antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dijous, 22 d’octubre del 2009

Motivades....

De perfil

Quan ens ajuntem amb en David Barceló ens ve de tant en tant alguna motivada i ens fiquem en alguns fregaos que flipem durant dies. Algunes d'aquests ens surten bé, sense anar més lluny algunes de les millors vies del Morro del Quer s'han obert amb una empenta d'aquest tipus i dubto que jo sol hagués fet unes linies tan maques, pero d'altres ens surten una mica rana. Buscant pel fons del disc dur he trobat una foto que en el seu dia em a va molar molt i que ja no recordava que la tenia. Doncs aixó, en un rampell d'aquests que dic ens anem un finde de dos dies i prou als Galayos a fer la via de la Luna a la Penya del Aguila. Aqui es res... El lloc es guapissim, salvatge i molt alpi per trobar-se al mig de la peninsula iberica i la Penya del Aguila és on hi ha les vies més flipants del lloc. Hi ha vies classiques a tutti plein pero les vies més guapes son aquí. Total que en fiquem a la via de la Luna per una variant de A3 que hi ha per la esquerra i quan arribem a la R veiem que no comunica amb la via de la Luna. Cagada al pal, tirem avall. (per cert res a veure aquests artificials amb els de conglomerat o calcari, als A3 d'aquí et fonen el cervell). Per aprofitar la sortida i ja que erem allà ens fiquem a la Tiempo de Cambio que va pel costat esquerra i diuen que és la via fissura més guapa del pais. Fem dos llargs i finalment tots els excessos que em fet des de que em sortit de casa ens passen factura i també hem de tirar avall. Per cert, realment molt guapa la via aquesta, imprescindible pels fanatics del crackclimbing.
En resum podriem dir que en aquesta sortida no varem fer massa res pero en guardo encara un record molt viu i intens i a sobre ara he recuperat aquesta foto. Me la va tirar en David just a l'inici del llarg de A3 i l'ambient és de puta mare, sembla el Capi o no?
Per cert, el diumenge a la tarda ja tornavem a ser a casa per anar al cine amb la Judit i és que en David és tot un road man...

dimarts, 20 d’octubre del 2009

La Prima de la paret del Roget al Pedraforca, més fisures...

De Pedraforca- Via Prima

A mitja setmana en Xevi em diu que ha quedat per escalar amb en Jortx, que malgrat ser parent llunyà seu, la relació que manteníem era estrictament a través del blog. I és potser gracies a aquesta parentela que finalment es varen decidir a quedar per sortir a escalar junts; jo m’hi vaig apuntar sense cap remordiment i decidim anar a provar la Prima al Roget del Pedraforca que tots tres tenim ganes de fer. En el nostre cas, ja havíem provat d’escalar-la uns anys enrere però la pluja va avortar els nostres plans tot just quan començava el millor, a tres llargs pel final i per tant era una espina que, tot i no fer mal, encara teníem clavada i anava molestant.
Em va agrada la definició que el noi d’Avinyò va fer de nosaltres: “clàssics amb mentalitat deportiva” i que vaig trobar ben encertada perquè a la debilitat que tenim per aquestes vies de paret i tota la logística que això comporta (horaris, aproximació...) no podem perdonar l’inici i el final de la jornada al bar amb un bon tiberi i vacil•lades i motivades varies. Jortx, si vas sortint amb nosaltres t’hi acostumaràs ràpid i acabaràs coneixent la rica cultura gastronòmica del país, en aquest sentit tindràs uns bons mestres...
Total, que després d’esmorzar a Saldes ens anem a escalar amb els horaris de guais que fem sempre. La via és molt recomanable i és per això que la ressenya en Soldevila al seu llibre (Parrella ja en tinc una altra...) sobretot pels dos últims llargs, de pel•lícula, totalment increïbles... Els llargs de baix, va buscant sempre el millor terreny i la evidencia per plaques i diedres del rollo clàssic semiequipat amb pitons als diedres i xapes a les plaques. A mesura que anem pujant la paret es va tornant més ciri cada cop i arribant als dos ultims llargs comença la sobredosi hedonista. El penúltim llarg és un diedre perfecte de 40 metres amb una fissura al mig també del rollo ianqui i que podem desglossar en varies parts: surts de la reunió i els primers 10 metres son de V/V+ i es va posant tiesu fins que trobem un pas de 6a. Aquí trobem l’únic equipament del llarg, dos pitons (un d’ells un cop fet el tram difícil) i un cordino que surt del fons de la fissura enganxat no se on. Fet aquest tram trobem la zona intermitja que continua el díedre perfecte però aquí ja més fàcil (V) i que ens porta al crux del llarg, on la fissura, que continua perfecta, desploma i hem de fer un parell de passos explosius per fer el pas (potser 6b). A partir d’aquí ens queden uns metres ja més fàcils fins a la R. I l’últim llarg continua el rollo. Aquest ja és més difícil i sostingut que el penúltim però a la vegada molt més equipat havent de complementar tant sols alguns passos entremig dels bastants parabolts que hi ha. De dificultat, passos de 6a/6a+ sostinguts, potser 6b+ de continuïtat. De material varem portar sobretot dos jocs de Camalots fins al 3 (blau), uns quants aliens i alguns encastadors, tot aixó especialment pel penúltim llarg. Mola reservar un Camalot vermell i un de groc pel pas més difícil d’aquest llarg, la fissura desplomada a dalt de tot. A més, és molt recomanable envenar-se les mans per aquests dos llargs perquè els encastaments de mà son de manual i així les fotos surten més molones. Això d’envenar-se s’hauria de considerar dopping perquè en fissura puges un grau de cop... El descens en rapel per la mateixa via, vigilant sobretot la llargada dels llargs perquè la verticalitat de la paret enganya.
Parrella, després de conèixer personalment a en Jortx, et recomanaria que fessis un esforç i enterris “el hacha de guerra”, és un bon sagal i ho va fer sense mala intenció, el nano. A més, viuràs més anys amb tranquil•litat.... Ja quedarem un dia tots junts per escalar en aquests marges que equipes.
De Pedraforca- Via Prima

De Pedraforca- Via Prima

Al penultim llarg

De Pedraforca- Via Prima

divendres, 16 d’octubre del 2009

Aburrida cronica sense fotos de tres findes d'activitat.

Degut a la meva puta ignorància en els temes digitals i en els conseqüents problemes que he tingut en els últims dies per carregar les fotos de les ultimes escalades, he anat posposant de manera inconscient la obligació moral que m’havia imposat d’anar publicant regularment les sortidetes que anem fent. No és que siguin unes escalades massa significatives però amb aquest post com a mínim compliré amb el compromís personal que m’havia autoimposat. De moment sense fotos perquè no sé que coi passa que no les puc carregar, serà una mica avorrit....
Just al cap de setmana següent de tornar de Suïssa ja frissava per enfilar-me per algun lloc guapo. Amb en Xevi feia molt de temps que teníem pendent la Promio Moreno a Roca Regina. Després d’haver escalat la Gali i la Pere Camins el següent esglaó per completar la trilogia de clàssiques de la paret és sens dubte la Promio. Aquesta paret m’agrada un pilot perquè la mires de la carretera i flipes i un cop t’enfiles no et defrauda, et fa suar la cansalada de baix a dalt fet que contribueix a maximitzar la satisfacció desprès de cada escalada. El cas és que fem els tres primers llargs, molts guapus per cert, i degut a un mal feeling d’aquells que et venen de forma irracional decidim tirar avall, satisfets aixó sí, d’haver fet com a mínim alguns dels llargs més difícils de la via. La part de la via que varem fer és del tot vertical i es troba semiequipada amb alguns parabolts i sobretot pitons havent de portar la metralla típica per aquestes empreses prioritzant sobretot els Aliens que en aquesta paret triomfen un munt. En quan a la dificultat de 6a/A1 cap amunt depenen del que forcem en lliure.
El cap de setmana següent podem lligar una sortida d’aquelles multitudinàries com les d’abans i entaforant-nos cinc paios al Toyota d’en Xevi (En Gerard, en Marc i en Ramon del Sud d’Osona en una cordada i en Xevi i jo del nord en una altra) ens anem a la cara sud de Roca Narieda ja que fa temps que ens recomanen la Sales de Fruta Eno, nom que cal reconèixer poc evocador. La primera impressió que t’emportes de la paret és decepcionant: no es veu continuïtat enlloc, tot està ple de mates i molt menys veus que pugui haver-hi vies de 600 metres. Un cop a la paret el tema canvia una mica i gracies a la bona visió per encertar la obertura de la via vas enllaçant un seguit de plaques que no avorreix malgrat que la paret si esdevé discontinua tal com es preveia però molt menys de que aparentava des de abaix. La via està full equiped i cal destacar les plaques centrals i en especial la que recorre el llarg de 6b i el 6a posterior, antològica, i que des de el peu de via ja veus com la placa més interessant del sector. Per sobre i per sota també hi ha llargs interessants, tots ells d’escalada tècnica i en Art- ehrencia (Tranki dixit) en roca excel•lent i que fa que t’enduguis a casa un bon record de la via. La placa del primer llarg també es maca però t’agafa molt fred i fa que no es disfruti del tot. La dificultat obligada als llargs més difícils potser es de 6a. Aquí varem triomfar de valent i tan a en Xevi com a mi ens va sortir el llarg de 6b a vista i varem poder vacil•lar una estona al bar al master Gerard perque en definitiva si apretem als llargs dificils es per vanitat, no? Bé a vegades també per autosatisfacció...
I per acabar, aquest finde també quedem uns quants i ens tornem a entaforar aquest cop al meu Clio (contigo al fin del mundo nen) en Xevi, l’Oriol en Miquel Perez i jo i ens anem a Montserrat, als Gorros. Amb en Miquel fa molt de temps que no coincidim ja que ha estat molt liat amb el tema del doctorat i un cop alliberat d’aquesta obligació organitzem aquesta sortida per escalar junts de nou. Ens fiquem en dues cordades a la Opera Prima, menys guapa del que em pensava, ja que no es gaire continua: concentra les dificultats en passos aïllats i llavors el llarg esdevé més fàcil. També full equiped i gens obligada. Un cop a dalt, en Xevi i l’Oriol se’n van a fotre l’atxasso a la Stromberg (molt més guapa) i en Miquel i jo a la 98 octanos a la Madalena de just al davant. És una Punsola en petit, amb això n’hi hauria d’haver-hi prou per comentar-la: dificultat creixent de baix a dalt, bona roca i bon equipament per forçar i una estètica molt similar a la via del Cavall si exceptuem evidentment les dimensions.
Comentari a part, he pogut comprovar que aquestes vies reequipades a la zona de Gorros amb parabolts grocs et trobés de tant en tant amb alguna xapa que està col.locada de tal forma que el mosquetò que va a la xapa reposa a la roca fent palanca ja que hi ha algun sortint a sota del seguro que no permet que estigui reposant completament pla a la pedra. No cal dir que es una eventualitat potencialment perillosa en cas de caiguda ja que pot arribar a trencar el moscata. Jo ho solucionava fotent un alondra directament a la xapa, solució aquesta menys perillosa que la palanca del mosquetó. Per tant oju i que cadascú ho valori per ell mateix. Potser son neures meves però a tots els manuals que em vaig xupar de jove feien especialment incís en això i és un tema que personalment he intentat evitar quan he equipat alguna via perque ho he considerat sempre prou important.