El silenci Canaldero durant l'escalada a la via Amanita.

De Canalda - Via Amatista

Silenci. Algú ha escoltat mai el silenci? Sembla una paradoxa però no ho és perquè el silenci es pot escoltar, i n’hi ha de molts tipus. Hi ha el silenci que et deixa després de quedar eixordat, el silenci d’una sala d’espera buida, el silenci que queda després d’un allau... però jo estic parlant del silenci absolut. Tots els que he dit o altres que podem imaginar sempre són silencis amb matisos: un brunzit continu que passa desapercebut, un zum-zum que et perfora les orelles, l’aleteig dels insectes que volen a la vora... sempre hi ha algun element que trenca la perfecció d’aquest silenci encara que en un primer moment ens pugui passar desapercebut i ens sembli en aquell instant que estem davant del més perfecte dels sons, el no-so. Però jo estic parlant del silenci perfecte, l’absolut, com si l’aire, mitjà de transport dels sons, hagués desaparescut de tots els racons de la terra. És el silenci de Canalda. Inclús les gralles, els habitants més fidels d’aquestes parets, sembla que siguin conscients que viuen en un lloc sagrat on és imperatiu el guardar silenci per tal que els hi sigui permès de volar i habitar en aquest santuari; i únicament quan l’instint animal supera qualsevol tipus de subconsciència metafísica deixen anar un xiscle que trenca la màgia del moment. Realment una vivència única que ens farà preferir la solitud de les reunions durant l’escalada d’una via en cordada de dos que estar escalant aquell llarg mític d’aquella via amb la que tan havies somiat.
No ho vaig comentar amb en Marcel pero crec que ell també va pensar el mateix quan era ell el que s’havia d’esperar a les reunions mentre jo escalava. La via? És el de menys. A qualsevol lloc de la paret podríem haver viscut un instant tan transcendental. Li podem dir Falcon Crest, Somni Pirata o qualsevol altra però per parlar amb propietat li direm Amanita i és de justícia comentar que és una via molt recomanable, una clàssica a l’altura de la Fills del Vent o l’Estel.
D’una dificultat similar a aquestes manté viu el caràcter Canaldero malgrat la recent restauració amb bolts. Restauració no vol dir reequipament. Aquí podem trobar encara tot el ventall de l’assegurament més representatiu de cada època: pitons, burins, espits i parabolts i segurament la propera generació també contribuirà a mantenir inalterada l’herència que ens varen deixar els pioners de la paret amb el material que en el futur es cregui més convenient. L’únic que cal ensenyar-los és a respectar i ser conscients d’aquesta herència, com un patrimoni cultural que cal salvaguardar dels il•luminats que cada cert temps van destacant entre la majoria. La resta vindrà sol, la lògica s’imposarà si sabem raonar amb el raciocini cartesià. No cal ser un lumbreres, ni un guru de la ètica escalatoria per entendre les coses, l’únic que cal és lògica.
Buff, després de perdre’m per enèsima vegada per les divagacions de la moral que tan m’agraden tornem al tema. Portàvem la ressenya de l’Edunz que cal dir és impecable. La més petita ratlla o marca sobre el paper, lluny de ser un element superflu de caràcter estètic, ens dona una informació valuosa que sobre el terreny ens serveix per anar trobant el camí de la via sense massa dificultats. Cal destacar per la seva bellesa els tres primers llargs i el penúltim però també cal esmentar, en aquesta paret més que mai, els llargs més Canalderos. El segon sembla que no però ja flipes i més amunt, al cinquè llarg, t’adonés de la causa que fa que sempre que acabes una via a Canalda diguis que no hi tornaràs mai més i una vegada passats uns dies de dol, les ganes tornin amb més força que mai. En aquest cinquè llarg, un pas de V/V+ obligat al màxim i protegible únicament amb un friend que cal posar en un forat ad-hoc ens deixarà aquell regust de gran aventura que sempre es destil•la en aquesta paret.
De bolets ni un tu , ni de bons ni de dolents. El fred ha fet acabar la temporada...

De Canalda - Via Amatista

De Canalda - Via Amatista

De Canalda - Via Amatista