Aquest diumenge vaig fer una reinstal•lació dels canals de TDT; em van aparèixer un munt de canals nous que em van proporcionar un gran reconfort només de pensar que l’estat del benestar havia arribat a aquest nivell, la sanitat i l’educació una puta merda però la tele a la màxima oferta possible, i això va fer que allargués encara més la repassada de la gran oferta que ens ofereixen per buidar el cervell. Com diuen al Fricandó Matiner de RAC 105, sóc d’aquells tipus de persones que se’n van a dormir tard perquè els fa mandra aixecar-se del sofà.
Vaig acabar, com sempre, amb el Tele Monegal; un oasi de sensibilitat critica de tot aquest sistema tan ben organitzat de control de masses. Un cop acabat no vaig poder resistir la temptació de tornar a fer una repassada en vol rasant per tota la graella televisiva i quina va ser la meva sorpresa quan en un dels canals secundaris de la Sexta veig en Perez de Tudela. Mira tu, encara és viu, vaig pensar i em vaig quedar una estona més a mirar-m’ho. El pavu explicava una escalada que van voler fer al Peñon de Gibraltar als anys setanta i de l’accident que van tenir. A banda d’una recreació molt penosa que demostrava una falta de mitjans gairebé insultant, el report fotia un tufu de conquesta imperialista por lo bajini que espantava, tan a l’estil d’en Tudela. Ja us ho podeu imaginar: un còctel explosiu on s’hi ficava el Peñon, territori llargament reclamat per Espanya, i un tiu que no es defineix precisament per passar desapercebut amb un ideari polític perfectament identificat i conegut per tots. El reportatge no va aportar res de nou i va acabar insinuant que l’accident que van tenir va ser provocat pels anglesos que els esperaven al cim i que no volien que un ESPAÑOL conquerís la seva muntanya: per flipar.
Això no és el que més em va sorprendre. Com que el tema anava d’escalada, es van emportar al presentador del programa, en Juan Ramon Lucas, a fer una escaladeta per una d’aquestes zones tan guapes de granit que tenen per la zona centro. Una cosa no tenia res a veure amb l’altra però suposo que havien d’omplir minuts ja que la recreació de l’escalada al Peñon no donava per més. La primera imatge es veu com arriben al pàrking amb cotxe i surten tots els que aniran a escalar: en Perez de Tudela, en Juan Ramon Lucas i ..... el Ardilla. Als altres dos tothom els coneix però el Ardilla.... va ser un dels que va fer la primera hivernal a la Oeste del Naranjo a l’any 73 !!!! A l’acte em va venir a la memòria les fotos d’aquesta ascensió, però no les de l’escalada a la via pròpiament dita sinó de quan varen arribar a Bulnes xops com ànecs amb aquells cangurus Serval que abrigaven de puta pena, enmig d’un ambient de berbena de poble amb vitores i brindis al sol i com no, rodejats per l’escorta d’honor d’aquells temps: la parella de la Guàrdia Civil de capa i tricorni.
Sempre em quedo amb els detalls més friquis de les coses....
4 comentaris:
Ets tot un crack tele/vertical! d'on nassos treus a tant de friki per la caixa tonta? mira que nosaltres tambe la veiem i mai surten escaladors, (de trepas cada dia un munt!) Sobre el Perez de Tudela i el seu tarannar, ja vam escriure 4 lineas al gener, "alpinisme, una visio en clau de dona", aquest home com ho re-descubreixin a la Noria o al Salvame, sera tota una mina d'or!
Apa a tibar, no quedis abduit al sofa!
Em quedo amb la paradoxa de l'Estat del Benestar versus Oferta televisva
Josep i Laura, reconec que tinc l'estranya habilitat de quedar-me sempre amb les frivolitats més insubstancials i inservibles de les coses. No es conya i hi ha vegades que em preocupo...
Cal dir que puc donar la sensació que em paso tot el dia xupant tele pero en realitat no és així; després de treballar tot el dia quan arribo a casa vull aprofitar per disfrutar de l'Arianna (Acollonant, fa tres mesos que camina i ahir em va pujar per una escala d'aquestes de bricolatge, va fer tres esglaons i perque no n'hi havia més.) i a més quan arriba el finde vull sortir a escalar o sigui que de temps ben poquet. Una estona al vespre i gracies pero amb aquesta habilitat que tinc amortitzo molt el temps....
Tranki, li he volgut donar un to ironic al tema pero per dins em bull la sang. S'omplen la boca de parlar de l'estat del benestar i les coses importants estan de puta pena. Valgui la pena relacionar-ho amb el teu ultim post, com sempre excel.lent i instructiu.
Quan veig aquesta cultura espanyolista antiga però que encara no ha canviat, només s'ha maquillat,m'haig de reconèixer diferent, políticament i cultural. Som d'una altre manera, més de botiga, més modesta i local, però no anem enarborant banderes que es van estripar fa segles.
Miquel
Publica un comentari a l'entrada