VIA DIRECTA AL PA DE FIGA (Serra de tramuntana)

Mallorca, tan a la vora i accessible i a la vegada tan lluny, separada de Catalunya per un tros de mar que aïlla i dificulta qualsevol relació entre les dues terres. Pels escaladors, a més, hi ha l'agreujant de la manca d'informació sobre les vies que hi ha si ho comparem amb la que existeix a zona continental dels Països Catalans, a excepció, això si, de un mite ja gairebé històric de una roca i unes vies d' excel.lent qualitat però que ningú reconeix haver tastat. Amb la poca informació que teníem, obtinguda exclusivament del llibre d'en Soldevila "Les 100 millors escalades de Catalunya", i aprofitant l'avinentesa del casament de l'amic Oriol, també escalador, amb una ferma mallorquina ens varem animar a intentar escalar alguna d'aquestes rutes insulars que tanta bona fama tenien i que tant ens intrigaven. La via estava decidida sense pràcticament ni parlar-ne ja que la ressenya i la foto de la paret que hi ha al llibre d'en Soldevila ens havia captivat des de el primer moment i sabíem, ja des de feia molt de temps, que no deixaríem desaprofitar la oportunitat que se'ns presentes amb la primera excusa que tinguéssim per anar a Mallorca. Al final però, els plans es podien tòrcer amb la mes mínima variable obligant a adaptar-nos a la nova situaciò i finalment així va ser: l'Oriol no va poder venir per raons obvies, un casament implica uns preparatius i una núvia que hi té molt a dir. Per tant amb la via triada i en Xevi i jo decidits empaquetem el material d'escalada al costat del frac , la corbata, el banyador i la tovallola i volem cap al calcari promès.
La logística va ser molt senzilla des de el primer moment. Sabíem amb escreix que una escalada a Mallorca a ple mes de juliol no és la empresa mes recomanable però quan la motivació supera els neguits no hi ha cap inconvenient que pugui aturar la nostra determinació. Així, llevant-nos a les 4:30 del matí per poder fer com a mínim l'aproximació a l'ombra emprem el camí cap a la paret que durant tant de temps ens havia fet somiar, permetent-nos començar a escalar el primer llarg, que era a priori el més difícil, amb la fresca de la matinada. Aquest primer llarg, així com al llarg de tota la via, té una roca calcaria excel·lent i un tipus d'escalada que recorda molt a la via de l'Estimball de la cara sud del Pedraforca, amb llargs semi equipats i els punts més difícils perfectament equipats.
La calor no va tardar a fer acte de presencia i ja al tercer llarg, amb el sol encara a mig horitzó, ens estàvem plantejant el fet de continuar o recular abans no fóssim més amunt. Va ser llavors quan analitzant totes les variables que teníem a favor varem decidir continuar, malgrat saber que a partir de llavors l'escalada deixava d'estar al nivell del plaer i començava un patiment que ens obligaria a lluitar contra la paret i contra nosaltres mateixos si volíem sortir-ne exitosos però que per contra, ens produiria una satisfacció difícilment mesurable si aconseguíem el nostre objectiu. Al final, va resultar ser la opció correcta i varem poder acabar la via però la experiència viscuda ens farà plantejar en el futur la possibilitat de quedar-nos a la platja quan a mitjans de juliol ens passi pel cap emprendre un projecte d'aquestes característiques. No hi haurà dia que passi que no aprenguem coses noves...