antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dijous, 8 de setembre de 2011


Quan ja li has regalat l’últim numero de Camalot que li faltava, quan ja no existeix cap micro més petit al mercat, quan les marques no innoven amb la suficient rapidesa, quan el consum es torna imperatiu i no saps que comprar, aquest és el teu post, destinat a tots els companys/es, pares i altres individus susceptibles d’haver de rumiar en algun moment un regal a aquest paio que corre per casa i que només pensa en enfilar-se. Aquí tens la solució: Parois de Légende de l’Arnaud Petit i la Stéphanie Bodet ; amb aquest guapíssim llibre tens la triomfada assegurada. El recordeu en Petit? Eren dos germans, en Francois i l’Arnaud, campions del món de principis-mitjans dels noranta, quan els francesos dominaven el cotarro a voluntat, i que van venir després d’en Legrand. Estem parlant de fa uns quants anys i llavors semblava un niñato que s’enfilava però pel que es veu, després de deixar la competició no ha perdut el temps. El tiu, acompanyat per la seva txurri (l’Stéphanie Bodet, també una maquina del climb; crec que també campiona del mon) han voltat arreu i resultat de totes aquestes experiències ha sortit aquesta petita joia de la literatura alpina, futur clàssic a la secció de llibres de ressenyes.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’ell va ser al iosemite, en boca d’en Parrella:
...
-Hem d’anar a fer el Fairview Dome a Touloumne Meadows que surt al llibre d’en Petit i segur que mola.
....

...
-Tira’m una foto sortint del tercer llarg que és igual que la que surt al llibre d’en Petit.
...

...
-Demà provem l’Snake Dike al Half Dome que la recomana el llibre d’en Petit.
...

El paio em va fotre el cap com un timbal amb el llibre de marres però després del viatge mai més en varem tornar a parlar. Alguns anys més tard, durant l’ultima visita que vaig fer a la Muntanya de llibres de Vic el veig a sobre d’una prestatgeria. A l’acte no el vaig reconèixer; en va cridar l’atenció la foto de la portada: un paio en lliure als diedres superiors de la Salathé al més pur estil Huber. Una foto així no passa desapercebuda i el vaig començar a fullejar. En poc temps em vaig adonar que era el llibre del qual en Parrella m’havia parlat tant i que realment valia la pena. Fotos guapes, ressenyes esquemàtiques i eclèctiques a l’estil ianqui i informació suficient i variada per poder repetir les vies. Però a banda de tot això, el que el fa recomanable és la informació addicional que hi afegeixen relatant experiències personals a les vies que ressenyen, histories de l’obertura, curiositats, etc. i sobretot, et permet conèixer un munt de llocs nous arreu del mon que et mantindran ocupat la pròxima dècada i dels quals segurament no haureu sentit a parlar mai. Coneixeu les vies del Pa de Sucre de Rio de Janeiro? Pos son uns slabs de putissima mare amb unes vistes brutals; surten al llibre. Hi ha vies de totes menes, des de l’Hotel Supramonte o vies estratosfèriques a Madagascar fins a clàssiques dels Alps o vies normals de fàcil grimpada com la ruta de pujada al cim més alt de Jordània situat al Wadi Rum.

Això si, és en francès i si sou molt xovinistes pot ser un detall molest. Però l’inconvenient principal no és aquest: Per que no ressenya l’Aresta Arcarons dels Plecs del Llibre? (La cabra siempre tira al monte) Incomprensiblement no surt cap via de Montserrat i per a molts de nosaltres això pot ser imperdonable. Però es clar, es tracta d’una selecció personals dels autors i lo meu també és una apreciació personal i subjectiva i òbviament no tenen perquè coincidir. Perdonat aquest petit error, pa la saca... ja tinc lectura per aquests dies d’immobilització campistica i poder mantenir la motivació a nivells màxims. Algú s’apunta aquest hivern per anar a Jordania?

3 comentaris:

Anònim ha dit...

ei molt bo el post.per tenir en comte aquest llibre.sergi.

nenivan ha dit...

si te'l pilles ja em diràs el que, segur que flipes tan com jo.
Només per descobrir uns quants llocs nous que no sabia ni que existien ja val la pena. Ja ho dic al post, et dona feina per la propera decada, que no és poc.
Fins aviat

parrella ha dit...

les escalades a Brasil hi son per dissimular les muntanyes que corren per copacabana..............................................uf!! hi han unes vies de 8a+!!!!!per sucar-hi magnesi!!