La intenció era una altra, pero amb la calor que es preveia vam haver de buscar una alternativa més fresqueta. La idea inicial era fer alguna viota a la cinglera dels Esplovins aprofitant aquests dies tan llargs que tenim, amb hores de sol al maxim per escalar i evitar alguna sortida per cames enmig dela foscor. Pero la calor ens va fer canviar rapidament de plans. Diuen que l'home és l'unic animal que ensopega dos cops a la mateixa pedra i es prou cert pero més d'una pringada a ple sol, sense aigua i deixant-te la pell a les regletes et fa, com a minim, plantejar-te depen de quina ascensió durant els mesos de calor. Aixó no vol dir que n'haguem aprés, més haviat al contrari, segur que tornerem a pillar amb alguna escalada a ple sol i ens tornerem a repetir per enesima vegada que no hi tornarem pero aquest finde com a minim la varem encertar.
Al tema. Que al final varem decidir continuar Segre amunt a buscar la ombra de la nord de Roca Nariada, de les poques parets del Pre-Pirineu on encara pots evitar el sol. La via ja feia temps que la teniem en ment i sabiem que qualsevol dia podia caure, nomes era questió de paciencia, la Xelo Bam. I per que ens varem plantejar de fer-la si feia tants anys que estava oberta, doncs perque algú ens havia dit que valia la pena i l'havien REEQUIPADA!!!!!! Un altre cop amb el mateix tema, putus parabolts, sembla que no sapiguem escalar sense ells. Espero que quan siguem vells i expliquem les nostres asanyes de joventut sobre escalades assegurades amb parabolts i els nostres nets no sapiguen ni que son ens puguem fer els grandes perque el que és ara per ara aixó no impresiona a ningú.
Ja m'he tornat a desviar del tema, total que varem anar a fer la Xelo Bam i com nosaltres, varen tenir la mateixa idea quatre cordades més, festival! Per sort, el bon rollo que hi havia a cada reunió va fer una escalada molt entretinguda tot i que una mica lenta. Varem coincidir amb l'Albert i la Marga que varem coneixer a la Dent d'en Rosell i ens varem intercanviar unes afotos d'aquella escalada. Sort que l'Albert es va quedar amb els nostres caretos que si no no els haguessim conegut.
La via efectivament és bastant guapa i llarga. A la primera meitat, fins als llargs facils del mig, practicament està equipada i es pot passar amb el que hi ha posat: algun parabolt, ponts de roca i pitons tot i que es pot assegurar amb altres coses. El tema canvia al llarg de 6a que es un diedre molt guapo i amb només un pitó. Aquí si que haurem de treure l'arsenal i començar a assegurar-nos convenientment. Té una sortida del sostret de dalt, el crux del llarg, que és molt guapo. A partir d'aquí ens trobem el llarg d'artifo, sense problemes i algun altre llarg que caldrà posar alguna cosa pero sense complicacions. La roca, no cal dir-ho, molt bona. Es passa amb un joc pelat de tascons, els aliens i el Camalot lila, verd i vermell.
El descens es una mica més complicat d'explicar i ja se m'han acabat les ganes d'escriure, ens varem aprofitar de la explicació de la via i del descens del blog dels kutreescaladors i ens va anar de conya, allà la trobareu.
Un cop a baix varem anar a fer una Cocacolota al Bar Tahussà amb els amics retrobats durant aquesta escalada i un cop allà, sorpresa també ens varen trobar en Miquel Casas i en Pep Musacs, amics de la plana, i que també voltaven per la Narieda. I es que al final som quatre gats els que escalem...
Les fotos ens la va tirar la Marga que duiem a davant. Saludus....
1 comentari:
És boníssima aquesta via, encara recordo com la vam disfrutar fa un any....
Clar que la baixada ja és tota una altra cosa!
Publica un comentari a l'entrada