antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 14 de maig de 2014

Diedre Pericman als Ecos

Guapa i exigent tatxada la que varem fer aquest finde a Montserrat, una clàssica de dificultat, de les de darrera de tot del llibre d’en Picazo, el diedre Pericman a Ecos.
Quan busques info de les vies més clàssiques i repetides de Montserrat, o de qualsevol altre lloc, normalment tot apunta en la mateixa direcció i les discrepàncies son mínimes: alguna discussió entre si un llarg és 6a o 6a+ i poca cosa més. Tot el contrari sobre el que circula sobre el Pericman: entre la guia de l’Hita, el terreno de aventura d’en Ballart, la guia d’en Picazo i no cal dir-ho, tot el que hi ha per internet, no hi ha res que coincideixi: uns que si roca bona, altres que roca dolenta; uns que pràcticament equipada, altres que duguis l’arsenal, que si és V+, que si és 6B... El que puc dir jo és que son 180metres que ens van deixar més que satisfets, molt clàssica però molt exigent. Crec que és una via que cada cop es repeteix menys perquè l’herba comença a guanyar la partida a moltes fissures i part de la raó crec que es troba en el penós estat dels burins que fa dirigir l’atenció cap a altres destins més amables. La roca és dolenta al primer llarg, normaleta al tercer, cinquè i sisè i excel•lent al segon i al quart (per sort aquests són els difícils). Per contra, el tercer i el cinqué, entre la roca normaleta, els burins que fan puta pena i que no pots posar massa res també et posa les piles.
Nosaltres varem dur els aliens i els Camalots fins al #2 repetint els petits i mitjans i vam anar molt bé perquè quan xapaves un burí, al costat ho reaseguraves amb un cam.
El reequipament de la via comença a ser imperatiu i arribats a aquest punt una reflexió es torna inevitable.
En primer lloc, i per desfogar-me, vull dir que el tema del taladre té molta tela. Mentre s’obren vies noves, es reequipen, sobreequipen i desequipen vies al costat del funicular o del cotxe, al cantó més allunyat de Montserrat no s’hi acosta ni deu amb la maquina, és clar, doncs és massa cansat dur-la fins allà. I anticipant-me a les critiques: si, també la podria reequipar jo i deixar de xerrar tant. Efectivament és així, però no he estat jo qui amb els seus excessos al costat del funicular ha provocat que prohibissin foradar durant dos anys. En una via tan clàssica i recomanable és molt curiós que no s’hagi reequipat encara tot i la necessitat que té quan per la resta de la muntanya proliferen les xapes i els forats en qualsevol rostoll al costat del cotxe. Dit això, anem a lo constructiu.
El primer llarg de la via ja ha estat reequipat amb inox però d’aquí en amunt, R1 inclosa, encara està d’origen. Per sort, d’aquí en amunt és quan comença la fissura bona i et pots assegurar convenientment amb els cams. Llavors reflexiono sobre el reequipament que s’hauria de fer en aquest tram que falta reequipar, de la R1 en amunt, amb fissura bona a molts llocs. Si optem per canviar buril vell per bolt nou seria un reequipament del tot lícit i quedaria collonut. No cal dir que a partir de llavors l’exigència de la via seria menor que en l’actualitat però lícit al cap i a la fi. Entenc que molts dels burils dels llargs son d’origen i per tant canviar-los no seria cap heretgia però vull reflexionar un pas mes enllà i no quedar-me en la superfície de la qüestió.
Penso que quan varen posar aquells burils durant l’obertura de la via, la fissura era encara més plena d’herba i de terra que ara i per tant molts dels emplaçaments actuals pels cams no hi eren perque, d’haver-hi sigut, els haurien aprofitat per ficar-hi un ferro o una fusta enlloc d’haver de foradar la paret. Per tant, ha estat amb les diferents repeticions de la via que s’ha anat gratant a la terra i ha sortit la fissura bona a darrera, moltes vegades just al costat d’on ara hi ha un buril; una fisura que ara és excel•lent per assegurar-se però que en aquell moment de ben segur que no varen veure.
Dit això, un bon reequipament d’aquesta via no podria passar per arreglar les reunions (of course) i alguns punts molt concrets del llarg i dedicar la feina, enlloc de foradar la roca, a gratar amb un rampí i demés eines de jardineria per descobrir la bona fissura que sabem del cert que hi ha a darrera? Evidentment això no seria possible a tot arreu però si en molts llocs i ens permetria “millorar” la via per tal d’obligar a escalar-la amb més capacitat natural i menys dependència dels forats a la pedra sense renunciar, això si, a la seguretat.
Que consti que això és una reflexió que parteix de la base que ambdues propostes les trobaria correctes però que ve a demostrar que el taladre (del qual hi estic totalment a favor) no sempre és la solució. La solució més fàcil si però si fem un exercici d’intentar escalar “millor”, sense tanta dependència, però a la vegada sense renunciar a la seguretat (en cap cas soc un lolo del trad) un bon reequipament podria trobar-se en aquesta formula. En definitiva, que vull deixar palés que REEQUIPAR una via no hauria de ser sinònim de foradar a tort i dret, sinó que sempre he cregut que per reequipar un via (o quan l'estàs obrint) hi ha feina més enllà de posar xapes. Es tracta d'una feina molt desagraïda i que moltes vegades no es té en compte. Si vols que una feina quedi mitjanament decent(i això a Osona ho sabem molt bé) has de dedicar més hores a netejar, (inclús amb l'escombra i no és broma) que no pas a posar xapes perque aquesta és la feina que al final dona valor afegit a la tasca de reequipar o obrir. I a partir d’aquí, critiques en tres, dos, un ...





3 comentaris:

Cesc ha dit...

com a info de ressenya de meitat dels 80.
L1 3 burins
L2 3 burins
L3 4 burins
L4 4 burins
L5 3 burins
L6 2 burins

a la guia del Hita no cuadren el nombre de burins.

Salut i guapa via

nenivan ha dit...

Hola Cesc, efectivament n'hi ha algun més en l'actualitat pero tampoc gaires més. Al primer llarg (reequipat) ara si que hi ha alguna xapa de més pero tampoc és per fer-s'hi mala sang, la roca és una podridura i la fisura és un rostoll ple de mates en plan TIM. Per tant, per evitar escalar aquest llarg com una mona per sobre dels arbres ara es pot passar integrament per la placa i quan hi passes ho xapes tot.
És d'aquí en amunt quan reflexiono sobre la forma en que caldria reequipar la via, inclús hi hauria algun dels burils originals que ens els podriem estalviar sempre i quan es realitzés aquest exercici de netejar la fisura. Amb una combinació de neteja i canviar puntualment vell per nou el reequipament d'aquesta via implicaria una reducció de les xapes als llargs.
Evidentment es tracta d'una formulació teorica pero que ve a reforçar la idea que foradar no sempre és la solució i d'altra banda, que la feina del reequipador, equipador o qualsevol altre hom que tingui una maquina entre les mans hauria de ser una feina més amplia que foradar tot el que es posi per davant. Reconec que la gran majoria de gent que fa anar el taladre té aquesta actitud constuctiva i respectuosa amb la pedra (la prova és la gran majoria de vies que tenim on no hi ha cap polemica) pero malauradament son els quatre que no tenen aquesta actitud respectuosa els que marquen l'actualitat generant el cnflicte que actualment tenim.
Salutacions company

Marcel ha dit...

Bones!!!

quina passada de via.. la vaig descobrir fa unes setmanes i li tinc moltes ganes... avera si ve el bon temps!!

Respecte a l'equipament, completament d'acord amb la neteja de la fissura per tal d'evitar el taladre!!!

És cert que no s'ha de ser "radical" en aquest tema, però el cert és, també, que tenim la muntanya plena de ferralla, molta d'ella oxidable i oxidada, ...de nosaltres depen la conservació de la roca i en temps d'expansió de l'escalada esportiva s'ha de fer pedagogia sobre la perillositat de taladrar a tort i a dret...!!!