La setmana passada varem lligar una sortida d’aquelles multitudinàries, de quedar tres persones per anar a escalar, ens varem anar apuntant penya que també volia fer la via i al final varem ser set persones. No els hi pots dir que no... Set escaladors osonencs amb un mateix objectiu, per molts llargament desitjat. En Miquel Vilaplana, l’Edu Fabrego, en Quim i en Ramon de Taradell, en Xevi, l’Oriol i el menda unim esforços per tatxar la UES de la Cinglera dels Esplovins, una via relativament moderna pero que ja s’ha convertit en una clàssica. Alguna cosa deu tenir... Ens varem repartir en tres cordades, en Quim i l’Edu en una cordada rapida al davant i al darrera una cordada de tres amb en Miquel, l’Oriol i en Ramon i més endarrere en Xevi i jo, un festival vaja...
La via es diferencia en dues parts molt marcades separades entre elles per la gran feixa que retalla tota la paret horitzontalment. La part de baix no val gaire la pena, inclús decepciona degut a les expectatives que t’havies forjat. Llargs relativament fàcils i discontinus es succeeixen fins arribar a la feixa, i on es aquí on es destapa el bacallà. La segona meitat es la que mola, completament vertical, bon calcari gris i una línia completament suggerent seguint una aparent i fugissera fissura. A la part inferior no li calen més comentaris, és una excusa per arribar a la paret de dalt. Els segon i tercer llarg d’aquesta segona part son els més difícils, el segon de 6b+ amb passos tècnics i d’encastament a la fissura i el tercer molt més difícil, de 7é, que supera un petit sostre, pasos explosius si es va en lliure. No cal dir que aquests dos llargs es poden fer trampejant completament en A0, el segon encara ens va sortir però el tercer, estrep i amunt... A partir d’aquí es combina una gran escalada seguint una sèrie de diedres i fissures enllaçades per alguna placa, tots aquesta part de excel•lent roca gris, ambientasso del quinze i passos elegants i estètics. Portàvem alguns Aliens per si de cas i no els varem fer servir ja que es troba molt ben equipada, inclús a la part de baix ens pot semblar que sobra alguna xapa...
El descens llarg de collons anant a buscar la baixada de la ferrada Regina. Ull de no confondre’s amb la gran quantitat de marques blaves que hi ha arreu, cal anar fins al final de tot a trobar les marques vermelles del descens de la ferrada, que varem fer de nit i sense frontal. Víctimes del canvi d’hora i de la imprevisió...
I aquest finde, un intent frustrat a la Brown Sugar de la Mòmia degut al mal temps, vent i alguna gota de pluja, però sobretot a la exigència de la via ens obliga a refugiar-nos a recer del monestir a les vies deportives que hi ha per allà escampades. De miserable que va ser la sortida que ni fotos varem fer.
3 comentaris:
Ei, felicitats per la via... jo també la tinc marcada i pel que dius veig que val la pena! Així doncs no cal portar ferro?
Salut!
Hola nano, la via està full equiped per passar nomes amb cintes pero nomes cal que diguis aixó perque algú hi vagi i pringui. Per tant et recomanaria que portis algun alien mitjà i/o friend petit por si aca (que no fareu servir, ja veureu...) Si la aneu a fer ja piareu la sortida. T'agrego al meu blog i t'aniré seguint les vostres sortides.
Recordes que varem coincidir a la sortida de la cara sud de Roca Narieda, vosaltres venieu de la POstres de Music amb la Lidia i una altra noia i en Xevi i jo sortiem de la sal de frutas eno. Que tal tot, heu anat sortint? he vist que escales amb la Lidia oi?
Fins aviat company
Casualitats de la vida! Si que ho recordo, però la meva memòria fotogràfica és de peix... si et trobo alguna hora i no et saludo no m'ho tinguis en compte!!! Doncs alguna cosa anem fent però ara ja estic més per la neu, que no acaba d'arribar, que per res més... ah, i continua 'piant' que ho fas molt bé i em dones idees; jo tb ho aniré fent, ja hi pots comptar.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada