Un slab mooooooolt llarg. Postres de music a Roca Narieda

De Roca Narieda - Postres de Music

Haig de reconèixer que no tenia massa expectatives quan en Xevi em va comentar d’anar a repetir la Postres de Music a la cara sud de Roca Narieda. Tenia ganes de tornar a sortir amb ell després de tants dies de no coincidir amb el company de cordada i per tant el vaig deixar triar: volia fer molts metres i posar una mica de metralla. Per la meva banda, una repetició a la que deien era la millor via de la paret, la Sal de frutas Eno, precisament amb ell mateix com a company de cordada, només em podia fer pensar que l’asuntu únicament podia anar a pitjor. I aquest pitjor havia de rondar per força el nivell de desaconsellable.
Diguem que la primera vista de la paret no enamora. Gairebé no té l’aparença de paret sinó de un munt de plaques superposades enmig d’una selva de bosc mediterrani i tal com deia, la part que semblava més recomanable eren les plaques que resseguia la Sal de Frutas durant la primera meitat de la via (la segona meitat és un altre tema).

De Roca Narieda - Postres de Music

Així doncs, amb aquesta sensació agredolça que em produïa aquesta paret ens anem a fotre-li l’atxasso; això si, prèvia topsia de fritanga al Tahussà de Coll de Nargò on sempre trobes algú de la tribu d’emboirats osonencs que també vol anar a fer mal per aquesta zona. Avui toca trobar-nos en Lluis Vila i l’Enric de Manlleu.
Al primer llarg ja vaig veure que potser m’havia precipitat en el meu judici i que calia donar una oportunitat a la via. Realment els cinc primers llargs de la via són molt recomanables i de l’estil que ens agrada: classicorros, semiequipats (utilitzant la definició correcta de semiequipats, o sia, no quinze xapes per llarg i posar un cam en un pas de III arribant a la reunió sinó una o dues xapes per llarg i la resta a equipar) i a més (no volem res...) buscant sempre les parts més estètiques de la paret per fer la via més atractiva. Si nosaltres haguéssim obert aquesta via probablement ho haguéssim fet amb la mateix mentalitat per tant ens varem sentir molt identificats amb els aperturistes i això ens va agradar.
El cas és que els cinc primers llargs de la via són bastant guapos i s’han d’equipar molts passos (ja mola), després hi ha un tram intermig de llargs més fàcils i ajaguts i finalment trobem els dos últims llargs que també son molt guapos, especialment el penúltim, placa de V+ d’adherència total i obligada, oju, que no exposada.
Doncs fent un acte de redempció interior la meva consciencia va haver de demanar disculpes a fi de recuperar l’equilibri còsmic per haver caigut en la temptació dels prejudicis infundats ja que al final la sensació que ens varem emportar de la via va ser bastant satisfactòria: llarga, semiequipada i malgrat una aparença de la paret a nivell macro molt decebedora a causa de la vegetació, quan estàs ficat i fas un anàlisi micro de cada llarg t’adones que la via ressegueix una linia del tot evident i que lluny d’evitar la vegetació amb extravagàncies estranyes t’adones que és la línia natural de la via la que no es veu afectada per la invasió vegetal. Curiós tot plegat.

De Roca Narieda - Postres de Music

De Roca Narieda - Postres de Music