Retornem al tema. Via Laura i Todo a cien. Cavallers

Arriba l’estiu i els projectes que es van posposar inevitablement a l’espera d’unes condicions de la meteo favorables es van materialitzant. Aquests projectes han d’esperar a que es fongui la neu i que les altes temperatures escalfin aquest fred granit perquè un intent abans d’aquestes dates cuniculars suposaria un patiment innecessari i estèril. I dic estèril perquè si tenim en compte que la finalitat d’aquestes escalades és la recerca del més pur plaer hedonista del gest, del moviment i de les línies perfectes de l’itinerari, una ascensió en unes altres condicions que podríem anomenar “no favorables” convertirien l’ascensió en una epopeia que ara mateix vull evitar de totes totes.

Surto una vegada a la setmana i el que vull ara mateix es escalar alguna via guapa i en cap cas arriscar-me a aventures que no saps com acabaran. En definitiva, que ara per ara no estic per invents rarus i vull assegurar el tiro. Tots passem èpoques i aquella edat en la qual pillaves el cotxe i decidies on enfilar-te tot esmorzant al bar ja m’ha passat. Ara em cal maximitzar més el temps i això implica una planificació més detallada de l’activitat i, sobretot, que aporti unes probabilitats d’èxit més que acceptables.

Quinze dies endarrere varem parlar amb en Mohawk i en Jortx per tal de liquidar assumptes pendents i al final no es varen poder dur a terme per compromisos, per part meva, de caràcter campistic. De totes formes, el contacte es va mantenir durant tota la setmana i varem poder concretar alguna cosa per la setmana següent, ara però, únicament amb en Jortx. Les propostes eren moltes i variades, de dificultat i distancia a vegades antagòniques però amb un denominador comú: vies totes elles clàssiques de gran bellesa.

Concretem al final la via Laura de Cavallers, un dels emblemes del crack climb a casa nostra. La planificació senzilla, coherent i relaxada: vivaquillu com els d’abans al pàrking, esmorzar tranquil compost per viandes variades i a escalar tot el dia.
Sobre la via es pot trobar info a tuti plein a tot arreu i més encara desprès d’haver-se publicat al llibre d’en Soldevila (Parrella, quantes en portes ja? T’estic atrapant nanu....). Fissures guapes durant gran part de l’itinerari que en cap cas podem dir que siguin fàcils. El segon llarg és antològic; el díedre inicial és de traca i mocador i l’Off widht de la segona meitat del llarg ens farà trempar. En països anglosaxons, aquest Off widht estaria net de segurus però aquí no ens estem d’hòsties i dues xapes ens asseguren l’asuntu. I sort n’hi ha, perquè si no, aquesta via no la faria ni deu... Aquest tram és txungo de debò i sense les xapes otro gallo cantaria. Reconec que aquesta mena de perversions m’agraden força pero quan estàs ficat a dins que ni endavant ni endarrera s’agraeix aquest tipus d’ajuda. Mola portar el Camalot del 4 per aquest tram.
Al llarg següent tenim la fissura desplomada de 6b/6c, de rollo ianqui. Pot sorprendre la gran forquilla de graus que trobes catalogant aquest pas però no és estrany. Es tracta d’una fissura de punys que converteix aquest tram en un pas completament morfològic en funció de la corpulència de les mans de cadascú. Un nyicris com jo ni toca vores.... I d’aquí en amunt, continuen les fissures guapes intercalades per algun passet en placa, ja amb dificultats menors però de bellesa equiparable.

Baixant de la via, tenim encara la testosterona a flor de pell i la motivació encara és màxima. Un comentari a la guia de “el primer largo es el 6b mas guapo del mundo” em crida l’atenció per la seva pomposa presumptuositat. Cal provar-ho encara que el nom de la via no indiqui a priori uns atributs molt excelses: Todo a cien.

No sé si serà el millor 6b del mon perquè bàsicament no els he fet tots però que guapo ho és un rato. 40 metres d’adherència pura amb alguns passos que ressegueixen una petita veta i d’altres que aprofita els knobs característics d’aquesta paret. L’on sight esdevé imperatiu; aquest és el meu terreny.

Dies endarrere reflexionava sobre l’especialització de l’escalador en relació al tipus d’escalada i aquí ho he pogut comprovar de nou amb poca estona de diferencia: així com a la via Laura, els 6b’s de fissura ens han suposat molt d’esforç i moltes vegades no em tret el rotpunkt, en aquesta altra via, l’on sight ha resultat quelcom natural i espontani. No és una qüestió del que és millor ni pitjor, simplement és una apreciació personal que dins el mateix grau hi pugui haver tanta diferencia en funció dels atributs propis de cada escalador. Quin esport més gran...

Pos bé, desprès de tres setmanes de pràcticament inactivitat, ha estat una bona tornada al tema i compartir cordada amb en Jortx ha set una experiència més que agraïda, però això ja ho sabia abans d’anar-hi.