antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Easy life behind the sea

El tracte era clar: una setmana a Chamonix i la resta de les vacances al càmping fent vida familiar. Tot i així, l’experiència dels anys anteriors ja m’indicava que les estones lliures durant la nostra estada campistica serien moltes i de bon aprofitar. Ara la complicació passava per colar tot el material d’escalada al maleter del cotxe sense que es notés massa, tasca gens fàcil si tenim en compte que a banda del material habitual hi sumem el petate amb el material d’equipar. La negociació va ser intensa abans de marxar però un cop tot està a dins el maleter i ens posem en ruta ja no hi ha marxa enrere. Ja tinc el plan solucionat per als propers quinze dies.
Va ser durant la intensa activitat que vam estar fent per la zona durant l’hivern i la primavera d’enguany que anava guardant al disc dur neuronal totes aquelles zones, racons i rostolls de menor alçada i que voldria anar a explorar les seves qualitats escalatories de seguida que tingués una estona. D’entre la varietat de zones que tenia clissades em vaig centrar en una paret amb bon accés i fàcil logística per l’obertura de vies que em permetessin escapades en solitari per poder enfilar-me. Tot i així, el canvi de plantejament general es convertia en imperatiu. Si abans ens havíem fixat en panys de paret aptes per a l’obertura de vies multipich de caràcter clàssic ara el plantejament era radicalment contrari degut principalment a l’alçada de la paret i que feien indicar que la decisió correcta passava per l’obertura de vies esportives.
El balanç d’uns quants dies per la zona combinant platja, piscina i escalades han set quatre vies de dificultat mitjana, de roca excel•lent i formes extremes marca de la casa (of course), en un sector amb gran potencial de creixement i, al meu entendre, acceptació per part del públic.
Pero no us enganyeu. Si no he obert més vies no ha set per falta de temps, ganes o possibilitats. El material tan específic que cal utilitzar en aquests entorns marins (Inox aisi 316) fa que en el moment que s’acabi no n’hi hagi prou en anar a la botiga a comprar-ne més. En aquest sentit, el final de la feina d’aquest estiu va venir condicionada per l’exhauriment del material que disposava. De moment, us deixo unes quantes fotos per començar a escalfar motors.
M’ha agradat molt que aquest estiu el meu germà vingués a passar uns dies al càmping desprès de tant de temps sense veure’ns. Però no entenc el que li passa pel cap. Mentre vivia aquí, el paradís de l’escalada en roca, el tiu pensava més en sortir de festa que en enfilar-se i quan porta més de dos anys vivint a Berlín, on no hi ha un turó més alt de dos metres, se li desperta la motivació i es posa com un toro a base de sessions de rocòdrom. Com és lògic, ha vingut a passar aquests dies amb nosaltres més calent que una mona i hem hagut de buscar algun plan per anar a enfilar-nos i calmar-li els nervis. A banda d’alguna visita al sectorillo que estava equipant, la visita més fotogènica ha estat, sens dubte, la jornada que vam passar a la Platja Fonda de Begur. A banda dels atributs pròpiament estètics de l’indret, la qualitat dels seus blocs, tot i que escassa pel que fa a quantitat, és excel•lent. Aquí van les fotos de la jornada.