Montserrat sempre ens acaba cridant amb els seus cants de sirenes i mai ens hi podem negar. Sigui per una causa o una altra duem una temporada que acabem anant a aquest lloc tan màgic per nosaltres, que ens embolcalla amb un aura d’energia provinent dels elements més basics de la natura i que fa que tornem una vegada i una altra a tastar els nèctars que ens ofereix sense demanar aparentment res a canvi. No és tracta de una qüestió de falta d’alternatives o imaginació per anar a altres llocs a escalar (els projectes son molts i variats) sinó que una via porta a una altra, un projecte encén la espurna de un altre i aixó fa que setmana rere setmana ens trobem penjats dels seus plans verticals buscant quelcom que no sabem que és però que fa que aquesta recerca ens ompli de plaer tots els sentits.
Aquesta setmana varem optar per la Lotus de la paret de l’Aeri. Sabíem perfectament que no ens podíem deixar enganyar per l’aparença que fa la via sobre la ressenya. Uns comentaris com ara “via prefabricada por arriba con paraboles” pot induir a un error que pot fer miques qualsevol intent d’enfilar-s’hi. Certament la via està completament equipada amb parabolts i espits i malgrat una mica de rovell que cobreix alguna xapa és una via completament segura. Això, sumat a un grau relativament assequible, faria d’aquesta una via comercial que veuria repeticions cada setmana i no és així. Hi ha d’haver algun misteri que faci que aquesta via mantingui una certa fama de compromesa. I és així, es va descobrint a mesura que vas pujant i vas encadenant llargs. Veus que la distancia entre xapes és aquella que malgrat no ser excessiva si que fa que com a mínim t’ho hagis de mirar i a més la roca no ofereix massa alternatives. Vull dir que l’escalada és una de les més fines que he trobat al llarg de tots els anys que fa que escalo a Montserrat i a més has de tenir una visió molt clara del recorregut perquè un error de visualització del camí a seguir et pot dur a un carrer sense sortida que donaria lloc a una volada (recordem que hi ha una certa distancia entre xapa i xapa). Sense anar més lluny, després de alguns anys sense posar a prova el material, em vaig veure volant al cinqué llarg degut a un error per part meva per trobar el camí encertat. S’ha de tenir molt clar per on passar i no cometre cap error. A banda de uns passos tècnicament difícils als primers metres del segon llarg (6b) els llargs mes compromesos son els dos que hi ha després de Plaça Catalunya, un cop s’ha creuat amb la GESAM, el cinqué i el sisé llarg: llargs molt sostinguts en V+ i algun pas de 6a, finíssims, i completament obligats no permeten error, s’ha d’encertar el camí....o volar.
Però no tot és tan negre com ho pinten, sóm a l’Aeri i aquí cal venir mentalitzat, tothom ho sap. Si venim amb el cap com cal, la via es disfruta al màxim perquè t’obliga a treballar al 100% i s’arriba al cim amb una satisfacció màxima, la via és molt estètica, hi ha bona roca i cal escalar-hi. La recordarem per algun temps...
Per cert, hi vam anar amb el Xevi i en Marcel (quin crac...) i de material res a dir, les cintes i prou. Si es vol dur pes et pots carregar les butxaques de rocs i així no hauràs de treure els friends de casa, que llavors es perden...
Les afotos usurpades vilment un altre cop del blog d'en Xevi. Gracies nen, al final t'hauré de pagar la birra....
2 comentaris:
Quins records nano, tinc molt gravat la maginifica 'navegació' que ofereix la via.
Records !
Com va crac, aquesta via era una de la que m'havies parlat quan em treies a passeig i la tenia una mica mitificada. Fer-la ha estat, a banda de una gran satisfacció, com una mena d'alliberament.
Veig que no pares, unicament has canviat el pla vertical per l'horitzontal, pero continues sent una locomotora. Us vaig seguint al blog, l'Alba també està a tope... La canalla suposo que també agafaran els "mals habits" dels pares...
Publica un comentari a l'entrada