antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 21 de setembre de 2011

Mordor Spur. Si ho escrius en anglés sembla que sigui una via del ianqui...

De Esperò de Mordor

Temps endarrere reflexionava sobre el que fa tant curiós el submón blogger. Darrera una maranya de nick’s, link’s, post’s ... creat tot ell de forma artificiosa i a banda del cicle natural de la vida es generen vincles humans igual com es podrien donar a la vida real. Amistats, simpaties, bàndols amb interessos comuns, enemics, passavolants, rolletes (¿¿¿¿¿???? això ho desconec però seria perfectament viable, no?) creats a partir de les relacions virtuals que dia rere dia van sumant a l’univers bloggero i el condueixen, de moment, cap a una direcció desconeguda. És a dir, com la vida real. Poc em pensava, quan vaig començar a escalar amb els coleguis del poble (un saludu a en Pep, Tocu...) que al cap d’uns anys lligaríem les sortides davant un teclat d’ordinador, tal com ha set en aquesta ocasió.
Tan en Mohawk com en Jortx podríem dir que son d’aquestes, primer coneixences, ara amistats, que es van creant amb el anys a base de converses via blog. Geogràficament era poc probable que a priori que ens haguéssim conegut mai però aquesta realitat virtual ens ha permès conèixer-nos i compartir una escalada que de ben segur no serà l’ultima.
Tots tres teníem al cap l’esperó de Mordor, una clàssica recent gracies al llibre d’en Soldevila i que a dia d’avui tothom coneix, i calia aprofitar la càlida temperatura cunicular per fotre-li l’atxasso. Després de diverses converses a través del mail quedem a un punt intermig i coneguts per tots per tal de trobar-nos i començar el viatge comú. No podria ser cap altre lloc que el Bar Sport de Bellcaire d’Urgell.
De Esperò de Mordor

Tot va anar rodat: ens llevem d’horeta, tres hores d’una agradable aproximació des de Cavallers entre prats, blocs de roca i estanys, la via o millor dit vion, bany a l’estany (sin mariconeos) i retorn gaudint de nou dels mateixos prats, bloc de roca i estanys que hem conegut a la pujada però que ara gaudim de manera diferent, mirat amb el prisma del cansament a les cames i satisfacció de l’activitat feta.
La via, perdó vion, és de les guapes que hem fet al Pirineu. Si bé fa un temps, a les Torres de Bassiero, no varem trobar les fissures que ens prometien era perquè les havien posades totes aquí. Pel mig de l’esperó ( un esperó que mirant la paret frontalment no es veu) una línia ininterrompuda de fissura ens marca inevitablement el camí; una fissura perfecta, de díedre, ratllant les plaques o separant els dos vessants de l’esperó va configurant una de les millors vies de fissura del nostre país en el seu grau.
Naltrus dúiem, a banda de l’arsenal típic per aquests percals, el Camalot del 4 i ens va anar molt bé. Tot i així, t’obliga a fer-lo córrer al quart llarg.
Menció especial al paisatge durant tota la jornada. L’aproximació, encara que molt llarga, es fa del tot agradable i és un regal per als sentits. Arribant a l’estany (millor creuar-lo per l’esquerra) la saturació sensorial és màxima i ens tempta a abandonar-nos als plaers d’una jornada de platja a la riba del llac. Llavors, però, ens adonarem que l’objectiu de la jornada és més endavant i ens alegrarem d’haver continuat per fer l’escalada perque la recompensa que ens endurem supera amb escreix qualsevol altra temptació que haguem pogut tenir abans.
De Esperò de Mordor

De Esperò de Mordor

De Esperò de Mordor

En Bonatti s'ha mort. Ens deixa el més gran.


Ja fa cinc dies que em vaig assabentar de la noticia i encara no me la puc treure del cap. De cop, m’adono que el cap s’ha posat a pensar inconscientment en això i em sorprenc a mi mateix del que m’ha afectat. Òbviament no és una afectació com quan marxa una persona pròxima i estimada perquè ni tan sols l’havia vist en persona sinó que és aquell tipus de sentiment agredolç de pèrdua d’algú que ha influït o intervingut en algun aspecte de la teva existència. Algú que ha influït suficientment en la teva vida des de la distancia, que ha reorientat el teu camí cap al rumb correcte mitjançant les paraules impreses en uns fulls de paper i que esdevindran eternes i absolutes com ho són la resta de paraules sàvies.
En Bonatti s’ha mort, de vell; sembla que no pugui ser. Semblava que havia de viure per sempre. La imatge que em ve repetidament al cap és la d’un home que sembla que no li passessin els anys. La imatge, ja de gran i amb una tufa de cabells blancs que sens dubte el feien més jove i al que tothom escoltava quan prenia la paraula.
Se’n va l’últim referent que he tingut i que encara era viu. D'en Rebufat en vaig apendre a estimar les muntanyes, d’en Gullich en vaig aprendre la forma de pujar-les amb estil pero d'en Bonatti en vaig apendre de COM s'havien de pujar. Avui ja no queda ningú, només el seu record i la seva estela que ja han esdevingut eternes. Seria absurd simplificar el seu llegat en una sèrie d’escalades extraordinàries (que ho eren, que va ser el primer a pujar al G4 copon). La seva herència ja era inclús en vida seva molt més gran i universal. Ens va deixar, a banda d’aquestes grans vies, una forma de pujar muntanyes diferent i que amb els anys es va globalitzar per tot el món. Cada cop que emprengueu una escalada penseu que una part del gran mestre us acompanya perquè ell ens va ensenyar el camí que encara avui seguim.
Ha marxat un dels grans. Que carai, el més gran de tots...

dilluns, 12 de setembre de 2011

Crisi immobiliaria.


Uf, el tema està més txungo del que em pensava.... (clica a sobre per ampliar)

dijous, 8 de setembre de 2011


Quan ja li has regalat l’últim numero de Camalot que li faltava, quan ja no existeix cap micro més petit al mercat, quan les marques no innoven amb la suficient rapidesa, quan el consum es torna imperatiu i no saps que comprar, aquest és el teu post, destinat a tots els companys/es, pares i altres individus susceptibles d’haver de rumiar en algun moment un regal a aquest paio que corre per casa i que només pensa en enfilar-se. Aquí tens la solució: Parois de Légende de l’Arnaud Petit i la Stéphanie Bodet ; amb aquest guapíssim llibre tens la triomfada assegurada. El recordeu en Petit? Eren dos germans, en Francois i l’Arnaud, campions del món de principis-mitjans dels noranta, quan els francesos dominaven el cotarro a voluntat, i que van venir després d’en Legrand. Estem parlant de fa uns quants anys i llavors semblava un niñato que s’enfilava però pel que es veu, després de deixar la competició no ha perdut el temps. El tiu, acompanyat per la seva txurri (l’Stéphanie Bodet, també una maquina del climb; crec que també campiona del mon) han voltat arreu i resultat de totes aquestes experiències ha sortit aquesta petita joia de la literatura alpina, futur clàssic a la secció de llibres de ressenyes.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’ell va ser al iosemite, en boca d’en Parrella:
...
-Hem d’anar a fer el Fairview Dome a Touloumne Meadows que surt al llibre d’en Petit i segur que mola.
....

...
-Tira’m una foto sortint del tercer llarg que és igual que la que surt al llibre d’en Petit.
...

...
-Demà provem l’Snake Dike al Half Dome que la recomana el llibre d’en Petit.
...

El paio em va fotre el cap com un timbal amb el llibre de marres però després del viatge mai més en varem tornar a parlar. Alguns anys més tard, durant l’ultima visita que vaig fer a la Muntanya de llibres de Vic el veig a sobre d’una prestatgeria. A l’acte no el vaig reconèixer; en va cridar l’atenció la foto de la portada: un paio en lliure als diedres superiors de la Salathé al més pur estil Huber. Una foto així no passa desapercebuda i el vaig començar a fullejar. En poc temps em vaig adonar que era el llibre del qual en Parrella m’havia parlat tant i que realment valia la pena. Fotos guapes, ressenyes esquemàtiques i eclèctiques a l’estil ianqui i informació suficient i variada per poder repetir les vies. Però a banda de tot això, el que el fa recomanable és la informació addicional que hi afegeixen relatant experiències personals a les vies que ressenyen, histories de l’obertura, curiositats, etc. i sobretot, et permet conèixer un munt de llocs nous arreu del mon que et mantindran ocupat la pròxima dècada i dels quals segurament no haureu sentit a parlar mai. Coneixeu les vies del Pa de Sucre de Rio de Janeiro? Pos son uns slabs de putissima mare amb unes vistes brutals; surten al llibre. Hi ha vies de totes menes, des de l’Hotel Supramonte o vies estratosfèriques a Madagascar fins a clàssiques dels Alps o vies normals de fàcil grimpada com la ruta de pujada al cim més alt de Jordània situat al Wadi Rum.

Això si, és en francès i si sou molt xovinistes pot ser un detall molest. Però l’inconvenient principal no és aquest: Per que no ressenya l’Aresta Arcarons dels Plecs del Llibre? (La cabra siempre tira al monte) Incomprensiblement no surt cap via de Montserrat i per a molts de nosaltres això pot ser imperdonable. Però es clar, es tracta d’una selecció personals dels autors i lo meu també és una apreciació personal i subjectiva i òbviament no tenen perquè coincidir. Perdonat aquest petit error, pa la saca... ja tinc lectura per aquests dies d’immobilització campistica i poder mantenir la motivació a nivells màxims. Algú s’apunta aquest hivern per anar a Jordania?