Normal de l'Agullola de Rupit. Escalades amb les mans, els peus i el cor.

Moltes vegades ens pensem que cal fer un munt de quilometres per trobar vies guapes però reflexionant-ho bé, a deu minuts de casa tenim itineraris que potser no hem valorat prou bé i que ens deixaran igualment una satisfacció total. Potser us penseu que sóc un beneit per trobar tan interessants aquestes sorreres verticals, perill de quedar qualsevol dia colgat sota un munt de pedres i sorra, però com bé diuen en Miquel i en Pep, autors de la ja mítica guia d’Osona Vertical, els atributs que fan d’aquestes escalades interessants no són d’ordre tècnic sinó estètic.
Aquest finde tothom ja està de vacances excepte jo que encara em toca pringar i per tant, concretar alguna sortida amb algun company es torna encara més difícil. És un bon moment per tornar a fer l’exercici d’introspecció que suposa una escalada en solitari a Osona. La meteo tampoc és que acompanyi i per tant ficar-se en depèn de quin percal no és que sigui massa recomanable. La normal de l’Agullola de Rupit és una bona opció.
Vaig començar a escalar pel primer llarg amb la corda a l’esquena ja que es pot fer perfectament a pel i em vaig anar animant i vaig arribar al cim amb la corda encara plegada. Vas pujant relaxadament, comprovant cada presa a consciència (no cal oblidar la qualitat de la roca) i gaudint de cada pas al màxim, sentint el buit a sota els peus com et xula cap avall però que es compensa amb escreix amb la força que et dona les ganes d’arribar a dalt i sobretot les ganes de tornar a casa.
Arribant al cim, un cim reservat únicament als escaladors, el silenci és total. Tan sols la remor distant del Salt de Sallent que aquests dies baixa crescudet trenca la màgia i l’èxtasi del moment. En un altre context, aquest silenci es podria convertir en una percepció amb un punt de tetric i mal rollo i esperonaria a tirar avall de seguida pero aquí és quelcom natural i ens convida a allargar cinc minutets més l’estada al cim.

De Resenyes