LA DESCOBERTA D'UN TRESOR AMAGAT

Feia molt de temps que amb en David Vilaseca, el tocu, ens haviem proposat de trobar una paret al Bisaura per obrir-hi una via d'escalada. No ens importaba la qualitat de la roca, la llargada o la estetica de la paret. Simplement el fet de poder obrir alguna cosa en un lloc tan estimat i proper a casa ens era suficient recompensa. Degut a la ja tradicional i coneguda carencia de parets adients per l'escalada en tota la comarca d'Osona la nostra esperança era mes haviat escassa i per aixó ens conformavem amb poca cosa: amb un rostoll de pocs metres hauriem satisfet les nostres espectatives mes optimistes. Fins que varem trobar el tresor amagat... (de fet no era gaire amagat, simplement no haviem pensat anar-ho a veure...)
Era un dissabte de la primavera de 2005 quan en David em va venir a veure a casa. Aquella nit s'havia quedat a "dormir" la Judit i encara erem al llit pero poc li va importar per pujar a casa i assentar-se al capçal per explicar-me, encara amb lleganyes als ulls, que havia trobat una paret que havia d'anar a veure, que era ideal per obrir una via i que sortia mes d'un llarg...!!!!!! Per flipar vaja, que el que haviem buscat durant tants anys ja ho haviem trobat...i ho tenien al davant del nas, era el Morro del Quer, conegut per tots els habitants del Bisaura i visible des de la majoria dels punt elevats d'aquesta comarca. Com ens podia haver passat per alt? Evidentment vaig dubtar des de el primer moment que mai poguessim obrir res en aquesta paret ja que creia que era impossible que una paret tan evident hagués passat inadvertida als ulls experts de molts escaladors que ja havien voltat per aquí i per aixó vaig voler treure'm de sobre en David i continuar dormint. Després d'aguantar-li el rollo durant bastant estona ho vaig aconseguir pero no sense que primer obtingués de mi el compromís que m'ho aniria a mirar el mes haviat possible... Haig de reconeixer que malgrat la meva reticencia inicial va aconseguir despertar en mí un brí de curiositat que em va empenyer a acostar-me a aquest punt tan emblematic de la nostra terra el mateix diumenge. Aquest dia va marcat el moment decisiu per obrir la primera via d'escalada del Bisaura: els dos ja estavem convençuts que podiem obrir una linia i les condicions no podien ser millors: una roca relativament acceptable, una bona altura i sobretot un lloc d'una bellesa que mai haguessim pogut imaginar. La flama ja estava encesa, ara quedava acabar la feina....