Últimament vaig de cul; tant, que no tinc ni temps d’actualitzar el blog. Malgrat tot, encara disposo de molts dissabtes per fer alguna sortideta, no massa llarga però que permeti tatxar algunes vies guapes per disfrutar. Per tant, el poc temps lliure el destino a escalar i no tan a escriure. Qüestió de prioritats.
La primera via que va quedar pendent de comentar va ser
Com Ocho Basta a Montanisell, una via bastant recomanable. Es troba semiequipada amb parabolts i recorre uns panys de paret molt interessants amb roca excel•lent. Hi varem anar amb l’Oriol (que gasta les ultimes bales abans de ser pare), en Xevi ( que ja s’hi torna a posar després de ser pare), el meu germà ( que encara no és pare, ni ganes, pero s’apunta a totes) i jo (que després de ser pare sembla que he tornat a agafar el ritme). L’escalada va anar de conya però varem tenir una experiència bastant traumàtica i, cal dir-ho, estranya. Ben bé de dalt el cim de la paret, sense ningú pels voltants i aparentment sense bestiar a la vista, varen començar a caure una pluja de rocs molt a la vora nostre que ens va deixar glaçats. Encara no entenc d’on venien però va ser estrany de debò, varen sortir del no res... Al final no va passar res però hi podíem haver deixat la pell (el més petit era de la mida de una capsa de sabates i varen passar molt a la vora.). Com a mínim ens va servir per recordar que sempre i a tot arreu cal extremar la seguretat per minimitzar els perills subjectius perquè de perills objectius n’hi ha a tuti plein a tot arreu, encara que no ho sembli.
A banda d’això, cal reconèixer la bona tasca dels aperturistes que, a més d’obrir la via i deixar-la semiequipada, es van dedicar a netejar les fissures on és susceptible de col•locar-hi alguna peça flotant. Sembla una banalitat però demostra una gran responsabilitat d’aperturista. Amb la roca d’aquest país que, diguem-ho clar, no és el ianqui, moltes fissures son plenes de terra, vegetació, pedres... i aquí es veu la bona feina feta per tal que quedi una via “arregladeta”. És molt fàcil, i perfectament lícit, obrir un itinerari i deixar-lo tal qual, no hi ha res a dir. Però una altra cosa és donar-li un toc de qualitat i saber fer dedicant un temps a netejar els possibles emplaçaments d’assegurances flotants. És el que dic, li dones un toc de qualitat...
La següent via que varem fer va ser la
Viatge Apatxe a la Pastereta de Montserrat. És una via molt recent d’en Joan Vidal que recorre la part esquerra de la gran placa triangular on també hi ha l’Stargate. Full equiped i molt, molt i molt recomanable. Una via excel•lent. Com a la via de Montanisell, es veu una certa qualitat en l’obertura i/o equipament. A banda de col•locar les assegurances allà on toca (això se suposa que sempre es fa bé però no sempre és així) es veu una tasca de neteja de la via. No és que la paret ho necessiti perquè la roca és excel•lent, però sempre hi ha la típica llastra que amb el pas de les cordades es va degradant i van caient els còdols més exteriors perquè la solidesa de la roca en aquest punt no és massa bona. Aquí en canvi, es veu que hi ha hagut una tasca de neteja i ara per ara no hi ha cap punt on calgui preocupar-se perquè s’arrenqui alguna cosa. Com ja he dit, una via excel•lent per forçar el lliure al màxim. Bastants trams de 6b i un últim llarg de 6c en conjunt de traca i mocador.
I aquest finde passat amb en Miquel ens fiquem a la Justel Hita Picazo a la Cinglera dels Esplovins. Reconec que no era el millor dia per fer aquesta via perquè el front glacial que recorre Catalunya aquests dies invita a buscar racons més arrecerats i que, arribat el cas, puguis recollir els trastos amb facilitat i marxar al bar a comentar lo fort que està el company i lo malament que estàs tu (l’autocompasió tan estesa en el mundillo del climb). Sobre la via res a dir, de l’estil que t’esperes, com la UES o alguna d’aquestes; guapa, que carai. Només destacar els dos llargs que comparteix amb la Roberto Fernandez que trenca amb la homogeneïtat de la via, però es clar, aquesta hi era abans...
Ens hi varem posar d’hora per assegurar el tiro en una escalada tan llarga i tot i així varem haver de sortir per potes. Al matí mentre tocava el sol s’hi estava de puta mare; és el que s’espera d’aquestes vies a l’hivern. Però a la que va marxar el sol a partir del migdia la temperatura va caure en picat. Sembla una expressió banal i que ha perdut el seu sentit perquè s’ha utilitzat intensivament però en aquest cas va ser literal. En qüestió de minuts varen passar d’escalar amb un simple jerseiot a fotre’ns de fred amb tota la roba posada. Mai m’havia trobat amb un canvi de temperatura tan sobtat. La decisió va ser rapida: de la segona feixa, dos rapels cap a la feixa on comença el Pirata Solitari i descens pel camí normal de la ferrada. Malgrat no acabar la via, ens varem cascar 300 metres de via, que amb el que es preveia amb tan de fred no és poc.
I entremig de tot això, l’Arianna ja ha fet un any. Com passa el temps i que ràpid que creix (avui estic de tòpics, m’estic fent vell, però es cert). En tan sols 365 dies hem passat de tenir-la arraulida al palmell d’una ma a córrer per casa i parlant a fondo. Buff, quin any tan intens...
3 comentaris:
Bones escalades i fotos, felicitats per l'any de l’Arianna,
gracies crac, veig que vas mantenint el contacte malgrat la distancia. No puc dir el mateix perque fa molts dies que tens el blog parat... Espero que esteu tots bé, records i fins aviat
marica, caen piedras como iglesias a Montanisell!!! jajajajajaja
Publica un comentari a l'entrada