antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dijous, 14 d’octubre del 2010

Sabates de guix

De perfil

Una sortida d’escalada esportiva a Sadernes no dona, a priori, masses opcions per fer unes fotos d’escalada gaire interessants; sobretot si tenim en compte que qui ha de prémer el botó de l’obturador té uns criteris estètics molt determinats i influenciats per l’escalada en paret on el buit a sota els peus i la grandiositat dels espais prenen una especial rellevància a l’hora de captar qualsevol imatge. Tot i així, l’experiència m’ha ensenyat que és interessant portar sempre la càmera a sobre perquè les vistes susceptibles de ser fotografiades es presenten en qualsevol moment i contra tot pronòstic, i a vegades no tenen res a veure amb el climb.
Així, tornant de grimpar d’aquesta clàssica zona de la Garrotxa, ens topem, al costat mateix del pàrking, amb l’slab que tots els amants de l’escalada tècnica ens volem trobar alguna vegada a la vida. Molts de nosaltres viatgem a l’altra punta del món o del país buscant aquesta paret somiada i algun dia ens adonem que la teníem al costat de casa. Si més no, un petit gran fragment d’aquesta paret. Massa petita per haver-hi una via però massa gran per ser un boulder. Un talegasso des de gaire amunt implicaria encendre’t com un misto i passar la resta de l’any amb cures de Mercromina i els peus immobilitzats. D’altra banda, muntar un toprope no dona a les fotos aquell aura de misticisme i xuleria ibèrica que tan ens agrada per vacil•lar als col•legues (a més, el Photoshop encara és un gran desconegut per a mi). Per tant, la decisió va ser rapida i en poc temps ja estava enfilat per aquesta rampa inclinada i en Xevi tirant afotos. Ben cert és que quan ja era força amunt vaig veure que era més difícil del que semblava i que si, les fotos molt guapes i tal, però que tan amunt no pots anar amb xuminades i anar a forçar en free al límit de l’adherència.
Per sort, avui encara em puc posar els peus de gat i no dues sabates de guix.
De perfil

De perfil

De perfil

De perfil

dijous, 7 d’octubre del 2010

Escalada iniciatica als misteris de la vertical.

De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Tot just feia quatre dies que li havia regalar el talabard, aprofitant l’avinentesa i la il•lusió del seu naixement, i avui ja el duem a escalar a Montserrat. Podríem divagar extensament sobre la relativitat del temps i la seva frugalitat però això ja ho han fet els grans filòsofs i altres predicadors de capçalera. No cal perdre el temps discutint sobre el temps. El cas és que la percepció del temps és diferent en funció dels moments que hi vius i cal dir aquests anys m’han passat realment molt ràpid. Deia que no calia divagar sobre el temps i ja ho estic fent....
Total, en Pep em proposa una activitat que feia anys que em preguntava quan la duria a terme. Portar a l’Albert a descobrir la muntanya màgica i a la vegada començar a ensenyar-li els grans plaers sentimentals i emocionals que hi ha darrera de l’activitat escalatoria i que és impossible de sentir a través de la descripció verbal i/o gràfica: cal lligar-se una corda a la cintura per captar i entendre el que sentim cada finde i que ens fa estar tota la setmana en vetlla esperant que es repeteixi de nou aquest moment màgic, ficant-nos en una espiral, o cercle viciós, on la set d’aquests feelings no s’acaba mai, una bestia endormiscada que a mesura que vas alimentant va tenint més gana.
De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Decidim triar una via de Love Climbing (un saludu als Daltons i al seu profund estudi sobre la escalada easy life) i aquesta decisió ens duu a prendre el funicular de Sant Joan i, tot passejant, arribar-nos a la cara sud del Gorro Frigi a fer alguna de les vies que hi ha per allà. 4 llarguets, fàcils, equipats i arribant a un cim emblemàtic de l’escalada a la Muntanya. Una bona iniciació per encendre l’espurna que tots alguna vegada, ja fa temps, varem sentir que s’encenia dins nostre i que amb el temps es convertia amb la perversió vertical.
El temps ens acaba donant les respostes que busquem i una vegada ens és donada la solució a les qüestions que ens plantegem, se'ns creen noves preguntes multiplicades exponencialment (defectes o virtuts de la condició humana) fet que ara em qüestioni quan de temps tardaré jo a portar a l’Arianna a fer aquest camí iniciàtic als misteris emocionals de la vertical.
De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Al mes pur estil Pedricero de Josechu Jimeno

De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Un crac....