Tienes más cuento que Calleja (mai millor dit)Bonus track: petit assaig del fenomen televisiu al mundillo escalatori.

Us en podeu encardar de mi tan com vulgueu però reconec que cada diumenge al vespre em miro en Calleja. Podeu anar de dignes i no reconèixer-ho però segur que també vosaltres ho feu. El cas és que espero amb candeletes cada setmana que arribi el dia i hora assenyalat per disfrutar de un dels millors programes d’humor que fan actualment a la “tela”. Jo crec que ell encara no és conscient de la magnitud de la seva figura però estem davant de un dels grans humoristes del segle XXI. Amb els anys segur que a les facultats de periodisme s’ensenyarà la vida i miracles d’aquest gran personatge que, com tots els grans, ha sabut crear escola.

Fa quinze dies, el deliri va arribar a un nivell màxim. Es va superar el llistó que setmana rere setmana es va posant cada vegada més alt. Com el Barça vaja....
En aquest capítol, el pavu se’n va anar a pujar una canal super guapa que hi ha a Picos, la estrecha de la Torre del Fiero, o alguna cosa així. Jo ja la coneixia de feia molt de temps i des de llavors que sempre m’havia cridat l’atenció. Per això em va sorprendre quan vaig veure a l’inici del capítol que pretenien fer aquesta ascensió i em vaig quedar a mirar-ho. Per que ens entenguem, vindria a ser com una estreta del Gra de Fajol Petit però quatre vegades més llarga.

El tiu anava com sempre amb els seus coleguis habituals i anaven pujant sense encordar que era el que tocava. Un 90% de la via es feia així, el que seria estrany hagués set fer llargs. Doncs el tiu es va passar més de la meitat del programa amb comentaris del rollo: “nos vamos a matar”, “esto es super peligroso”, “que si hay peligro de avalanchas”... i coses d’aquestes. Una mica està bé per donar ambientillu però cap al final ja ens hi petàvem el cul i amb la Judit anàvem jugant al joc improvisat de comptar les vegades que volia vendre la moto.
Al final de la via, hi havia un pas més vertical i es van encordar, el que hauríem fet tots. Surt de primer per un tram guapissim per sota un bloc empotrat amb ressalts una mica empinadots, el que deia com l’estreta del Gra de Fajol, i a cinc metres de la reunió posa una estaca de neu. Buenu va, s’ha de donar exemple, vaig pensar.... però sense previ avís va el paio i es tira per demostrar que el seguru és de fiar. Jo aquí ja flipava i no podia parar de riure. Com podeu suposar, la caiguda va ser penosa. Gairebé es va haver d’impulsar endarrere perquè no hi havia suficient pendent com per caure i amb els grampons gairebé s’entrebanca. Buff, aquí ja es començava a endevinar que la jornada seria gloriosa. Continua pujant. Jo, amb llàgrimes als ulls de tan riure, encara vaig poder acabar de veure la culminació del que seria una actuació magistral en clau d’humor. Arriba a un ressaltet en un lloc molt estret. Jo ja sospitava que aquí arribaria el clímax, i així va ser. S’hi va posar super flipat com si estigués al free standing de les Moulins i a mig fer mira amunt, posa cara de susto i amb un crit a cor que vols de “Cuidado avalancha” abaixa el cap de cop amb la intenció de protegir-se. A l’acte em vaig frapar. A l’igual era veritat que el tema estava tan txungo i al final havien pringat; però microdècimes de segon després cau l’ “avalancha” a sobre seu i surto de la sorpresa inicial. Aquí ja no podia més: plorava de riure i anava per terra, tenia flato i tot. La Judit, molt diplomàtica ella, m’anava dient que igual si que era molt txungo i se l’estaven jugant però en realitat també s’hi estava petant. El cas és que el pas era molt estret i el càmera que hi havia just a sobre d’en Calleja va moure una mica el peu (crec que se li va veure les puntes dels grampons i tot) i va fer una petita purga de neu que li va anar a sobre. Aquí ja vaig perdre la consciencia i no vaig veure res més. Quan vaig tornar al món, el programa ja havia acabat però a l’acte vaig ser conscient d’haver viscut un moment memorable a la historia del setè art i que es recordarà durant molt de temps, una interpretació humorística a l’altura dels millors moments dels grans mestres de la interpretació. Vaig riure moltíssim i encara ara quan veig una repetició no puc evitar fer callar a tothom del meu voltant per tal de no perdre detall de tan grandiosa interpretació. Hi ha hagut altres grans capítols però com aquest cap.


Conyes a part, cada diumenge m’ho miro (que m’hi peto en cada capítol no és broma, és boníssim...) perquè a banda de totes les fantasmades i venudes de moto que ens fan, la qualitat de les imatges és excel•lent i els paisatges i llocs on van són guapíssims. Alpinísticament un zero, ja ho sé però a nivell estètic és molt estimulant.

No vull criticar si el que fan ho fan bé o malament. Si em posés guru segur que criticaria aferrissadament que es donés una imatge tan poc real del mundillo del climb però un diumenge al vespre sempre es posa bé poder somiar que hi ha llocs al mon d’una bellesa que no podem ni arribar a entendre i en viatges que mai faràs. Si volgués entrar a la eterna discussió entre els pro-Calleja i els anti-Calleja m’aniria al foro que té Desnivel a tal efecte. Us heu passejat mai per allà? Buff, estan cardats aquests madrilenyos, vaja arguments que donen... Aquí almenys tenim discussions de gran calat, com el dels reequipaments de clàssiques de Montserrat de fa uns anys...

Sempre m’ha interessat molt l’aspecte sociològic de la televisió, la influencia que té en les masses i en sentit invers, les preferències que tenen les audiències sobre la programació. Els continguts són un altre tema molt diferent, aquí ja entraríem a discutir sobre la tele basura. Dins d’aquesta inquietud i interès que tinc sobre el fenomen televisiu he pogut arribar a la conclusió que l’audiència és mou dins els extrems, mai en els termes intermitjos. No busca un reflex de la seva vida quotidiana sinó que s’interessa inconscientment per l’essència de la seva existència, com si fos un acte de recerca interior; i això condueix els continguts a les bandes.
Això, relacionat amb el climb, ens porta a dos grans fenòmens: Al filo de lo impossible i Desafio extremo, cadascun d’ells situat a cada banda de l’enfocament que ens podria donar aquesta temàtica. Hi ha hagut altres programes que s’han volgut situat en un tram intermig però no van arribar a triomfar. I no és estrany. Amb la gran anarquia que hi ha en el nostre col•lectiu, en aquest més que en qualsevol altre i això no és criticable, mai es farà un programa a gust de tothom, i menys si l’activitat que fas es situa en el que podríem anomenar estàndard. Si vas a fer la Lleida de Vilanova o la Punsola, els friquis diran que el programa és molt clàssic, molt old school. Si vas a gravar a un paio fent l’Aromes de Montgrony, els clàssics et diran que és massa friqui i que això és gimnàstica. Si vas a fer una caminada per algun camí de ronda, llavors els escaladors s’aliaran en un front comú i titllaran el programa de monyes....I així fins a mai acabar...
Per això, només hi ha dos programes de temàtica muntanyera que triomfen; perquè es centren en les essències del col•lectiu i per això es situen als extrems, oposats i antagònics entre ells. Mentre uns furguen a les profunditats de les emocions humanes i es posen transcendentals, els altres fan apologia de la frivolitat. Mentre uns es centren en el col•lectiu més espiritual, els altres es volen guanyar al més material.

No és que sigui un programa millor que l’altre; cap dels dos son un reflex fidel de la realitat. Quan et mires Al Filo ja t’esperes més de deu minuts de rollo filosòfic - moral quan l’únic que vols és veure en Mendinabeitia fotent ploms i passos de ganxo a l’Amin Brakk o en Ferran Latorre jugant-se-la al G4; i quan en Calleja es passa tot el dia fent el julai, t’agradaria que es deixés d’històries i fotés alguna escalada en condicions a Ordesa. Això és el que m’espero jo que soc un classicorro, un friqui voldrà quelcom diferent i un caminador ni en parlem, per això no he entrat a discutir quina temàtica és millor, ja ho he dit, en un col•lectiu tan anàrquic com el nostre és impossible encertar el tema a gust de tothom. El secret de l’èxit però (per èxit entenc tenir audiència) no radica en els continguts, sinó en l’essència del programa. Uns del rollo transcendental i als altres fent apologia de la frivolitat. Uns per captar aquella audiència més emotiva i els altres per captar els més materials. Si féssim un estudi de la personalitat de cadascú, segur que la gràfica que en sortís tindria forma de campana de Gauss, o el que és el mateix, una gran majoria situada al centre amb unes preferències comunes però mai del tot neutres, sempre amb tendència cap a una banda o cap a l’altra. Que cadascú triï quin dels dos prefereix però en cap cas que no pretengui trobar un reflex real de la seva persona.
D’altra banda, qui vulgui continguts que vagi a la 2 o al 33, però tothom ja sap que aquests programes duren el que duren.

Aqui va l'enllaç

http://play.cuatro.com/directo/programas/desafio-extremo-2/temporada-4-2/ver/friero#directo/programas/desafio-extremo-2/temporada-4-2/ver/friero

Qui em va parir, m’he quedat a gust....