antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dilluns, 28 de juliol de 2008

MORRO DEL QUER - Via Cola-Jet

Ja gairebé m'havia tret del cap obrir cap més via al Morro del Quer. Després d'inspeccionar la paret per totes bandes, la perspectiva d'obrir algun altre itinerari es tornava més aviat poc atractiva, degut sobretot, a les poques línies evidents que quedaven per obrir. Havia estat, des de que varem obrir la via de les Nimfes a l'any 2005, una etapa molt fructífera. Tres anys de molta feina equipant i sobretot netejant de pedres i sorra la paret i que em feia tenir la sensació que ja s'havien acabat les possibilitats d'obrir alguna cosa decent.

Començava a sentir que era el final de un cicle, que estava en un impàs de temps abans no tornés a tenir projectes i il.lusions noves. Encara queda alguna feina per fer, alguna via inacabada o netejar algun punt d'alguna altra, però crec que el meu subconscient m'impedeix acabar aquestes tasques, com un mecanisme de defensa contra la por que s'acabi una etapa molt dolça i satisfactòria. Em volia guardar aquestes feinetes, desagradables per molta gent, per tenir l'excusa de poder pujar algunes vegades mes a treballar en la intimitat d'aquest lloc tant místic. El que si tenia clar, des de que amb en David Barceló varem acabar d'obrir la via del Damocles Impertorbable, era que les línies evidents del Morro del Quer s'havien acabat i que difícilment podria obrir alguna altra via.

Va ser el mateix David Barceló el que em va animar a explorar el diedre que sortia a l'esquerra de la Via del Damocles Impertorbable. Jo ja me l'havia mirat quan estàvem obrint aquesta via però les herbes i blocs inestables que aparentment hi havia a tot el diedre i una fissura a primera vista cega del tot m'havia fet desistir de fer una exploració més detallada. Inclús em vaig trobar en la situació que sobre l'interès mostrat per l'Oriol de Tona sobre aquesta línia, li vaig fer passar les ganes argumentant una mes que probable perillositat degut als blocs que havia observat en tota la línia. Així doncs, i gracies a la inistencia d'en David, ens varem acostar el diumenge 27 de Juliol de 2008 a fer una primera exploració de la línia.

Armats amb la serra a una banda i el martell a l'altra varem començar a escalar els primers metres i ja des de el principi em vaig adonar que les meves expectatives sobre el nou itinerari eren del tot errades. Si que varem fer caure algun bloc i alguna pedra i també varem tallar algun que altre arbust, però un cop feta aquesta desagradable feina varem poder descobrir una línia molt estètica i sobretot prou evident. Acabat el primer llarg, que coincideix a la primera reunió de la Via del Damocles Impertorbable, i havent començat d'obrir el segon, aviat ens varem adonar que aquesta via, malgrat les fissures del primer llarg, havia de quedar totalment equipada amb parabolts. Les plaques que començaven a partir del sostre implicaven una escalada combinada que no hagués resultat gaire atractiva i per tant varem optar per despenjar-nos per dalt i acabar d'equipar aquest segon llarg i aprofitant a més, per arreglar definitivament el primer llarg que havia quedat molt poc protegit amb assegurances fixes.

Finalment, i a causa de la bona sensació que ens havia transmès la via, no varem poder esperar al cap de setmana següent per fer la primera repetició de la via. Aquell mateix dimecres, sortint de treballar a les set, ens escapem en una excursió llampec a marcar el rotpunk a la via, arribant al cim amb el temps just per ordenar el material amb les ultimes clarors del dia enceses per una posta de sol com les que em pogut disfrutar molts cops des de aquest balcó privilegiat.

L'origen del nom de la via és prou curiós: el dia que varem pujar a fer la primera repetició de la via, varem parar al bar Oasis de Sant Quirze i a en David li va picar per comprar uns Cola-Jet's. A mi em va fer molta il.lusió poder menjar-me un gelat d'aquest en els moments previs a una primera repetició, amb la incertesa pròpia del moment. Sempre he cregut tenir el trauma infantil amb els gelats de gel, també coneguts com "polonieve", ja que la meva mare no me n'havia comprats gaires argumentant un més que baix poder nutricional. Així, doncs, amb la conjunció d'aquest petit detall amb un moment molt especial, ens va donar la idea pel nom de la via ja que per nosaltres va marcar molt aquesta primera repetició. Ja sé que no és gaire original però a nosaltres ens mola...