antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 10 de març de 2010

Un retorn de tranquis per començar a agafar sintonia.

Després de néixer l’Arianna poc em pensava que el frenetisme per enfilar-me un altre cop apareixeria tan ràpid. En tan sols un mes i mig les cames se’m tornaven a enrampar, els tendons del coll se’m tensaven i el pel de l’esquena es posava de punta cada cop que llegia a l’univers bloggero les piades que la penya anava penjant durant aquest temps d’absencia. Il•lús de mi, em creia que estaria una temporada llarga allunyat de la vertical ja que pensava que un fet tan transcendental a la vida de una persona anul•laria per complert qualsevol altre interès o motivació i que com a molt d’hora, per la primavera, amb el bo, tornaria a sentir aquell pessigolleig a la punta dels dits. Que equivocat estava quan pensava una cosa semblant i és que la perversió vertical que duem a dins s’enquista a la part del cervell que controla la voluntat i fa que a la mínima oportunitat torni a sorgir amb la mateixa intensitat de sempre, condicionant des de llavors i com ho ha fet sempre la existència mundana i espiritual. Tot i així, alguna cosa deu canviar a l’esser humà quan es té un fill perquè el que abans era el fanatisme puta de marxar tot el dia per fer una paret com més llarga i difícil millor ara es converteix en un sentiment enterbolit d’enyorança i tristesa per la marxa. Un sentiment contradictori que et frena la intensitat del fanatisme inicial i et fa buscar un terme entremig. Ara potser amb una matinal a la vora de casa, potser inclús fent esportiva (no ho hagués dit mai...), n’hi ha prou per aplacar els lleons que duem a dins i que es desfermen cada cap de setmana. Una formula de moment perfectament valida per calmar la perversió de l’esperit i a la vegada fer que la morrinya no guanyi la partida i anul•li per complert la persona.
Així doncs, la setmana passada amb en Xevi, tot i la nefasta predicció de la meteo ens escapem a estirar els “munsclus” a Montgrony. Una sortida amb regressió als passats, als orígens, i cal reconèixer-ho, amb la secreta voluntat que servís de nou de punt de sortida per una nova etapa amb uns elements que la faran diferent a la anterior. Aquest viatge als inicis ens va portar a la placa de Sant Pere i va començar per la clàssica GEM, va continuar per la memorable Costa del Sol i va acabar a la no tan coneguda Borgonyà City on la pluja i la neu ens va marcar el final de la jornada, d’altra banda, suficient per la intenció que duiem.
De Escalades varies

De Escalades varies

Aquest finde, també va venir marcat pel sentiment contradictori que sento ara a l’hora de preparar una sortida. Tot i així, amb en Pep Dot i el meu germà Carles decidim fer una matinal a Montserrat Sud, a recer del fred i suficientment a la vora com per tornar a casa al migdia. Decidim repetir la ja clàssica Vilmanbar no sense abans fer la ja obligatoria parada a Ca l’Anna per consumir la dosi setmanal de fritanga. Qui deia que tot havia canviat? Algunes coses es mantindran per sempre. La via per cert molt guapa, plaquera amb molt bona roca i completament equipada. Una bona tornada a la vertical malgrat els moviments feixucs i les bufades entre xapa i xapa.
De Montserrat - Via Vilmanbar

De Montserrat - Via Vilmanbar

De Montserrat - Via Vilmanbar

Forats anatomics pels tricams ens acompanyen durant tota la via. La via està equipada pero els duiem com sempre por si aca i ja se sap, la cabra tira al monte...
De Montserrat - Via Vilmanbar

De Montserrat - Via Vilmanbar

4 comentaris:

TRanki ha dit...

hahahh....varies coss:

1) EL PRIMER...FELICITATS, això sense cap dubte...tot canvia però a pesar dels molts sentiments contradictoris acabràs concloent que sense cap mena de contradicció ser pare és irrepetible...

2) NO HO DUBTIS, qui escala no ho deixa, simplement ho canalitza de maneres diferents....potser ara és el moment de l'esportiva...fins i tot del bloc!!! S'acosta la PRIMAVERA i amb la bona temperatura SAVASSONA, RODA DE TER, etc, és un lloc ideal per anar amb el MAXICOSSI, ojo a deixar-lo en zones segures i ja està...

3) L'únic que canvia una mica de veritat és que quan t'has de jugar la pell t'ho penses UN MICA més...


salut i a tibar ben forT!..i a cuidar la peke...

nenivan ha dit...

tens tota la raó, abans del neixament m'ho mirava des de un punt de vista absolut: blanc o negre, a dalt o a baix, escales o no escales... i ara veig que no era així. El tema és que tot canvia i has d'afronat els canvis perque sumin i no restin. En definitiva: "la energia ni es crea ni es destrueix, simplement canvia" (Albert Einstein) i que és la perversió vertical sinó la energia vital que ens fa moure cada finde, el que ho fa fluïr tot, ara en un estat diferent que el d'abans.
Merci nano, molt enriquidors els els teus comentaris i no cal dir-ho el teu blog.
fins aviat

PGB ha dit...

Enhorabona pel teu nou status de pare i la tornada a la roca!

Ara a gaudir-ne en les seves múltiples varietats ;)

Anònim ha dit...

El TRanki te tota la raó!!!

I a més us en diré una altra, aprofiteu a escalar tant com pogueu ja que quan us arribi el segon fill, si que haureu de fer una bona parada!!

Salut i visca els pares tibosos!!