antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dijous, 19 de març de 2009

La Paul Lalueza a Montrebei

De Montrebei - Paul Lalueza

En Xevi a una de les plaques de la zona inferior.

Com que les temperatures han pujat de cop el tema alpinistic el deixem una mica de banda i aprofitem per escalar en aquelles parets de roca que a l'estiu són impracticables, com a Montrebei. Encara tenim moltes coses per descobrir i per tant ens centrem per les més classiques i obligades, també és una sort tenir tant de terreny verge que cada finde es converteix en una novetat (qui no es consola...). A mitja setmana, en previsió d'aquestes temperatures ja comentem amb en Xevi d'anar a fer la Paul Lalueza i els dos de seguida ens posem d'acord. Més tard l'Oriol s'apunta, creiem secretament que no vol que tinguem alguna classica tatxada més que ell. Sortim de la Plana ben d'horeta pero no el suficient com per trobar el bar Sport de Bellcaire tancat. No hi hauria cap sortida al Montsec sense l'esmorzar en aquest lloc ja tan emblematic per nosaltres i ara ja s'ha convertit en imperatiu una aturada (o dues) en qualsevol sortida per aquestes contrades. Es ben curios com canvia el perfil de la clientela a mesura que va passant el dia... Tenim la sort d'haver descobert molta d'aquesta fauna i es que ja duem un quant temps parant aquí.
Arribem al prat de sant Llorenç i la penya ja s'ha posat en marxa, ja hi ha gent penjada al segon o tercer llarg. Nosaltres tan tranquils i feliços ens anem cap a lo nostre. Evidentment ens trobem gent a davant i d'altres que han d'entrar per la Paul per anar al Caos rampant i coses d'aquestes pero que has de fer, emprenyar-te o anar fent? doncs aixó, anar fent... Anem fent metres tranquilament i quan son ja ben amunt ens enduem la sorpresa del dia, els saltadors base. Pero aquest es va passar, anava baixant i el tiu que no obria el paracaigudes i quan ja era a pocs metres del terra, l'obre i quan encara no el té del tot obert, es menja el terra. S'ens va glaçar la sang, flipavem, ens pensavem que s'havia matat. Total que al cap de pocs minuts es presenta l'helicopter dels bombers se l'enduen i a l'endema ens enterem que està a la Vall d'Hebron amb politraumatismes. Aquest tiu ha tornat a neixer ja us ho asseguro... Amb aixó s'ens va quedar un mal rollo al cos que va fer que no disfrutessim del tot la via, tot i que ja estavem a dalt de tot, a la zona mes guapa.
La via canvia molt a partir de la meitat amunt. A la meitat inferior va buscant els punts més debils de la paret i va esquivant els desploms i els passos txungus amb alguns passos de placa interessants i a la part de dalt enganxa la xemeneia fins el final de la paret. Es la zona més guapa i als que ens agrada aquest tipus d'escalada acabem completament satisfets. Es troben bastants pitons als llargs per ser Montrebei i les reunions es monten majoritariament sobre arbres i tot i així també es pot assegurar perfectament amb tascons i friends ja que les fisures estan molt sanejades pel pas de les cordades. Hi ha penya que porta també pitons pero nosaltres , que no som caps masters, no el varem fer servir.
De Montrebei - Paul Lalueza

De Montrebei - Paul Lalueza

De Montrebei - Paul Lalueza

De Montrebei - Paul Lalueza

L'Oriol a la zona superior. Les xemeneies es comencen a ensumar i l'ambient ja és bastant guapu.

De Montrebei - Paul Lalueza

En Xevi sortint de la penultima xemeneia després d'un llarg a tope de 60 metres.

De Montrebei - Paul Lalueza

Xemeneies i encastaments fins el final.

De Montrebei - Paul Lalueza

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Vaja festival a Montrebei. Taps per pujar, gent que salta des de dalt, gent que camina per baix... Tanta propaganda de que és una zona salvatge i d'aventura i al final acabarà sent el sector de moda.
Aquell dia jo vaig pujar amb l'hereu a Montgrony (per anar-lo curtint) i hi havia més gent a la capella que a les parets.
Bueno, salut i força!
Pep

nenivan ha dit...

Ben fet nano, s'ha d'ensenyar als que ens han de succeir per on es comença, primer un parenostre a Sant Pere i després a deixar-te els peus a la Free Girls, d'en Manel i altres classiques que han servit per apendre el noble art de l'escalada.