antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimarts, 13 de novembre de 2018

ESTARTIT - Cap de la Barra. (Panoràmica de tota la paret)

Aquest estiu ha estat especialment productiu pel que fa a la feina feta a les vies del Cap de la Barra. Per la meva banda he equipat la via dels Herois de l'1 d'Octubre, la qual ja vaig penjar la ressenya en aquest mateix blog ja fa uns dies. Una línia que ja tenia ullada des dels dies en que vam equipar la Bros però que el daltabaix que va suposar la fractura del meu genoll va deixar aparcat de forma indefinida. Fins aquest estiu, que he tornat a penjar-me en aquesta paret que tan m'agrada per acabar d'ubicar la via, comprovar que efectivament tenia una continuïtat tan estètica com de recorregut i òbviament deixar-la equipada.
Però qui sobretot ha estat rascant a la paret per tal que tot llueixi tal com ho ha de fer, això vol dir amb el brillu propi de l'inox 316, ha estat l'amic Alex Ventura, expatriat de l'Empordà igual com jo, però autèntic alma mater de l'escalada al Cap de la Barra i que ha convertit aquesta petita zona en una mica casa nostra. No hi ha ningú a banda d'ell que hagi dedicat tants esforços, dedicació, temps i calés perquè la paret estigui com està ara, amb unes vies en optimes condicions malgrat les condicions extremes sobre el material que implica l'escalada vora mar. Aquest estiu, a banda de reequipar completament la Wyatts ha realitzat una gran tasca de manteniment al llarg de la paret que només els que ens dediquem a això sabem apreciar en la seva justa magnitud.
En qualsevol cas, totes les vies de la paret s'han deixat per l'us i disfrute de tothom i  després de tota la feina realitzada aquest estiu hem considerat que seria bon moment per realitzar una actualització de la panoràmica de la paret que actualment circula per aquests mons de deu i començar a divulgar tota aquesta info actualitzada. Qualsevol piada serà benvinguda per tal d'establir un feed back i millorar, si es pot, el que convingui.
Deixo també un link del blog de l'amic Tranki, un altre enamorat de la zona, on hi trobareu un extens article amb informació addicional de la paret: 
http://celiavern.blogspot.com/2018/07/escalada-la-costa-brava-estartit-cap-de.html

Comentar per últim que malgrat el que pugui semblar a primera vista, els graus obligats no son els que apareixen a la ressenya, aquí hem anotat els graus màxims. Amb un grau de 6a/A0 podrem fer la majoria de les vies i a més a més disfrutar-les. La paret és la que és i la verticalitat i l'escalada atlètica pròpia de la zona no l'hem triada nosaltres. Per això, gracies a l'equipament correcte que hem deixat, segons el nostre criteri, i si portem addicionalment algun Friend es poden repetir pràcticament totes les vies amb el grau "estandart" sense necessitat de ser un pro. Aquest és justament el meu cas en que actualment ni passo de 6a però no tinc cap inconvenient a repetir qualsevol d'aquestes vies perquè sé que a banda d'algun pas puntual  podré anar trampejant tot el recorregut. Aquest últim comentari que he fet vol ser un toc d'ànim per si algú dubta a anar-hi però li tira enrere veure algun grau "estratosfèric" que no domina. I en qualsevol cas sempre queda la opció de deixar una corda fixa passada per la via que haurem fet servir també per ràpel.lar i que ens pot donar alguna ajuda puntual en cas d'apuru.


dimarts, 23 d’octubre de 2018

CADAQUÉS - Via Mediterrania i Xaloc


Aprofitant l’avinentesa d’unes converses que he estat mantenint aquests últims dies amb uns altres fanàtics de l’exploració sobre les vies existents a la zona del Cap de Creus, he recuperat les ressenyes que disposava de les dues vies que l’amic Pep Vila va obrir a la cinglera de pissarra que hi ha a sota del Far de Nans, a la dreta de la badia de Cadaqués mirant el mar.

La via Mediterrania vaig tenir oportunitat de repetir-la al poc que en Pep l’obrís i puc dir que és prou maca malgrat que es fa curta. El primer llarg ressegueix el gran diedre que forma la paret amb unes formes de fantasia amb origen per l’erosió del mar. El segon llarg ressegueix una placa fissurada molt estètica amb un marcat caràcter “british” (com ja havia comentat, sempre busquem el que no tenim: vivim al paradís del calcari i del conglomerat però els rostolls de “british gritstone” ens flipen un munt)  

Algun any més tard, en Pep va obrir la via Xaloc que ja no vaig tenir temps a repetir. Em vaig destrossar el genoll  i la prioritat va passar a altres objectius. Ni tan sols vaig pensar a digitalitzar-la i publicar-la i va quedar acumulant pols a la carpeta. Arran de les ultimes converses amb aquests fanàtics he recuperat tots els arxius i els publico de forma conjunta esperant que encengui  a la penya l’espurna de la curiositat perquè s'acosti a repetir-les i disfrutar-les. No cal dir que potser estèticament els penya segats del Montgrí son més alts i estètics però al Cap de Creus s’hi respira un misticisme especial, no sé que és però ens arrossega un cop i un altre a anar-hi. La combinació d’aquestes dues vies pot ser una bona excusa per tornar-hi de nou.
 


 

dimarts, 9 d’octubre de 2018

PORTÉ PUYMORENS - PIC DE L'ESTANYOL (2586mts) - Via del Ratolí del llaç groc (110 mts, 6c+, V+obl) i Via Jack (30mts, 6a+)


Si, ja sé que us ho esteu preguntant i la resposta és afirmativa: les fissures son tan bones com es veuen a les fotos.
Sempre busquem el que no tenim; potser aquest inconformisme  és propi de la condició humana. Vivim al paradís del calcari i el conglomerat però motivats pel llibre d’en Meyers dediquem suor i llàgrimes a trobar la fissura perfecta on gastar l’arsenal de cams que tenim guardat a casa. Amb aquesta gasolina vital, aquesta “eternal flame”, aquest estiu l’amic Ramon Rius ha estat investigant molt pel pic Estanyol, a la zona de Porté Puymorens, buscant com sempre aquella línia fissurada perfecta que ens evoqui els records de llunyans deserts ianquis. A priori és una batalla perduda d’avantmà  perquè el gneis del Pirineu Oriental no presenta una morfologia optima per que surtin línies dibuixades amb regle. Pero ell no ha perdut la motivació i la il.lusió per trobar-ho i efectivament aquest estiu se li ha recompensat tan d’esforç i dedicació.

PIC ESTANYOL (2586mts.) - Via del Ratolí del llaç groc. 110mts, 6c+ (V+obl.)

Totes les fotos són del 3er llarg, la gran excusa per repetir la via tot i que la resta de llargs no desmereixen ben gens.







Vessant oest del Pic Estanyol. EL BERNAT D'EN JACK. Via Jack. 30mts, 6a+

Petita via 5 estrelles que no podíem deixar sense obrir. Només aquesta línia t'amortitza el viatge fins aquí.

El Bernat d'en Jack:






dilluns, 1 d’octubre de 2018

L'ESTARTIT - Cap de la Barra. Via dels Herois de l'1 d'Octubre





Penjo la ressenya de l'última via que he estat equipant aquest estiu al Cap de la Barra de l'Estartit.

dimecres, 3 de febrer de 2016

Mar, Cel i Terra al Cap de la Barra de l'Estartit. La trilogia està completada



Malgrat que estic postrat a la més profunda de les misèries alpines, he seguit de primera mà l'equipament d'aquesta via que tot fa preveure que haviat será considerada vion. L'incansable amic Alex Ventura ha aconseguit deixar petjada en aquesta paret tan estética i ja hi té una trilogía de vies obertes a base d'esforç i dedicació. En aquesta última via oberta ho ha fet en solitari pero no per això la qualitat de la via será menor doncs la motivació pero sobretot la determinació que ha tingut en els ultims mesos l'ha guiat pel camí correcte. Espero que disfruteu d'aquesta via tan com ho he fet jo des de casa mentre l'Alex m'anava explicant els progressos que anava fent. Recordar tots els moments viscuts en aquests escenaris d'horitzons llunyans d'un blau profund m'ha fet disfrutar d'aquesta via tan com si l'hagués obert jo mateix.

dijous, 4 de juny de 2015

Ascensió en casi-solo a l'Agullola de Rupit.

Va ser un dia estrany. No tenia company per sortir a escalar i igualment la meteo no pintava massa bé. Però volia fer alguna cosa tan si com no. Vaig agafar el soloist i tota la ferralla, pitons inclosos, per tal de poder-me enfilar a algun lloc. No tenia cap idea clara d'on anar però imaginava que acabaria enfilant-me en algun rostoll desplomat, per alguna fissura fugissera, imaginat que més amunt trobaria el que sempre hem estat cercant i que mai acabem trobant: aquella fissura perfectament paral.lela on els friends entren a caldo recordant les mitificades imatges del llunyà i somiat desert ianqui.
Degut a una estranya conjugació astral vaig acabar al pla de Fàbregues pensant que allà trobaria la linia que buscava i de cop em vaig adonar que no calia liar-se en la complicada logística que implica una obertura en artifo, amb tota la feina de jardineria implícita que comporta qualsevol obertura pels terrissers d'Osona. Només calia atansar-se fins a l'Agullola de Rupit per trobar en la seva via normal l'elegant escalada en lliure que substituiria la ingrata jornada que m'hauria comportat la idea inicial d'una obertura en artifo.
Ja he dit que aquest va ser un dia estrany i que també hi va haver una  estranya conjugació astral. El cas és que em vaig trobar al peu de l'Agullola de Rupit amb una corda de 70 metres penjada a l'esquena, una motxilla amb l'aigua, quelcom de menjar i altres xuminades, l'arnés ple de friends, tascons i pitons, i evidentment el conseqüent martell, el soloist i el moscata dels invents. Total, amb tot el material que havia dut per l'obertura que tenia inicialment prevista semblava un arbre de Nadal.
A més a més, i per acabar-ho d'arrodonir, aquell dia portava un pal d'esquí per ajudar-me a caminar (recordem que anava carregat de ferralla fins al capdamunt) i també la càmera de fotos. Doncs en aquell moment, m'invento posar-me el pal d'esquí en posició vertical entre l'esquena i la motxilla i al capdamunt, lligada amb cinta americana, la càmera de fotos engegada em modo video,  en plan "a veure que surt". No recordo l'any que era però segur que era molt abans de l'era dels smathphones i dels pals de selfis, això fijo.
La idea era pujar en solitari tot fent els llargs que toquen però vaig començar a escalar  i mireu com vaig acabar.
















dijous, 28 de maig de 2015

Via Bros (en memória d'Álvaro Bulto "Bros")


 Amb en Dani i l’Alex, de seguida vam tenir clar que per aquest pany de paret hi sortiria una via molt guapa. Ells dos ja tenien experiència en aquest penya segat doncs uns mesos abans havien estat equipant la via Wyatts i havien tingut molt de temps per anar examinant els detalls de la paret. Per la meva banda, una rapida repetició d’aquesta mateixa via Wyatts amb el radar que porto activat permanentment, també em va permetre adornar-me de les possibilitats d’una futura via més a la dreta. L’espurna ja estava encesa i només va caldre preparar el material per anar-hi; la motivació ja la duem de sèrie des de fa molt de temps.
A mesura que anàvem baixant intentant muntar el puzzle que ens permetés definir el camí més lògic i estètic ja ens adonàvem que aquesta via començava a tenir tots els elements per convertir-se en una futura clàssica de l’escalada en penya segat. Malgrat ser els pares del producte, amb tota la carrega subjectiva que això comporta, ja intuíem que complia amb tots els requisits indispensables per ser-ho: poca aproximació, bona roca, moviments i escenari estètic, bon i abundant equipament... Davant aquesta aleatòria combinació de factors, l’evidencia se’ns presentà amb total rotunditat.
Per batejar aquest sender que acabàvem d’arrencar de la roca també ho vam tenir meridianament nítid. Que menys just que dedicar-la a qui va ensenyar a escalar a en Dani i que sigui en el vaporós format d’una via d’escalada: sense cap nom clavat a la roca però per sempre més vinculat a aquest lloc. Per sempre més, tothom que repeteixi aquesta via sabrà que una vegada hi va haver un llegat deixat per l’Álvaro Bultó.