antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimarts, 22 de desembre de 2009

La Falconera, escalades al sol.

De La Falconera. Arqueologia Transmediterania

Les zones d’escalada al Garraf no són precisament idíl•liques: canteres, autopistes, la carretera de la costa amb tot el transit i manguis que t’obren el cotxe... configuren un paisatge que fan que aquestes escoles no figurin entre les meves predilectes. Però n’hi ha una que degut a la seva situació queda la marge de totes aquestes artificialitats i es converteix com una zona única a Catalunya. Aquesta és la Falconera. No conec cap altra zona al nostre país, tant ric i variat en rocs i tapies, que tingui les característiques de la Falconera. Una aproximació ridícula, bona roca, un clima ideal per l’hivern i un paisatge darrera nostre que estimula els sentits d’una forma diferent: el mar obert que s’obre des de sota els nostres peus fins a l’horitzó. És sobretot aquest paisatge que es gaudeix des de la paret la que fa que aquesta paret em moli un munt, llàstima que no sigui més llarga. Fins fa pocs mesos pensava que només hi havia una via en aquesta paret que valia la pena, la Chani i que coneixia pel llibre d’en Jover “55 escalades de dificultat mitjana baixa” que tan va marcar els meus inicis. Va ser no fa massa que vaig conèixer, gracies a la tasca d’en Flx al seu blog “Caminos Verticales” on recull moltes de les vies de la paret, que vaig descobrir aquesta via de nom igual que la paret que supera i també moltes altres que es van convertir a l’acte en alternatives molt llamineres per fugir de la boira i el fred que ens enterboleix el raonament als llargs hiverns d'Osona.
Aquest finde, amb el front polar que arrasava qualsevol intenció d’enfilar-se a algun lloc, era el moment ideal de tornar a aquesta paret tan estimulant. Amb en Ramon de seguida ho varem tenir clar perquè cap dels dos havia fet la via i a priori semblava molt atractiva, amb una aproximació un pel atípica pero molt intrigant i un recorregut molt estètic.
Cal anar fins a les vies d’escalada que comencen a sobre de la via del tren, baixar a sota i entrar al túnel durant pocs metres. A l’acte trobem un forat de ventilació amb vistes al mar que ens mena per unes vires fins a una estranya construcció que originalment devia servir d’embarcador i que ara és el millor peu de via que puguem trobar. Del forat de la via del tren a les vires cal fer un petit rapel o desgrimpar amb molt de compte. I dic amb molt de compte perque el menda, en un alarde d’habilitat escalatoria, va voler desgrimpar-ho alegrament i abans que hagués fet una segona passa ja estava volant fins al terra. L’esquenasso va ser monumental i encara me’n ressento, però el pitjor hagués set que enlloc d’aterrisar i parar la volada a la vira, hagués rebotat i me n’anés anat a parar al mar, uns quinze metres mes avall, amb tot el ferro penjant i tota la roba imprescindible per aquestes dates posada. Avui sortiria als diaris, apartat de necrologiques... Per sort el tema va quedar en una anècdota i una batallita més per explicar.
Sobre la via comentar que es fa un pel curta perquè amb quatre llargs liquides la paret. A més com que es troba pràcticament equipada es fa molt ràpidament (només varem posar un tasconet petit i un parell d’Aliens) i és ideal per fer una matinal rapida. Fer especial comentari que el reequipament que han fet el varem trobar del tot encertat ja que està fet a base de químics inox i es va aprofitar per modificar lleugerament el traçat original on enlloc de buscar les debilitats de la paret com manaria en qualsevol obertura clàssica es redreça lleugerament la línia per aprofitar els panys més estètics de la zona amb formacions tipus “tafonis” al més pur estil Còrsega i Sardenya i fer-la encara més recomanable. Consideracions ètiques a part, en aquest cas concret la feina feta és excel•lent i l’únic que podem fer es felicitar a qui hagi pres aquesta iniciativa.
I quinze dies més tard, (quinze dies perque encara no m'havia recuperat de l'esquenasso) varem tornar a la paret amb en Miquel i en Xevi, aquest cop per fer la Arqueologia Transmediterrania. Aquesta via és un pel atipica ja que enllaça diversos itineraris ja oberts i afegeix uns quants llargs inedits per formar una integral prou llarga i interessant. Començant del port de Garraf, aprofita els llargs oberts fa anys per accedir a les vies de la banda dreta de la paret i un cop s'acaba aquest pany de paret, amb dos o tres llargs nous, enllaça amb la Chani a la seva primera reunió. I realment val molt la pena, sobretot aquests dos o tres llargs inedits perque encerta el camí per un terreny no massa evident pero que resulta ser del tot recomanable amb les onades picant a pocs metres dels nostres peus. Felicitats als oberturistes per la feina feta i la bona vista per encertar l'itinerari de forma tan recomanable.
Hi ha moltes ressenyes de la paret a http://caminosverticales.blogspot.com/

De La Falconera. Arqueologia Transmediterania

De La Falconera. Arqueologia Transmediterania

De La Falconera. Arqueologia Transmediterania

dimarts, 15 de desembre de 2009

El moviment menys elegant de l'escalada: el pas de genolls. Habitual a la via Victimes del 92 a Canalda.

De Canalda - Victimes del 92

Tot parlant amb en Jortx em vaig adonar que la meva experiència Canaldera era realment ridícula. A una més que isolada escalada ja fa molts anys a la Fills del Vent amb en Xevi s’hi havia de sumar la bona ratxa que duia el noi d’Avinyó i en Mohawk (7 vies en menys de mig any, i vies no precisament fàcils) i que feia que mentre m’ho explicava m’anés enfonsant cada cop mes a la meva pròpia misèria. Ara entenc que el meu subconscient va quedar tocat i a la mínima oportunitat proposaria anar a fotre l’atxasso a la via que feia molt de temps que ja m’havia proposat, la Victimes del 92. I la oportunitat es va presentar aquest finde. Després de la inauguració oficial de la casa nova d’en Marcel i trobar-nos molts dels motivats d’Osona per celebrar-ho, quedem el mateix Marcel, en Miquel Cases, en Pep Fusté i jo mateix per fer alguna cosa, encara indeterminada. S’està convertint en habitual aquestes sortides multitudinàries. El que abans eren sortides solitàries de dues persones a alguna paret perduda i amb la fixació d’una via entre cella i cella ara són festes de tot el dia que comencen al bar, continuen a la paret i acaben de nou al bar entre mitjanes Estrella i entrepans de buti. Així doncs enmig de una intensa negociació a les vuit del matí, encara amb lleganyes als ulls, vaig deixar anar aquesta idea i després de diversos estira i arronsa ens varem decidir per aquesta via.
Arribant a la paret però, la imatge no podia ser més desoladora perquè el límit de la boira, que preveiem no arribaria al peu de paret com sol passar al Prepirineu, sobrepassava en escreix tota la tapia i per tant la temperatura baixava en picat que d'altra banda és el que toca aquests dies. El sentiment de desànim provocat per la boira ens va guanyar la primera partida. Tot i així, avantatges d’anar amb gent curtida, decidim fotre-li ganes i ens anem cap a la paret amb l’esperança vaga que el sol anés guanyant terreny i acabés embolcallant-nos amb els seus càlids braços. No va ser així i quan ens varem voler adonar la boira havia guanyat ja no una altra partida sinó la tota la guerra.
La via no ens va decepcionar gens i resseguint una de les millors plaques grises de Canalda amb un sinuós camí es converteix en una via molt recomanable. Es troba molt ben reequipada amb parabolts inoxidables que es mimemitzen molt bé amb la roca fent que l’essència d’aventura encara es conservi. Les reunions són totes molt còmodes i és als llargs on s’ha de treure pit on malgrat l’excel•lent equipament cal fer les excursions típiques especialitat de la casa havent de navegar i superar les panxes made in Canalda constantment i on els menys valents ens veiem forçats a realitzar el moviment menys elegant de tot el ventall de passos que ens ofereix l’escalada: el pas de genoll... Quin ridícul quan et trobes escalant amb l’assegurança ben a prop i et permets el luxe de recrear-te amb moviments elegants i estètics i progressivament, a mesura que et vas allunyant de l’assegurança salvadora, els moviments es van tornant feixucs i estàtics fins arribar a aquell punt de no retorn on davant la contingència d’haver de superar aquella panxa que ens barra el pas la nostra covardia busca al racó més amagat de la nostra memòria la manera més econòmica i segura pels nostres nervis de superar el pas. Aquesta recerca troba la solució al pas de genoll. Malauradament aquesta covardia fa acte de presencia diversos cops durant l’escalada a aquesta via i son diverses les vegades on el comentari de “no em facis fotos ara que quedaré fatal” ressona entre la boira.
La ressenya que duiem la varem trobar al bar la Roella de Solsona i ens va anar molt bé perque hi havia marcades totes les assegurances. A banda d’aixó varem fer servir els tascons petits i mitjans i el Camalot verd.
De Canalda - Victimes del 92

De Canalda - Victimes del 92

De Canalda - Victimes del 92

De Canalda - Victimes del 92

De Canalda - Victimes del 92

De Canalda - Victimes del 92

dimarts, 1 de desembre de 2009

L'altre projecte.

Per fi em acabat la via. Després d’haver començat a equipar-la a finals de la primavera passada i amb la interrupció obligatòria degut als rigors de l’estiu al Montsec, acabem d’equipar la línia que ens havíem proposat després d’haver obert l’Esperò Enric Vilaplana i tenir una magnifica visió de les plaques que anaven per la dreta, per on transcorre la via. Així, havent dedicat en total quatre dissabtes repartits entre la primavera i els tres últims caps de setmana enllestim aquesta línia tan suggerent del Frare Gros.
Al final ens han sortit, al nostre parer, quatre llargs bastant guapos , amb una verticalitat i ambient del quinze i roca excel•lent. La dificultat encara està per confirmar perquè únicament hem pogut repetir, l’últim dia de feina, els dos primers llargs però no creiem que superi el 6é i això sumat a l’excel•lent equipament farà que sigui una via per disfrutar de tots els imputs que ens ofereix aquesta amagada paret. De moment, la via Genollets de Vellut, que així es diu, espera la primera repetició que ja m’ha confirmat en Miquel que no tardarà a fer i evidentment a tenir una graduació dels llargs més acurada i serà llavors quan pugui fer definitivament la ressenya. De moment us l’explico i llavors penjaré la ressenya, tan d’aquesta com de l’Esperò Enric Vilaplana que varem obrir a la primavera i que esperava a divulgar fins que no acabéssim la feina.
Em treballat al projecte en Jordi Solà, en Miquel Vilaplana i en menda però també cal mencionar el suport i col•laboració incondicional de l’Eulàlia i la Judit. Aquí van unes fotos per començar a veure de que va el tema.
De El Frare Gros - Via Genollets de Vellut

De El Frare Gros - Via Genollets de Vellut

De El Frare Gros - Via Genollets de Vellut

De El Frare Gros - Via Genollets de Vellut

De El Frare Gros - Via Genollets de Vellut

De El Frare Gros - Via Genollets de Vellut