antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 21 de setembre de 2011

En Bonatti s'ha mort. Ens deixa el més gran.


Ja fa cinc dies que em vaig assabentar de la noticia i encara no me la puc treure del cap. De cop, m’adono que el cap s’ha posat a pensar inconscientment en això i em sorprenc a mi mateix del que m’ha afectat. Òbviament no és una afectació com quan marxa una persona pròxima i estimada perquè ni tan sols l’havia vist en persona sinó que és aquell tipus de sentiment agredolç de pèrdua d’algú que ha influït o intervingut en algun aspecte de la teva existència. Algú que ha influït suficientment en la teva vida des de la distancia, que ha reorientat el teu camí cap al rumb correcte mitjançant les paraules impreses en uns fulls de paper i que esdevindran eternes i absolutes com ho són la resta de paraules sàvies.
En Bonatti s’ha mort, de vell; sembla que no pugui ser. Semblava que havia de viure per sempre. La imatge que em ve repetidament al cap és la d’un home que sembla que no li passessin els anys. La imatge, ja de gran i amb una tufa de cabells blancs que sens dubte el feien més jove i al que tothom escoltava quan prenia la paraula.
Se’n va l’últim referent que he tingut i que encara era viu. D'en Rebufat en vaig apendre a estimar les muntanyes, d’en Gullich en vaig aprendre la forma de pujar-les amb estil pero d'en Bonatti en vaig apendre de COM s'havien de pujar. Avui ja no queda ningú, només el seu record i la seva estela que ja han esdevingut eternes. Seria absurd simplificar el seu llegat en una sèrie d’escalades extraordinàries (que ho eren, que va ser el primer a pujar al G4 copon). La seva herència ja era inclús en vida seva molt més gran i universal. Ens va deixar, a banda d’aquestes grans vies, una forma de pujar muntanyes diferent i que amb els anys es va globalitzar per tot el món. Cada cop que emprengueu una escalada penseu que una part del gran mestre us acompanya perquè ell ens va ensenyar el camí que encara avui seguim.
Ha marxat un dels grans. Que carai, el més gran de tots...

4 comentaris:

xiuli ha dit...

Ha marxat el més gran!

TRanki ha dit...

ouuu yeah...! Caram!

a mi el rebufat...ves, em va pillar que jo era una mica radicalillo, i la pinta i l'excés de poesia...

Tantmateix els uq ehas après dels tres és una afirmació que només em pot fer dir el que deia al priicipi del post...

nenivan ha dit...

Si tius, el que va fer en Bonatti per aquest esport encara es pot veure avui dia.
En fi, suposo que la millor herencia és ser recordat per sempre més.
Fins aviat

Miquel Vilaplana Abadal ha dit...

Un home que ha donat molta vida a molts escaladors...Crec que ho tenia molt clar i ha de ser gratificant sentir-ho.

Una abraçada. Miquel