antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 20 de maig del 2015

El paradís de color de porpra


Arribar a Taghia desprès de la caminada de dues hores que cal fer per arribar-hi és com entrar al mateix paradís. Si a més, la intenció que duem és enfilar-nos per alguna de les seves vies, el fet ratlla allò que és inexplicable. Viure una setmana en una de les seves “gites” i descobrir aquest tresor que tenim tan a la vora està reservat únicament als escaladors. Aquí només s’hi ve a escalar i l’ambient que es viu reflexa aquest fanatisme. Es comparteix el dia a dia amb les poques famílies que sobreviuen en aquest racó de món i si el viatger porta a la motxilla, a més del material d’escalada, la curiositat per aprendre el que ens poden transmetre es descobreix l’essència de la cultura Amazigh, tan diferent de l’àrab que predomina a la resta del país. Llavors el viatge esdevé perfecte. Efectivament, la gent que viu encimbellad a les valls de l’Atlas encara conserva l’idioma i la cultura originaria de l’antic Marroc, els mals anomenats Berebers, doncs ells s’enorgulleixen de autodefinir-se com Amazighs.
La info sobre les vies abunda a tota la xarxa i als llibres de referència i de seguida es detecten les clàssiques que volem tatxar. Totes segueixen el mateix patró que van imposar els primers aperturistes moderns i davant el qual ningú s’hi ha oposat. La clau és ben senzilla: pel lloc més guapo amb predomini del free, fet que imposa que moltes vegades les vies siguin completament equipades malgrat que no sempre. La primera a caure va ser “Au nom de la reforme”, la que potser és la via més clàssica de Taghia i que serveix de presa de contacte a moltes cordades per assolir un dels cims més bonics de la zona, el Taoujdad, encastat enmig de les gorgues per on emergeixen les espectaculars “sources”.

La segona via a tatxar va ser la “Canyon Apache”, situada a la gorga esquerra del Taoujdad i que ha donat lloc al curiós fenomen que la via a donat nom a la gorja; o potser va ser a l’inrevés.... pel que fa a la via només calia veure els noms dels aperturistes, Arnaud Petit, Benoit Robert i Michel Piola, per assegurar la qualitat de l’itinerari. Costa de trobar una via on en 300 metres no hi hagi cap llarg lleig o de tràmit. Aquí tots els llargs son guapus, començant per la curiosa travessia per arribar al peu de via com l’últim llarg, que malgrat semblar de tràmit conserva el criteri estètic dels seus predecessors. I la tercera i última via que vam fer no podia ser altra que la clàssica de clàssiques, la via que tots els homes, dones, nens, avis i mules de Taghia coneixen, la Baraka. Gairebé 700 metres pel perfil més característic de l’Oujdad, la Nose de Taghia. La via que tot escalador que arriba fins aquí vol fer i que si fracassa en el seu primer intent no dubta a programar un segon viatge per tornar-ho a intentar. Un vion de fama mundial digne de constar a la bíblia d’en Petit, Parois de Legende.




Menció especial, cal que remarqui la increïble marxa d’aproximació que ens porta fins al peu d’aquest pilar de la muntanya, per un dels camins berebers més impressionants que he pogut trepitjar. Amb tan sols pedres i fustes seques, doncs és el que tenen a mà, han pogut bastir al cor més profund de la muntanya una xarxa de camins que be mereixerien una visita per si sols. No caldria fer un post únicament per brindar sobre l’excel•lent qualitat de les vies de Taghia. Altra gent abans que jo ja ho ha fet. Però el que si que cal remarcar d’aquest viatge, i per tant em sento amb l’obligació de recomanar, han set els petits detalls que han marcat la nostra experiència. Conèixer i introduir-nos a la cultura Amazigh, tan desconeguda a Europa, i descobrir el seu país focalitzat en la vida a la muntanya, combinat amb tres escalades de màxima qualitat que m’ha deixat el cos extenuat ha estat per a mi el gran valor afegit que recordaré per sempre més de la meva visita per uns dies al paradís de color de porpra.
Recomanar la gite d’en Youssef Rezki, la primera que va haver-hi a Taghia i per mi la millor. Un mail (espanyol) o una trucada (francés) i us ho lligarà tot, desde el transport des de Marrakeich fins al té que us portarà desprès de cada escalada.
Telèfon: 00212 668 909 843
Mail: aoujdade1966@yahoo.fr




3 comentaris:

Anònim ha dit...

carai tú! aquest escrit fa venir unes ganes boges d'anar-hi!

nenivan ha dit...

Si crac, no ho dubtis, a la primera oportunitat que tinguis no deixis d'anar-hi. És una meca que tenim al costat de casa i per cap calé s'hi pot anar. Ho recomano de debó. Si et puc ajudar en alguna qüestió logística no ho dubtis.
saludus

Miquel Vilaplana Abadal ha dit...

Quina por (aparent)