antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dilluns, 31 de maig de 2010

En transit.

De En transit

Diumenge 9.30 del vespre. Acabem d’aterrar a l’aeroport de Barcelona i les cares són llargues pensant en la rutina laboral que tornarà a començar de nou a partir de demà. Ha estat un petit parèntesi dins la gran roda de la monotonia en la que estem ficats de forma inconscient i que marca el nostre ritme vital des de que naixem fins que morim. Nosaltres també tenim aquesta sensació agre però a la vegada també estem contents de tornar a veure els que varem deixar a casa. Mai m’hagués pensat que estaria content de tornar a la rutina després d’un viatge. Desembarquem. Una llarga cua d’ànimes penitents van baixant de l’avió sense massa pressa, com si volguessin endarrerir el que inevitablement ha de passar, com si amb aquesta llanguidesa es pogués aturar el temps o com a minin fer que vagi més a poc a poc. I sembla que aquesta sensació s’hagi apoderat de tot l’aeroport. Una llum molt neta il•lumina tots els racons d’un espai que no diferencia entre el dia i la nit. Una atemporalitat creada expressament per fer menys sofrible un frenetisme creat per la vida moderna i que no entén de ritmes biològics. I sobretot, el buit. Com si s’hagués fet una pausa a aquest ritme artificial, com si la màquina també necessités descansar, la llum neta i blanca, el silenci i especialment el buit ho embolcalla tot creant un parèntesi a aquesta rutina plana i lliure de qualsevol estímul que doni la sensació que aquest instant de l’espai i el temps ha estat creat per algun tipus d’espècie humana.
De En transit

Desembarcant aquest diumenge al vespre a la nova terminal de l’aeroport de Barcelona em vaig topar amb aquest ambient buit i irreal gens propi d’una instal•lació aeroportuària. De seguida em va venir al cap l’adaptació cinematogràfica de SOLARIS que va protagonitzar el gran George Clooney i que malgrat un guió que donava poca força a la trama argumental, es va saber compensar aquesta mancança de forma magistral amb una fotografia minimalista que jugava amb tota la gama de blancs i sobretot amb el silenci ambiental i que et transportava sutilment a una situació dominada per les pors i prejudicis creats per l’espècie humana, sense necessitat de incloure diàlegs o explicacions explicites que fessin entenedor el que estava passant. Una ambientació que em va embolcallar de nou als passadissos buits, amb la llum blanca i neta que il•lumina la terminal i la posta de sol apagant-se darrera les cues del avions.
De En transit

De En transit

De En transit

De En transit

De En transit