El record de una escalada vespertina.
Hi ha algunes vies, que per la raó que sigui, mitifiques fins al punt que els prejudicis t'acollonen tant que t'impedeix anar a veure amb els teus propis ulls quina és la raó d'aquest mite. M'ha passat amb l'Esperò Magic de la Prenyada. Després de tants anys de sentir que era tan vertical i que s'havia de navegar entre plaques de V i anant buscant uns tristos burils rovellats que es confonen amb la roca aquests prejudicis em varen fer borrar de la meva memoria escaladora la existencia d'aquesta via. Sabia que era molt guapa pero anar a patir, perque? pensava... El divendres, amb un parte de la meteo nefast (i ja van nosequants findes) i havent de refer els plans inicials que teniem amb en Xevi i que incloien un llarg viatge més a occident, cap al Montsec, ens trobem amb en Miquel Perez i altres classicorros de sang osonenca a la presentació de una llibre i tot parlant, ens comenta si haviem fet aquesta via. Després de dir-li que no ens va obligar a anar-hi ja que no es podia creure que no l'haguessim fet.
Així, amb aquesta "obligació" a l'esquena ens anem a Montserrat i realment després d'escalar-la em vaig arrepentir de tots els anys que he deixat passat sense haver-la fet. És un deu de via. De la mateixa forma que si a un nen li demanes que et dibuixi un cotxe et dibuixarà un R8 TS, si li demanes que et dibuixi a un senyor escalant una muntanya et dibuixarà l'esperò magic de la Prenyada, amb un paio ressenguint un esbelt esperò a una esmolada muntanya amb tot de preses i agafadors que sobresurten de la paret. La navegacióm, el rovell i l'exposició passen a un segon terme quan la bellesa de l'escalada et satura tots els sentits, perds la capacitat de patiment quan la felicitat desborda tota la escalada.
El primer llarg és potser el menys interessant, ressegueix un diedre equipat amb alguns pitonots i només al final del llarg comença a entreveure's el rollo de la via, escalada en placa a fondo. El segon llarg és potser el més dificil, s'ha de sortir recte amunt per la reunió fuguint de la evidencia que ens dona la fisura que continua cap a l'esquerra i començar la navegació per les plaques, amb unes preses de putissima mare, bolos tirant més a Riglos que a Montserrat, i anant a buscar l'assegurança a base de burilillos o espits (no sabria dir que) amb les mitiques xapes Jungfrau i TAK i podent-se complementar a més amb algun que altre merlet. Si, s'ha de navegar i és vertical pero les preses de putissima mare et fa l'escalada del tot agradable. Al tercer llarg, tens una sortida quelcom expo fins al primer seguro, una sortida d'aqueslles de decisió, recte a sobre de R, i després aguantar el tipo fins a la reunió. Segueix la tonica: vertical, bona presa, alejes i amunt. El quart i ultim llarg continua sense afluixar, sortida vertical de la reunió i aguantar, bona presa per variar i orgasme final, vull dir cim.
Duiem una ressenya d'una guia que ha sortit nova, de en Castellnou, molt semblant als llibres de Supertopo yanquis amb una selecció de les millors vies de la zona en questió, llargues i curtes, i croquis molt esquematics a l'estil USA molt utils, es diu Montserrat Rock Climbs o alguna cosa així. De material duiem els Camalots i aliens basicament per complementar el primer llarg i cordinos i cintes per merlets, que triomfen a tota la via. Ah, i com no, els Tricams, que sempre els poses.
I com que estavem pletorics per aquesta escalada i encara no plovia, varem decidir acabar d'arrodonir la jornada amb l'escalada a The Wall de la cara nord de l'Elefant. Es veu que l'han reequipada ultimament rollo Feec i es per disfrutar. Aquí les xapes son més juntes, es veuen perfectament i la exposició no es un problema. En canvi, i igual que a l'esperó magic, es un deu de via. Primer i segon llarg de placa guapa amb canto, molt llargs i roca bonissima. L'ultim llarg, el tercer, de tramit per arribar al cim. Pocs comentaris més excepte que val molt la pena. Dues vies per flipar.
I així fins a mil. Tinc un pilot de fotos guapes de l'escalada a l'Esperò Magic.
4 comentaris:
Felicitats per la via. Dissabte passat estavem fent la GEDE de l'Elefant mentre hi havia una cordada a l'Esperó Màgic. Potser hereu vosaltres... I la veritat és veia una línia guapissima. Hi haurem d'anar a treure el cap!!
Ei bow...heheh bona via eh?
No sé si us hi vau ficar, a la darerra reunió, a la dreta, hi ha la sortida de la FADA MALDÍ, una obre mestra de l'Alsina desequipada ( només R's de spit i tak)...és le mateix però en versió 6a+ i sense expansions, es prtegeix amb merlets i catxarrets...
De les fotos que has penjat per mi la més explícita és la que apareix el merlet.
Salut!
Tranki
Hola companys,
Eduard, segurament si que varem coincidir, hi havia diverses cordades a la GEDE i molt probablement una d'aquestes fossiu vosaltres. Us vaig tirar una foto, de lluny, que igual hi sortiu. Si la vols la tinc penjada a l'album Picasa d'aquesta sortida. Clica a sobre de qualsevol foto i hi podràs accedir. D'altra banda, si no heu fet l'esperò, us la recomano ferventment, igual que la The Wall.
Tranki, la sortida aquesta que dius deu coincidir amb el pont de pedra a l'inici de l'ultim llarg de l'esperò i desprès s'en deu anar a l'esquerra oi? La veritat és que s'ens escapa una mica, pero si segueix la tonica de la paret deu ser una disfrutada anat sobrat de grau. Em pensava pero que la FADA MAlDI era una via propia de dalt a baix i no una variant de l'esperò...
fins aviat nanos
NennnngggIvan!!
Heu fet el mateix recorregut que vaig fer uns anyets... Espolón Mágico + The Wall... quina disfrutada, eh!
A tibar-li!!
Publica un comentari a l'entrada