. A l’esquerra ja veiem la paret al fons de la vall. Seguim breument uns metres en sentit ascendent pel camí que dúiem i a l’alçada d’un evident pi trobem el trencall que en duu fins a la base de la paret, ara ja evident (7). En total 40 minuts.







De Resenyes


VIES:

1. Esperó Enric Vilaplana d’Abadal (165mts., V+) La via ressegueix en tot moment l’evident esperó que delimita la paret per l’esquerra, seguint en tot moment línies lògiques i evidents. El primer llarg supera el pedestal que forma l’esperó a la seva part inferior i que comença arran del camí. Desprès, tot combinant diedres amb alguna placa guanya la paret principal. De material únicament cal dur els tascons i els friends. Reunions en arbres o equipades amb parabolts de 10 mm.




2. Genollets de Vellut. (195mts., 6a+). Via completament equipada amb parabolts de 10 mm que ressegueix les atractives plaques que hi ha entre l’esperó Enric Vilaplana i el forat característic enmig de la paret. Reunions rapelables.




3. Via desconeguda (identificada per nosaltres com el Petit Tresor del Frare Gros). (175mts., V+/Ao). Via de concepció clàssica on caldrà dur els tascons i els friends. Hi trobarem algun pitó, espits i ponts de roca. Les reunions es fan totes aprofitant alguna sabina o en el seu defecte resten equipades amb espits. Comença per un evident i estètic diedre a la dreta de la Genollets de Vellut on es veuen cordinos penjant dels pont de roca. Ressegueix sempre línies evidents, a destacar el diedre del primer llarg i la xemeneia del tercer que a simple vista sembla del tot impossible. Roca més bona del que pot semblar a simple vista.







De Resenyes

Descens: Una vegada al final de la paret cal prendre l’evident canal que delimita la paret per l’esquerra i en poc minuts ens retorna al peu de paret. L’accés a la canal no és del tot evident degut a l’espessa vegetació i ens pot donar algun problema. Una vegada trobem el pas d’accés a la canal el descens no té cap altre inconvenient. Aquest és el descens recomanat.
També es pot baixar rapel.lant la paret per la via Genollets de Vellut. Cal anar a buscar la R4 d’aquesta via mitjançant una petita desgrimpada.



dimecres, 10 d’agost de 2011

Normal de l'Agullola de Rupit. Escalades amb les mans, els peus i el cor.

Moltes vegades ens pensem que cal fer un munt de quilometres per trobar vies guapes però reflexionant-ho bé, a deu minuts de casa tenim itineraris que potser no hem valorat prou bé i que ens deixaran igualment una satisfacció total. Potser us penseu que sóc un beneit per trobar tan interessants aquestes sorreres verticals, perill de quedar qualsevol dia colgat sota un munt de pedres i sorra, però com bé diuen en Miquel i en Pep, autors de la ja mítica guia d’Osona Vertical, els atributs que fan d’aquestes escalades interessants no són d’ordre tècnic sinó estètic.
Aquest finde tothom ja està de vacances excepte jo que encara em toca pringar i per tant, concretar alguna sortida amb algun company es torna encara més difícil. És un bon moment per tornar a fer l’exercici d’introspecció que suposa una escalada en solitari a Osona. La meteo tampoc és que acompanyi i per tant ficar-se en depèn de quin percal no és que sigui massa recomanable. La normal de l’Agullola de Rupit és una bona opció.
Vaig començar a escalar pel primer llarg amb la corda a l’esquena ja que es pot fer perfectament a pel i em vaig anar animant i vaig arribar al cim amb la corda encara plegada. Vas pujant relaxadament, comprovant cada presa a consciència (no cal oblidar la qualitat de la roca) i gaudint de cada pas al màxim, sentint el buit a sota els peus com et xula cap avall però que es compensa amb escreix amb la força que et dona les ganes d’arribar a dalt i sobretot les ganes de tornar a casa.
Arribant al cim, un cim reservat únicament als escaladors, el silenci és total. Tan sols la remor distant del Salt de Sallent que aquests dies baixa crescudet trenca la màgia i l’èxtasi del moment. En un altre context, aquest silenci es podria convertir en una percepció amb un punt de tetric i mal rollo i esperonaria a tirar avall de seguida pero aquí és quelcom natural i ens convida a allargar cinc minutets més l’estada al cim.
De Resenyes

divendres, 5 d’agost de 2011

El boulder i sus personajillos.

Abans de començar qualsevol problema de boulder tothom té les seves manies o supersticions. Com els toreros resen abans de trobar-se amb el toro, els boulderistes fan l'ofrena de magnesi a la mare terra en clara simbologia del retorn als origens (abstenir-se naturaques).







Comença l'escalada i la concentració és màxima. El treball de peus és esséncial per treure el rotpunkt.



Aprofitar els repossos naturals per recuperar forces i relaxar els musculs abans del crux. És el moment d'agafar magnesi. Una acció tan mecànica i alhora tan implicita del mundillo






La secció del crux es va desvetllant a mesura que anem descobrint les preses que se'ns presenten a cada pas. Aquí, tenir algú que t'aguanti l'esquena és de vital importancia per poder concentrar-te unicament amb el problema.




Arribem al tram final amb algun altre repós on magnesiar es torna obligatori per empendre l'última part del problema.




La satisfacció després de resoldre la incognita que presentava la roca es torna màxima


I moments després, el baixon provoca la mirada del guerrer de després de la batalla.
















dijous, 4 d’agost de 2011

Esclaus del Meteocat.

L’escalada té això, l’activitat queda directament supeditada a la previsió de la meteo i qualsevol escalada que es vulgui fer passa inevitablement per la consulta prèvia a l’oracle del cel. El dissabte donaven un matí sense pluges i calia aprofitar-ho. Tornem a quedar amb en Jortx i de nou es torna a imposar la preferència per alguna via clàssica. Amb la predicció que donaven potser no era el més indicat però tots dos ens varem decantar per l’Anglada Cerdà de la Boleta Foradada que la setmana anterior ens havia temptat amb els seus cants de sirena convertits en aquest cas en subtils promeses de bavareses de qualitat. De totes formes, crec que aquesta escalada la recordaré per una cosa aliena al climb. No era la primera vegada que ho veia però mai deixa d’impressionar: estar escalant a la cara nord de Montserrat i veure com les cortines d’aigua van escombrant des d’Osona, travessant el Bages i esclatant a la serra esperona a forçar la marxa de l'escalada. En aquest cas, no varem pillar de miracle. A dos llargs pel final els trons ja espetegaven encara una mica lluny; al cim de la Boleta Foradada ja ho feien a sobre de Manresa; quan érem al Portell estret diluviava a Sant Jeroni; a sota la Cadireta ja començava a fer-ho al principi de Frares; a Coll de Guirló ja havia atrapat a la Cadireta; al pàrking de Can Massana ja hi havia tota la cara nord i oest d’Agulles atrapades a la tempesta i una vegada al coll de Can Massana, ja al cotxe, ens pilla el marron.

dimecres, 3 d’agost de 2011

Còsmica de Diables. La ressenya.

De Resenyes

Havent ja paït aquesta escaladeta és el moment de revisar amb perspectiva la dificultat objectiva de la via. A partir de la ressenya del llibre de l'Hita que ja és prou fiable, acabo de completar-la amb quatre detalls que mancaven i info extra que pot ser útil.
El material recomanable per fer la via pot variar en funció de la logistica que emprem per fer l'ascensió. Els Camalots fins al 3, els tascons i els Tricams no poden faltar. La qúestió dels pitons ja és més subjectiva: algunes ressenyes parlen de 15 a 20 pitons, altres que no fan falta. Que cadascú ho valori per ell mateix. En tot cas portar-ne algun no és aberrant, alguna V retallada gorda pot molar. Eventualment l'espitador pot ser útil per si peta algun buril. I podriem anar sumant: guindola...
L'horari es pot dilatar bastant donat que és una via molt laboriosa. Un vivac pot ser previsible si es va molt en artificial, si es fan els llargs de baix o no es comença molt d'hora.