antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dijous, 4 de juny de 2015

Ascensió en casi-solo a l'Agullola de Rupit.

Va ser un dia estrany. No tenia company per sortir a escalar i igualment la meteo no pintava massa bé. Però volia fer alguna cosa tan si com no. Vaig agafar el soloist i tota la ferralla, pitons inclosos, per tal de poder-me enfilar a algun lloc. No tenia cap idea clara d'on anar però imaginava que acabaria enfilant-me en algun rostoll desplomat, per alguna fissura fugissera, imaginat que més amunt trobaria el que sempre hem estat cercant i que mai acabem trobant: aquella fissura perfectament paral.lela on els friends entren a caldo recordant les mitificades imatges del llunyà i somiat desert ianqui.
Degut a una estranya conjugació astral vaig acabar al pla de Fàbregues pensant que allà trobaria la linia que buscava i de cop em vaig adonar que no calia liar-se en la complicada logística que implica una obertura en artifo, amb tota la feina de jardineria implícita que comporta qualsevol obertura pels terrissers d'Osona. Només calia atansar-se fins a l'Agullola de Rupit per trobar en la seva via normal l'elegant escalada en lliure que substituiria la ingrata jornada que m'hauria comportat la idea inicial d'una obertura en artifo.
Ja he dit que aquest va ser un dia estrany i que també hi va haver una  estranya conjugació astral. El cas és que em vaig trobar al peu de l'Agullola de Rupit amb una corda de 70 metres penjada a l'esquena, una motxilla amb l'aigua, quelcom de menjar i altres xuminades, l'arnés ple de friends, tascons i pitons, i evidentment el conseqüent martell, el soloist i el moscata dels invents. Total, amb tot el material que havia dut per l'obertura que tenia inicialment prevista semblava un arbre de Nadal.
A més a més, i per acabar-ho d'arrodonir, aquell dia portava un pal d'esquí per ajudar-me a caminar (recordem que anava carregat de ferralla fins al capdamunt) i també la càmera de fotos. Doncs en aquell moment, m'invento posar-me el pal d'esquí en posició vertical entre l'esquena i la motxilla i al capdamunt, lligada amb cinta americana, la càmera de fotos engegada em modo video,  en plan "a veure que surt". No recordo l'any que era però segur que era molt abans de l'era dels smathphones i dels pals de selfis, això fijo.
La idea era pujar en solitari tot fent els llargs que toquen però vaig començar a escalar  i mireu com vaig acabar.