antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

divendres, 5 de novembre del 2010

El silenci Canaldero durant l'escalada a la via Amanita.

De Canalda - Via Amatista

Silenci. Algú ha escoltat mai el silenci? Sembla una paradoxa però no ho és perquè el silenci es pot escoltar, i n’hi ha de molts tipus. Hi ha el silenci que et deixa després de quedar eixordat, el silenci d’una sala d’espera buida, el silenci que queda després d’un allau... però jo estic parlant del silenci absolut. Tots els que he dit o altres que podem imaginar sempre són silencis amb matisos: un brunzit continu que passa desapercebut, un zum-zum que et perfora les orelles, l’aleteig dels insectes que volen a la vora... sempre hi ha algun element que trenca la perfecció d’aquest silenci encara que en un primer moment ens pugui passar desapercebut i ens sembli en aquell instant que estem davant del més perfecte dels sons, el no-so. Però jo estic parlant del silenci perfecte, l’absolut, com si l’aire, mitjà de transport dels sons, hagués desaparescut de tots els racons de la terra. És el silenci de Canalda. Inclús les gralles, els habitants més fidels d’aquestes parets, sembla que siguin conscients que viuen en un lloc sagrat on és imperatiu el guardar silenci per tal que els hi sigui permès de volar i habitar en aquest santuari; i únicament quan l’instint animal supera qualsevol tipus de subconsciència metafísica deixen anar un xiscle que trenca la màgia del moment. Realment una vivència única que ens farà preferir la solitud de les reunions durant l’escalada d’una via en cordada de dos que estar escalant aquell llarg mític d’aquella via amb la que tan havies somiat.
No ho vaig comentar amb en Marcel pero crec que ell també va pensar el mateix quan era ell el que s’havia d’esperar a les reunions mentre jo escalava. La via? És el de menys. A qualsevol lloc de la paret podríem haver viscut un instant tan transcendental. Li podem dir Falcon Crest, Somni Pirata o qualsevol altra però per parlar amb propietat li direm Amanita i és de justícia comentar que és una via molt recomanable, una clàssica a l’altura de la Fills del Vent o l’Estel.
D’una dificultat similar a aquestes manté viu el caràcter Canaldero malgrat la recent restauració amb bolts. Restauració no vol dir reequipament. Aquí podem trobar encara tot el ventall de l’assegurament més representatiu de cada època: pitons, burins, espits i parabolts i segurament la propera generació també contribuirà a mantenir inalterada l’herència que ens varen deixar els pioners de la paret amb el material que en el futur es cregui més convenient. L’únic que cal ensenyar-los és a respectar i ser conscients d’aquesta herència, com un patrimoni cultural que cal salvaguardar dels il•luminats que cada cert temps van destacant entre la majoria. La resta vindrà sol, la lògica s’imposarà si sabem raonar amb el raciocini cartesià. No cal ser un lumbreres, ni un guru de la ètica escalatoria per entendre les coses, l’únic que cal és lògica.
Buff, després de perdre’m per enèsima vegada per les divagacions de la moral que tan m’agraden tornem al tema. Portàvem la ressenya de l’Edunz que cal dir és impecable. La més petita ratlla o marca sobre el paper, lluny de ser un element superflu de caràcter estètic, ens dona una informació valuosa que sobre el terreny ens serveix per anar trobant el camí de la via sense massa dificultats. Cal destacar per la seva bellesa els tres primers llargs i el penúltim però també cal esmentar, en aquesta paret més que mai, els llargs més Canalderos. El segon sembla que no però ja flipes i més amunt, al cinquè llarg, t’adonés de la causa que fa que sempre que acabes una via a Canalda diguis que no hi tornaràs mai més i una vegada passats uns dies de dol, les ganes tornin amb més força que mai. En aquest cinquè llarg, un pas de V/V+ obligat al màxim i protegible únicament amb un friend que cal posar en un forat ad-hoc ens deixarà aquell regust de gran aventura que sempre es destil•la en aquesta paret.
De bolets ni un tu , ni de bons ni de dolents. El fred ha fet acabar la temporada...
De Canalda - Via Amatista

De Canalda - Via Amatista

De Canalda - Via Amatista

11 comentaris:

jortx ha dit...

Amatista a Vianova de Meià, Amanita a Canalda!

Per escalar tan poquet déu n'hi dó com les hi cardes! Quan vulguis ja ho saps! Feu bondat!

TRanki ha dit...

...( silenci)

M'ha impactat quan parles del silenci després de un allau...

A mi em deixa maravellat el silenci de una nevada...o el de una sala amb la llar de foc...

nenivan ha dit...

jortx tens raó xaval, he tingut un lapsus. Ja ho he modificat... No hi ha també l'Amatista de Terradets, més amunt de les Bagasses, al costat de los Delincuentes? L'amatista de Vilanova és de les millors i també bastant solitaria.
Tranki, sempre m'ha interessat bastant el significat del terme silenci i l'us extensiu que s'en fa. Moltes vegades aquest silenci no és tal perque hi ha algun element distorsionador que fa que la paraula perdi el seu significat, silenci= no so. Moltes vegades he estat davant el que creia que era silenci pero parant atenció m'adonava que no era així. Crec que només dues vegades he estat en una situació de silenci, o diga-li silenci casi perfecte perque no vaig poder escoltar res que ho pertorbés: en aquesta ocasió i un hivern davant la paret nord del Vignemale. Ostia nanu, tenia una sensació d'ambient post apocaliptic que em va fer venir calfreds. En totes dues situacions em vaig impresionar, no era una situació que estigués massa acostumat a viure.
Per cert, felicitats pels teus ultims posts, m'han molat especialment.

Mohawk ha dit...

Tinc un company teleco que viu obsessionat amb gravar el silenci... la més mínima distorsió de la senyal el fa tornar boig!!

Com mola Canalda!!!

juan carlos ha dit...

Hola,que significa an-hoc,no fui capaz de poner nada y las pase canutas,que especial que es canalda.

Anònim ha dit...

Els punts i apart molen, fem-los servir

Bullarolas ha dit...

molt bo... i bona via...... excepte quan per la carretera passa algun cotxe o elgun grupet de boletaires arrassen el bosc sota la tàpia!

salut

nenivan ha dit...

Veig que tots estem d'acord en que Canalda mola pero també crec que estem d'acord que mola en petites dosis perque escalar gaire habitualment en aquest lloc et fon el cervell.
Juan Carlos, recordo que al mig del desplomet hi havia una mena de forat on al fons hi podies col.locar el CAmalot verd, fet que no t'evitava d'haver de fer el pas per collons pero com a minim assegurat, si a més el vares fer sense assegurar, chapeau nen.

Anonim, encara que no ho sembli, hi ha punts i aparts, el que passa és que el text està justificat a ambdos costats i no es distingueix el final de la frase. El proper cop procuraré deixar un espai entre paragrafs, m'apunto i accepto la critica.

Bullaroles, quan parlo del silenci ho faig d'una forma generica i està clar que amb la carretera al peu de paret sempre hi ha algun cotxe que trenca aquest moment. Per sort, estem parlant d'una carretera amb un transit gairebé residual i aquest dia, de boletaries, ni un. Suposo que un dia amb molta gent a peu de paret deu ser més txungo
fins aviat

nenivan ha dit...

Per cert Juan Carlos, he estat investigant el significat exacte de AD-HOC que comentes. Dic investigant perque és una d'aquelles expresions que tens assimilades i ja no et questiones el seu significat , les fas servir amb naturalitat. Arran de la teva pregunta m'he questionat si la utilitzava correctament o no. El cas és que es tracta de una expresió llatina que significa literalment "para este" i s'aplica per designar aquelles accions o coses adecuades, apropiades, dispostes especialment per a una fi determinada. En aquest cas l'he volguda utilitzar fer definir que el forat que trobem al mig d'aquest pas sembla que estigui posat allà expressament per colocar el Camalot verd i assegurar el pas. fins aviat

edunz ha dit...

eo, merci pels comentes de la topo
bonica via, on com a totes les vies excepte la boltada toca escalar..
gran, molt gran, el silenci de canalda, .. tan bé que es deixa sentir
- només que si desaparèix quan al turisme rural de puig arnau organitzen test de vehicles.. llavors passen tot el dia amunt i avall i t'agafen moltes ganes de tirar-los un roc -
ojalà tinguis raó, la lògica que dius, o sentit comú, realment s'imposi i el petit tresor que amagen les escalades de canalda es puguin gaudir per molt de temps!

Miquel Vilaplana Abadal ha dit...

Ivàn: el silenci, imprescindible per la vida de l'ànima l'escoltem sovint a la muntanya però és cert que costa trobar un silenci absolut. Crec que a vegades el sentim així encara que no ho sigui fisicament parlant. Jo recordo un silenci absolut al Marroc. Hi havíem baixat en cotxe dormint a Ronda, creuant l'estret de matinada i un cop quilòmetres endins cap al sud, vam parar i vam sortir del cotxe. En parar el motor es va fer un gran silenci, indefinible, que mai havia esperimentat. M'imagino que el vuit còsmic deu produir una impresió semblant.

M'ha agradat la entrada, més transcendet que altres. Deu ser la responsabilitat familiar però espero que no ens deixis sense la teva ironia.

Miquel