antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimarts, 31 de desembre de 2013

Petita i solitaria matinal d'esquí

Encara és molt d’hora i tot està adormit. El pàrking, que en altres hores bull d’activitat, ara està ben solitari i desolat. Als primers metres de la pujada, encara per la pista, la neu es nota acabada de trepitjar per la maquina que l’està acabant de preparar pel jorn que està a punt de començar. Més endavant, quan s’acaba l’estació i comença la zona deshumanitzada, puc tenir el plaer de ser la primera persona en trepitjar la petita capa de neu pols que el vent de la nit ha arrosegat i ha tapat parcialment la traça que dies endarrera ha recorregut molta altra gent abans que jo. Perquè el camí que segueixo no és nou ni estic descobrint res. Abans que jo, molts altres ja han passat per aquí; aquesta excursió es pot considerar un clàssic, una matinal que molts han i hem fet moltes vegades. Ara, però, les circumstancies habituals son diferents i em brinden la possibilitat de tastar-la amb solitud i amb un estat d’introspecció que em permeten pensar en moltes coses i gaudir d’aquest indret on vaig aprendre a fer d’alpinista. Desperto un grup de cinc petits cabirols que encara dormien a recer de la baga i ràpidament em creuen per sobre amb una agilitat i una facilitat que ara m’agradaria poder tenir per arribar a dalt amb la mateixa rapidesa que ells. L’arribada al coll sempre desperta una certa emoció. El pendent s’ajeu i et permet accelerar el ritme, això sempre anima. Però per sobre d’això sempre tinc l’emoció de descobrir un horitzó nou del que tenia fins llavors.
order-bottom: medium none; border-left: medium none Descobrir si estarà molt o poc nevat o si t’hi trobaràs algú amb qui petar la xerrada. No sé perquè m’estranyo però avui no hi trobo ningú, quin plaer tan poc habitual, aquí sempre està a petar de gent. Gaudeixo un instant aquest plaer tan efímer i poso el esquís en posició de descens. Per primer cop a la meva vida tinc una estranya sensació en el moment de iniciar el descens. No és por, he fet baixades molt més difícils i en pitjors condicions que aquesta, però tan de temps de no calçar-me els esquís m’ha generat un estat d’inseguretat que no havia experimentat mai. M’estic fent vell. Els primers girs del descens em permeten tornar a recuperar la confiança en les meves habilitats però en aquests primers metres de la baixada, els més drets, aniré a conservar i em deixaré de floritures. Uns quants girs encadenats en estil alpí em permeten guanyar el tram més complicat del descens i després d’una breu parada per recuperar l’alé puc començar a fer algun gir amb telemark. La pendent ja és força suau però em canso molt més que abans i això fa que vagi per terra algunes vegades. En estil alpí encara em defenso però en telemark soc un autèntic panoli. Això fa que una petita variació en les condicions perfectes de la neu, unit a l’extrema exigència física de la modalitat, em faci anar per terra. Arribo de nou a la zona humanitzada, al final dels remuntadors de l’estació. Quedo sorprès que tot just ara comencin a pujar els primers esquiadors, quin privilegi que he tingut avui.... Aquí em prenc un llarg repòs per poder gaudir a full del descens que em queda en endavant. Ara si que les condicions son perfectes perquè la neu de la pista està acabada de trepitjar. Amb les cames ben recuperades podré fer un únic descens per la pista i concentrar-me en exclusiva a encadenar els girs de telemark per poder així perfeccionar la tècnica, que falta em fa. Quan arribo al cotxe, l’estació ara ja bull d’activitat. Molta gent acaba d’arribar però per mi és l’hora de marxar. He fet una petita matinal per estirar les cames, la primera de la temporada, i amb unes condicions, més enllà de l’estat de la neu, que poques vegades havia trobat, amb solitud i amb un perfecte silenci. En definitiva, que després d’haver repetit aquesta ascensió multitud de vegades, aquesta serà la que recordaré amb més apreci. Arribaré a casa i l’Arianna i la Judit farà poc que s’hauran llevat. Una dutxa rapida i marxarem a rebre el patge reial i a donar-li la carta. Em sorprenc a mi mateix al comprovar que, malgrat haver-li escrit nosaltres, ella ja ha escrit el seu nom. Que gran que s’ha fet i quin dia tan rodó.