antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 5 d’agost de 2009

Mestres-Lleonart a les Torres de Bassiero. La caiguda d'un mite.

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

La caiguda d’un mite que fa molts anys que s’ha anat forjant sempre és la més dura. Et vas creant una imatge amb tots els imputs que vas rebent al llarg dels anys però aquesta imatge no vol dir que sigui ni molt menys la real. Frases lapidaries com “Ens esperen vuit llargs de fissures com n’hi ha pocs al Pirineu Català” et van matxacant al cap una idealització que quan tastes la realitat, el cop et deixa baldat, però a la vegada fa néixer al mateix moment un sentiment d’alliberament de les cadenes que et tenien lligada la voluntat durant tots aquells anys que havies somiat aquesta escalada i que només marxa quan decideixes emprendre tu mateix l’aventura del descobriment de la veritat. I això és el que m’ha passat amb la Mestres Lleonart de les Torres de Bassiero. Tot comptant, potser ja fa 12 o 13 anys que conec la existència d’aquesta via. Va ser arran que vaig adquirir el llibre “Roca Lliure” de l’Alfons Valls on, a les ultimes pagines on sortien una sèrie de ressenyes de vies guapes a Catalunya, que vaig començar a forjar-me aqueta imatge de petit Yosemite a casa nostra. Malgrat tot, degut a la complicada logística que representa emprendre aquesta escalada, vaig anar posposant estiu rere estiu la repetició d’aquesta via tan llargament desitjada. No va ser fins aquest any que en Parrella va començar a tatxar les vies ressenyades a la bíblia d’en Soldevila (que també inclou la via) que se’m va despertar aquella espurna que es necessària per emprendre qualsevol aventura. Així, amb en Xevi i en Parrella quedem per tatxar de una vegada per totes una de les vies que feia més anys que teníem pendents.
Després de valorar diverses alternatives logístiques varem optar per agafar un taxi a Espot i pagant un preu insultant ens va portar fins al refugi d’Amitges. (el servei regular de taxis comença a les 9.00 del matí però amb antelació es pot encarregar el trajecte per una altra hora) D’aquesta forma, malgrat allargar l’aproximació, t’estalvies 400 metres de desnivell respecte l’aproximació des de la Ratera i fa que ambdues alternatives sigui idèntiques de durada però una molt menys dura que l’altra. L’aproximació és molt caòtica i tot i no ser molt llarga en quan a distancia si que tardes les dues hores i mitja de rigor pel fet de transcórrer per un terreny sense camí marcat i havent d’esquivar constantment uns blocs de tartera enormes. Trobarem una corda fixa per superar un ressalt i de tant en tant alguna fita fins a les agulles de Bassiero (no confondre amb les Torres de Bassiero que es on hi ha la via) on t’has de desviar a l’esquerra per anar a buscar la via al fons de la vall. Només l’aproximació sola ja val la pena. Una excursió guapíssima per una vall solitària i salvatge i on els ulls dels escaladors queden completament embaladits per la multitud de possibilitats i línies màgiques que van sortint a cada pas. Al fons de la vall, delimitat per un circ aparentment infranquejable de parets, hi ha el cim de Bassiero i fent-li de contrafort, les Torres de Bassiero. Frontalment, no deixa de ser una paret amb alguna línia que defineix la seva forma. Es de perfil on s’endevina la complicada estructura de la paret, amb la primera torre, la agulla xica, la segona torre...formant un caos d’agulles esmolades que retallen el cel.
Nosaltres només varem fer la primera agulla i varem quedar completament satisfets, no per les suposades “millors fissures de Catalunya” que ens va decepcionar infinitament, sinó perquè l’escalada de la primera agulla ja suposa tota una ascensió en si mateixa, salvatge, difícil, aèria i amb un cim tan estret i vertiginós que et fa plantejar inclús les raons més bàsiques del perquè emprenem aquest tipus d’empreses. Des de el cim estant, varem veure l’aparença de la segona torre i aquelles tan anelades fissures de pel•lícula continuaven sense aparèixer, per tant decidim rapelar fins al terra i donar per acabada la excursió.
Per la via cal portar un joc de friends (Camalot fins el tres, blau), un de tascons, algun universal o pla pel pas de 6a del tercer llarg i el Camalot numero 5 (el verd més gordo) per l’Off-width del segon llarg i començament del tercer. Portàvem alguna ressenya que deia de portar el Camalot numero 4 (lila) i la cara de capullo que se’m va quedar quan me’l vaig treure del portamaterial, el vaig anar per posar i ni tocava vores va ser monumental. Sort del roc empotrat que hi ha a l’inici i algun alien precari que vaig poder col•locar perquè si no el llarg el feia a pel.... També dir que el pas de 6a del tercer llarg es de difícil equipar amb assegurances flotants i per tant es recomanable dur algun pitonot (si ets un master no cal). Hi ha un pitó amb unes cintes ja molt amunt i un tascó abandonat que a en Xevi se li va petar el cable i va fotre una volada. Per tant preveure algun invent per aprofitar el tascó, ara amb el cable trencat. Les reunions tenen totes com a mínim dos pitons i sempre son a llocs evidents. El descens fins a terra, amb dos rapels: un de 30 metres fins al coll de les dues agulles i un de 50 metres fins al terra. Nosaltres portàvem la ressenya del Ballart al Roca Lliure (inservible), la del Soldevila de les 100 millors i una que tenia en Parrella de l’any 94. Al final, de la suma de les dues ultimes varem trobar la informació necessària per encertar la via. Les penjo més avall. A banda d’això, de fissures de somni, més aviat poques, això no és el ianqui, i recorda més aviat la escalada pel gneis de Vallter que les vies de més enllà dels mars.
Com ja he dit ,tot i la decepció que ens varem endur pel mite de fissures californianes que ens havíem creat, la escalada, com a mínim de la primera torre, ja val completament la pena per altres raons de les que es prediquen a les diverses publicacions de referència. Això si, cal tenir una mentalitat més aviat calssicorra per animar-te a anar-hi i disfrutar de l’escalada.
De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Resenyes

La ressenya d'en Soldevila "Les 100 millors escalades de Catalunya"

De Resenyes

De Resenyes

La ressenya d'en Gelabert de l'any 94

Hi ha moltes mes fotos a l'album web (clicar a sobre de qualsevol foto)

4 comentaris:

Mohawk ha dit...

Bé, ja li vaig dir al Xevi, que vaja pateo!!!! Llàstima que la via no us acabés de fer el pes... :P

Per cert, amb el Jortx discutíem quant és "un preu insultant"?, per si algun dia hem d'anar a fer el rot punk a la DejaVú :P :P

TRanki ha dit...

heheh...

Quan vaig llegir el titol del posyt al bloc de blocs quelcom em va venir a la memòria..MESTRES LLEONART?TORRES DE BASSIERO?

OStres, doncs era cert! al roca lliure del Valls que TOTS vam mamar ho posava com un exemple del seu grau...igualq ue posava com a 6a la mAS BRULLET, etc...i la ressenya...

Han passat MOLTS anys i sembla ue ens fem grans o molts decidim anar tancant aquells capítols que teníem enconclusos de les nostres passions...a mi m'esta passant quelcom semblant i sembla que fa unes setmanes tenia pressa per treure'm de sobre les espinetes clavades ja fa molt de temps.

Veig que no us fa res caminar i us agrada l'alta muntanya...a la MALADETA SUD hi ha la via TERRITORIO COMANCHE ( sembla que sigui un proselitista del lloc però es que val la pena!!!), ja sigui en lliure ( 7a+ si feu en rotpunkt el ll1, i VIº la resta), o anant fent ( v+/a1-2) és un petit retall YOSEMÍTIC o ALPÍ ( rotllo capucin) enmig del pirineu...

Quan en Valls va publicar ROCA lLIURE aquesta via no existia, però si hagués exisytit no dubtoq ue seria la PRIMERA que hagués mencionat...una via DEU ESTRELLES...jo hi he estat somniant molts anys fins que l'hem concluït...

salut bows...bona piada...

nenivan ha dit...

com va cracs,la veritat es que feia molts anys que anava dient "aquest any si" (com el Barça)i finalment hem pogut com a minim tastar nosaltres mateixos el pa que s'hi donava.
La repetició que heu fet a la territorio comanche, un deu nano. També es una d'aquelles vies que flipes quan t'enteres que l'han obert, amb unes fotos brutals del Coromines i en Toses al diedre super llis del primer llarg. També un mite. Igual com li he dit al Mohawk amb la seva escalada a la Deja vu, t'ho dic a tu, a veure si penjes la piada al blog, i fotos, que aquestes escalades son les que molen...
Fins aviat companys

Nil ha dit...

hola molt bones
aquest cap de setmana potser anem a fer la mestres-lleonart al la torre del bassiero. voldria saber, exactament, quanta estona hi ha caminant des del refugi d'amitges, també m'agradaria saber quins números de friends son els més útils.
PD: portar pitons tampoc faria cap mal, no?