El Petit Príncep als cingles de dos colors.

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

Reconec que tinc una certa debilitat per les vies d’Osona, bàsicament perquè son les de casa meva. No totes valen la pena, és més, la gran majoria són autentiques ruïnes però les que se salven de la crema són autentiques joies i generadores de plaer il•limitat. No puc ser objectiu en aquest tema i de ben segur que hi haurà molta gent que tornarà a casa amb les butxaques plenes de sorra i la moral per terra. Però cal saber mirar més enllà. Saber girar-se mentre estàs penjat d’una reunió assegurant el company i escoltar el silenci, tenyir la retina del verd intens de l’alzinar, del blau profund del pantà de Sau i de la eterna dualitat dels dos colors que configuren les cingleres. Saber gaudir de les aproximacions i descensos enmig d’un bosc espès i poc humanitzat que ens farà retornar als orígens de l’espècie. La roca no és de la millor qualitat, això tothom ho sap, per això és imprescindible sortir de casa amb una motivació especial, diferent a si anem a qualsevol altre lloc i a la vegada la recompensa que n’obtindrem també serà una experiència igualment diferent a la que obtindríem en alguna altra zona.
No feia pas massa que l’Edu em va passar la ressenya de l’ultima via que havia obert als Cingles de Tavertet juntament amb en Pep Vila. Me la va donar amb aquella il•lusió de qui comparteix un preuat tresor que ha costat un cert esforç d’aconseguir. Coneixent-los i amb l’experiència de les altres vies que ambdós havien obert ja es podia endevinar que aquesta no em podria defraudar. S’ensumava una ascensió que destil•lava l’essència i la conjunció d’aquests dos cracs; l’elegància de les vies de l’Edu amb la trempera de les vies d’en Pep, un recorregut del tot seductor amb una dificultat i uns passos marca de la casa.
La via del Petit Príncep em cridava amb els seus cants de sirena i només calia esperar la conjunció astral adequada per emprendre l’escalada. I aquest moment va donar-se el dissabte. Amb en Xevi ho varem tenir clar, era el moment adequat.

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

La via és de bellíssima factura, principalment d’artificial, mantinguda en A2 amb algun pas puntual de A2+, però cal tenir en compte que entremig hi ha alguns passos en lliure de donar la talla. A la vegada, cal preveure que el continu desplom marca la pauta de tota l’escalada i fa d’aquesta una ascensió d’una certa exigència física més enllà de la dificultat tècnica.
Malgrat el que diu la ressenya de ser una via Hamerless nosaltres el dúiem i finalment, complint els pronòstics més pessimistes, els varem fer servir, no massa per intentar mantenir l’esperit de la via però dues V i dos universals varen ser finalment clavats. Et diuen que portis repetits els microfriends però amb aquesta qualitat de la pedra et fa passar millor la suor freda un bon universal clavat fins l’ojete que no veure l’Alien negre com es va enfonsant a la sorra. També dúiem repetit el Camalot del 4 i ens va anar força bé perquè al primer llarg varem comptar pel cap baix quatre passos amb aquesta peça. Això si, fissures a tuti plein de totes les mides i de qualitat força o molt acceptable transcorrent l’itinerari envoltat d’unes vistes excepcionals que completarà la satisfacció màxima: a la dreta el Morro de l’Abella, a l’esquerra el Salt de Tirabous i al fons el pantà de Sau custodiat com sempre pels cingles bicolors tan característics. Com dirien al Cara Norte: Guapa via.

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

Per arribar a les xapes tan allunyades del tram d'Ae varem haver d'improvisar un inventillu, més que res per no haver d'estirar-nos massa.

De Resenyes