antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dissabte, 19 de juliol de 2008

VIA DIRECTA AL PA DE FIGA (Serra de tramuntana)

Mallorca, tan a la vora i accessible i a la vegada tan lluny, separada de Catalunya per un tros de mar que aïlla i dificulta qualsevol relació entre les dues terres. Pels escaladors, a més, hi ha l'agreujant de la manca d'informació sobre les vies que hi ha si ho comparem amb la que existeix a zona continental dels Països Catalans, a excepció, això si, de un mite ja gairebé històric de una roca i unes vies d' excel.lent qualitat però que ningú reconeix haver tastat. Amb la poca informació que teníem, obtinguda exclusivament del llibre d'en Soldevila "Les 100 millors escalades de Catalunya", i aprofitant l'avinentesa del casament de l'amic Oriol, també escalador, amb una ferma mallorquina ens varem animar a intentar escalar alguna d'aquestes rutes insulars que tanta bona fama tenien i que tant ens intrigaven. La via estava decidida sense pràcticament ni parlar-ne ja que la ressenya i la foto de la paret que hi ha al llibre d'en Soldevila ens havia captivat des de el primer moment i sabíem, ja des de feia molt de temps, que no deixaríem desaprofitar la oportunitat que se'ns presentes amb la primera excusa que tinguéssim per anar a Mallorca. Al final però, els plans es podien tòrcer amb la mes mínima variable obligant a adaptar-nos a la nova situaciò i finalment així va ser: l'Oriol no va poder venir per raons obvies, un casament implica uns preparatius i una núvia que hi té molt a dir. Per tant amb la via triada i en Xevi i jo decidits empaquetem el material d'escalada al costat del frac , la corbata, el banyador i la tovallola i volem cap al calcari promès.
La logística va ser molt senzilla des de el primer moment. Sabíem amb escreix que una escalada a Mallorca a ple mes de juliol no és la empresa mes recomanable però quan la motivació supera els neguits no hi ha cap inconvenient que pugui aturar la nostra determinació. Així, llevant-nos a les 4:30 del matí per poder fer com a mínim l'aproximació a l'ombra emprem el camí cap a la paret que durant tant de temps ens havia fet somiar, permetent-nos començar a escalar el primer llarg, que era a priori el més difícil, amb la fresca de la matinada. Aquest primer llarg, així com al llarg de tota la via, té una roca calcaria excel·lent i un tipus d'escalada que recorda molt a la via de l'Estimball de la cara sud del Pedraforca, amb llargs semi equipats i els punts més difícils perfectament equipats.
La calor no va tardar a fer acte de presencia i ja al tercer llarg, amb el sol encara a mig horitzó, ens estàvem plantejant el fet de continuar o recular abans no fóssim més amunt. Va ser llavors quan analitzant totes les variables que teníem a favor varem decidir continuar, malgrat saber que a partir de llavors l'escalada deixava d'estar al nivell del plaer i començava un patiment que ens obligaria a lluitar contra la paret i contra nosaltres mateixos si volíem sortir-ne exitosos però que per contra, ens produiria una satisfacció difícilment mesurable si aconseguíem el nostre objectiu. Al final, va resultar ser la opció correcta i varem poder acabar la via però la experiència viscuda ens farà plantejar en el futur la possibilitat de quedar-nos a la platja quan a mitjans de juliol ens passi pel cap emprendre un projecte d'aquestes característiques. No hi haurà dia que passi que no aprenguem coses noves...


3 comentaris:

Xevi ha dit...

Tela nen, això si que és explicar una "açanya", només hi faltaria un aparell que transmetés la sensació de calor que varem passar!!

jordi ha dit...

ja has apres dues coses: quan fa sol i la paret es sud no si pot escalar.I si hi ha nius de gavines( com el penyal d ifach) tampoc.jejeje
by parrella

nenivan ha dit...

les gavines em putegen mes que el sol. Quedessin totes mortes....
nenivan