antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

divendres, 16 d’octubre de 2009

Aburrida cronica sense fotos de tres findes d'activitat.

Degut a la meva puta ignorància en els temes digitals i en els conseqüents problemes que he tingut en els últims dies per carregar les fotos de les ultimes escalades, he anat posposant de manera inconscient la obligació moral que m’havia imposat d’anar publicant regularment les sortidetes que anem fent. No és que siguin unes escalades massa significatives però amb aquest post com a mínim compliré amb el compromís personal que m’havia autoimposat. De moment sense fotos perquè no sé que coi passa que no les puc carregar, serà una mica avorrit....
Just al cap de setmana següent de tornar de Suïssa ja frissava per enfilar-me per algun lloc guapo. Amb en Xevi feia molt de temps que teníem pendent la Promio Moreno a Roca Regina. Després d’haver escalat la Gali i la Pere Camins el següent esglaó per completar la trilogia de clàssiques de la paret és sens dubte la Promio. Aquesta paret m’agrada un pilot perquè la mires de la carretera i flipes i un cop t’enfiles no et defrauda, et fa suar la cansalada de baix a dalt fet que contribueix a maximitzar la satisfacció desprès de cada escalada. El cas és que fem els tres primers llargs, molts guapus per cert, i degut a un mal feeling d’aquells que et venen de forma irracional decidim tirar avall, satisfets aixó sí, d’haver fet com a mínim alguns dels llargs més difícils de la via. La part de la via que varem fer és del tot vertical i es troba semiequipada amb alguns parabolts i sobretot pitons havent de portar la metralla típica per aquestes empreses prioritzant sobretot els Aliens que en aquesta paret triomfen un munt. En quan a la dificultat de 6a/A1 cap amunt depenen del que forcem en lliure.
El cap de setmana següent podem lligar una sortida d’aquelles multitudinàries com les d’abans i entaforant-nos cinc paios al Toyota d’en Xevi (En Gerard, en Marc i en Ramon del Sud d’Osona en una cordada i en Xevi i jo del nord en una altra) ens anem a la cara sud de Roca Narieda ja que fa temps que ens recomanen la Sales de Fruta Eno, nom que cal reconèixer poc evocador. La primera impressió que t’emportes de la paret és decepcionant: no es veu continuïtat enlloc, tot està ple de mates i molt menys veus que pugui haver-hi vies de 600 metres. Un cop a la paret el tema canvia una mica i gracies a la bona visió per encertar la obertura de la via vas enllaçant un seguit de plaques que no avorreix malgrat que la paret si esdevé discontinua tal com es preveia però molt menys de que aparentava des de abaix. La via està full equiped i cal destacar les plaques centrals i en especial la que recorre el llarg de 6b i el 6a posterior, antològica, i que des de el peu de via ja veus com la placa més interessant del sector. Per sobre i per sota també hi ha llargs interessants, tots ells d’escalada tècnica i en Art- ehrencia (Tranki dixit) en roca excel•lent i que fa que t’enduguis a casa un bon record de la via. La placa del primer llarg també es maca però t’agafa molt fred i fa que no es disfruti del tot. La dificultat obligada als llargs més difícils potser es de 6a. Aquí varem triomfar de valent i tan a en Xevi com a mi ens va sortir el llarg de 6b a vista i varem poder vacil•lar una estona al bar al master Gerard perque en definitiva si apretem als llargs dificils es per vanitat, no? Bé a vegades també per autosatisfacció...
I per acabar, aquest finde també quedem uns quants i ens tornem a entaforar aquest cop al meu Clio (contigo al fin del mundo nen) en Xevi, l’Oriol en Miquel Perez i jo i ens anem a Montserrat, als Gorros. Amb en Miquel fa molt de temps que no coincidim ja que ha estat molt liat amb el tema del doctorat i un cop alliberat d’aquesta obligació organitzem aquesta sortida per escalar junts de nou. Ens fiquem en dues cordades a la Opera Prima, menys guapa del que em pensava, ja que no es gaire continua: concentra les dificultats en passos aïllats i llavors el llarg esdevé més fàcil. També full equiped i gens obligada. Un cop a dalt, en Xevi i l’Oriol se’n van a fotre l’atxasso a la Stromberg (molt més guapa) i en Miquel i jo a la 98 octanos a la Madalena de just al davant. És una Punsola en petit, amb això n’hi hauria d’haver-hi prou per comentar-la: dificultat creixent de baix a dalt, bona roca i bon equipament per forçar i una estètica molt similar a la via del Cavall si exceptuem evidentment les dimensions.
Comentari a part, he pogut comprovar que aquestes vies reequipades a la zona de Gorros amb parabolts grocs et trobés de tant en tant amb alguna xapa que està col.locada de tal forma que el mosquetò que va a la xapa reposa a la roca fent palanca ja que hi ha algun sortint a sota del seguro que no permet que estigui reposant completament pla a la pedra. No cal dir que es una eventualitat potencialment perillosa en cas de caiguda ja que pot arribar a trencar el moscata. Jo ho solucionava fotent un alondra directament a la xapa, solució aquesta menys perillosa que la palanca del mosquetó. Per tant oju i que cadascú ho valori per ell mateix. Potser son neures meves però a tots els manuals que em vaig xupar de jove feien especialment incís en això i és un tema que personalment he intentat evitar quan he equipat alguna via perque ho he considerat sempre prou important.

2 comentaris:

Jortx ha dit...

Potser t'has polit l'espai per fotos que tens a Picasa.... Si les penges amb la qualitat original no costa massa acabar-se l'espai.

És que hi arribes a tenir moltes fotos allà!!

nenivan ha dit...

Osti crac doncs potser tens raó. La veritat es que no miro ben res: Cargar i Aceptar... M'ho miro aquest finde, per cert, heu quedat amb en Xevi no? Avui parlaré amb ell...
merci nano