antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 17 de novembre del 2010

El mon vist de cap per avall a la via Mi primer amor al Pilar del Segre (Again)

De Pilar de Segre - Mi primer amor

Fa quinze dies que varem fer aquesta via i des de llavors que he estat traïnt l’autoobligació que em vaig imposar fa temps d’anar publicant totes les sortides de les quals en tingués afotos (Diguem que un post sense fotos no mola gaire no?)
El cas és que tot tornant de Canalda amb en Marcel ja fèiem plans per la setmana següent. El tiu estava súper motivat i sabia que aquesta via em tocava especialment la fibra i entre un i l’altre varem anar forjant el pla pel cap de setmana següent. Tots dos anàvem darrera d’aquesta via però cal reconèixer que trobar companys de cordada per vies tan acrobàtiques i laborioses costen d’aconseguir i per tant calia aprofitar aquest estat de gràcia.

La via no és que sigui un big wall, ni una via d’artifo de continuïtat com totes les que poblen el Pilar del Segre, més aviat seria una clàssica de dificultat, però la seva situació al santuari de l’Aid climbing i evidentment el segon llarg tot d’artifo acrobàtic (d’això no s’escapa cap via d’aquí) pel desplom més acusat de la paret ha fet que la gent no la repeteixi amb l’assiduïtat amb que son escalades altres vies de la Roca dels Arcs, Pas nou...

Mai he estat massa aficionat a descriure les vies llarg per llarg ja que això ja es fa a molts llocs de la xarxa i sempre m’he centrat més en l’aspecte emocional de cada ascensió que no pas en el vessant tècnic perquè crec que al final, el que busquem en cada ascensió és una experiència personal i introspectiva i cada via ens dona una vivència diferent, única i irrepetible; per això l’escalada no es fa mai avorrida.

En aquest cas faré una excepció precisament pel que deia abans, crec que no es repeteix massa perquè la gent li té una mena de mite per l’analogia inconscient i errònia que es fa amb les altres vies del Pilar i vull intentar amb aquest post que es repeteixi més del que es fa ara, ja que s’ho mereix. Ja ho he dit, és més aviat una clàssica de dificultat (per acrobàtica i laboriosa) que no pas una via d’artifo pròpiament. Cal dir però que originalment s’havia de pitonar a fondo i si que es podia considerar una via d’artificial però amb el temps, el reequipament, el canvi de mentalitat de la penya i el nou material s’ha convertit en una via, com deia, clàssica de dificultat. A tall d’exemple podem dir que es pot passar sense pitonar, únicament amb el joc estàndard de tascons i friends (el Camalot del #4 mola) i incloent en el nostre cas el Tricam blanc i negre (els més petits; quina canya aquestes talles...). El reequipament que han fet cal dir que és exquisit i encertat i ha sabut millorar els encants de la via enlloc de relegar-la al grup de vies destrossades.

La via es pot començar al peu del Pilar amb un llarg no massa recomanable degut a la qualitat de la pedra o bé entrar per la vira de l’esquerra. És el que varem fer nosaltres i crec que és més recomanable.
Desprès de la vira, el primer llarg es pot fer pràcticament tot en lliure amb passos molt espectaculars i a equipar gran part del llarg. Trobem diversos cordinos “reequipats” en molt bon estat en ponts de pedra i sabines que ens faciliten molt l’asuntu. Un llarg molt interessant.
El segon llarg és el d’artifo de rigor per tot el desplom. No és massa llarg i es troba pràcticament tot equipat excepte els primer metres del llarg fins arribar a la famosa sabina tarzanera. És en aquest petit tram on es concentren les majors dificultats de la via. Molta gent pitona un parell de passos però es poden posar els dos Tricams que deia (una mica precaris) i passar sense clavar. A partir d’aquí easy life en Ae fins a la reunió completament penjada. La guindola mola per qui hagi d’assegurar des de aquesta R. Pels fanàtics de les dades: es pot rapelar amb 40mts des de aquesta R fins al terra, a que no ho sembla?
De Pilar de Segre - Mi primer amor


El tercer llarg és potser el més laboriós perquè s’ha d’equipar en gran part i la verticalitat de la paret i la dificultat en free (6a diuen) fa que haguem de posar moltes peces i potser trampejar algun Ao.
El quart sense problemes. Desplomet sortint de la reunió i en lliure fàcil i guapu fins a la reunió que es fa a la feixa que serveix d’escapatòria però que curiosament no talla la continuïtat de la via.
De Pilar de Segre - Mi primer amor


Des d’aquí ens queden dos llargs en lliure (V+ el primer i IV el segon) dels més ben parits que he fet mai. Completament desequipats excepte un putu buril a la reunió però d’una bona pedra, una facilitat d’equipament, una estètica a dalt de tot del Pilar del Segre que... buaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!! Arggggg, cagumlou he tacat la pantalla.....
Valdria la pena pujar expressament al Pilar per repetir únicament aquests dos llargs però entenc que fotre’t la pallissa de pujar tan amunt per només dos llargs només està a l’abast de les motivacions més fanàtiques però el que seria imperdonable seria arribar fins aquí amb el temps suficient i no fer-los.
Vinga nanus us recomano que l’aneu a fer, disfrutareu tan com jo. Ja em direu el que.
De Pilar de Segre - Mi primer amor

Amb aquesta alçada no caldrà pitonar, ni passos txungos de Tricams...

4 comentaris:

Mingo ha dit...

Enhorabona, veig que tu tb ets de la penya dels tricams, a mi són els que més m'agraden i és que on hagi un tricam ben posat.
La teva piada me la guardo pq aquesta via fa temps que li tinc ganes; ara caldrà convencer algun company, que ho veig difícil. Una cosa les dues últimes tirades dius que només hi ha un burí a la R. Les reunions no estan equipades? vui dir les dalt si te les has de montar?
Salut

nenivan ha dit...

Si noi, reconec que em vaig aficionar als Tricams després de una insistencia gairebé espartana a càrrec del meu company Xevi Casals que va fer que em convertís en un fanatic. Aixó era abans que treiessin al mercat el blanc i el negre (els més petits). Un cop van començar a vendre aquestes talles em vaig convertir en un integrista. Per forats de pitonatge, forats entre codols a Montserrat, fissures horitzontals de calcari... En vies semiequipades o desequipades son un complement imprescindible.
Si t'interessa el tema pots passar-te per aquesta pagina:

http://perversiovertical.blogspot.com/2008/08/els-tricams-molen.html

Sobre la via, ja ho he comentat al post, la recomano a fondo i crec que potser és més una classica de dificultat que no pas una via d'artifo.
Sobre els llargs de dalt no volia donar massa explicacions perque qui anés ho vagi descobrint ell mateix pero ves tranquil: la R del mig hi ha un buril com a assegurança fixa pero hi ha un pont de pedra tan brutal que no voldràs veure ni un parabolt. I la R del cim en un arbre sense problemes. A més s'assegura tot tan de puta mare que fliparàs. Ja ho he dit, sobre aquests dos llargs ningú en parla pero son guapissims.
I repeteixo de nou: si vols anar-hi no ho dubtis, la via és un deu.
Fins aviat company

Mingo ha dit...

He vist el post. MOLT BO.
A mi em va convencer un col.lega amb qui vaig fer la Gali Molero, en el flanqueig que hi ha per dalt, aleshores havia uns burils que feien por de veure, va posar el tricam rosa en un forat on estic segur que cap dels friends del mercat actual i cabria, i treballava de puta mare. És curiós lo dels tricam, no conec massa gent que els utilitzi, però els que ho fem, en som "fanàtics".

Miquel Vilaplana Abadal ha dit...

Veig que estàn sortint de la mala forma per entrar a... la millor?. El post transpira entusiasme.