Han hagut de transcórrer quatre anys per que a la potser via més clàssica de l’Empordà, estem parlant de l’Intrepida Sirena, li surti una digna rival. En aquest temps l’activitat aperturista i reequipadora ha estat frenètica i en aquest període s’ha fet més feina sobre el terreny i de divulgació que tots els períodes immediatament anteriors sumats. Per tant, a mesura que passava el temps i s’anava treballant hi havia més probabilitats que sortís una via que reunís tots aquells atributs que ha de reunir qualsevol via que pretengui convertir-se amb una clàssica de repeticions continuades i situar-se amb garanties en aquesta cursa. En aquest temps, la via de la zona que li ha competit la pole a la Intrepida Sirena, pel que fa a número de repeticions, ha estat la via Poseidon a la paret de Rocamaura de l’Estartit. Malgrat tot, ambdues vies tenen alguns atributs que les diferencien i que fa que la comparació entre elles sigui difícil o poc equitativa, entre ells, el que més destaca, és que la Intrepida Sirena és el paradigma de l’escalada de penya-segat, això és, amb arrencada a sobre l’aigua del mar amb tots els adjectius a nivell estètic i implicacions logístiques que això comporta.
Crec que he trobat la via que pot començar a competir amb la Intrepida Sirena en la carrera per a convertir-se en la via de penya-segat més clàssica de la zona, la via Wyatts al Cap de la Barra de l’Estartit, que hem repetit aquest finde i que ha confirmat el que ja preveia quan la vaig trobar: que és guapa de debò.
DADES TÈCNIQUES:
Aproximació: El punt de partida és el carrer Cap de la Barra de l’Estartit. En funció de l’època de l’any, doncs hi ha restriccions en la circulació de vehicles, caldrà deixar el vehicle a l’últim pàrking que trobem al passeig marítim de l’Estartit. Si per contra ens trobem en època de no restriccions, es pot acabar de pujar amb cotxe fins al final del carrer. En qualsevol cas, al final d’aquest carrer ens trobem unes escales per on comença el PR que, recorrent la vora de la costa, duu fins a Cala Montgó. Així doncs, des de les escales al final del carrer del Cap de la Barra fins a la via tenim una còmoda aproximació a peu pla d’entre 5 a 10 minuts.
Per trobar la via, cal estar atent per trobar un punt geodèsic de color blanc i un evident esperó per on hi ha la placa de l’últim llarg de la via. La via acaba just a sota d’aquest vèrtex geodèsic; es veuen les xapes de seguida.
Caldrà rapel.lar la via. Per fer-ho es pot fer amb corda simple de 60 metres tot fent quatre rapels de reunió a reunió. Malgrat tot, jo sempre recomano per aquest tipus de percals portar una corda fixa per rapel.lar i una altra per escalar. Una estàtica de 100 metres lligada a la ultima reunió de la via ens diposita de forma rapida i còmoda al peu de via. Aquesta llargada de corda és la ideal per realitzar aquest tipus de logística a qualsevol de les vies dels penya-segats de la Costa Brava.
Aquest accés també ens serà vàlid si hi ha algun aventurat que vol repetir també la via Cap de Trons, que arrenca pocs metres a la dreta de la nostra via. No està reequipada i l’oxid ho cobreix tot, per tant una repetició a aquesta via cal que reuneixi amb totes les precaucions. La ressenya de la Cap de Trons està penjada uns post més avall.
Material: malgrat estar completament equipada amb bolts inox la mateixa ressenya original de la via ja indica que es pot dur algun friend per completar l’equipament. Em sumo enèrgicament a aquesta recomanació, algun friend mitja i petit ens aportarà certa tranquil•litat al tercer i quart llarg però recomano especialment dur l’Alien Blau (el segon més petit) o equivalent per a l’últim llarg. En cert pas de la placa fisurada de l’últim llarg agraireu haver-lo carregat durant tota la via. Ah! i l'ombra, tan important aquests dies: orientació de la via a l'Est, a partir de migdia, ombra a tutti plein, per tant ideal per combinar una matinal de platja, una paella per dinar i una escaladeta a la tarda per estirar els musculs.
