antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dijous, 7 d’abril de 2011

Orgasme de plaer infinit.



A la GAM de la Momieta he experimentat un dels estats més pròxims a la felicitat absoluta que he viscut mai. Penjat de la primera reunió, dins el més gran del silencis (quelcom poc habitual), mentre anava assegurant en Miquel de forma melangiosa em vaig girar i el blau radiant del cel i les capritxoses formes montserratines que tan estimem em varen transportar a aquest estat de sublim profunditat. Després d’escalar el primer llarg forçant l’on sight al màxim, amb aquest tipus d’escalada tècnica i de finura extrema que tan m’agrada, arribes a la reunió, situada en un forat al mig de la paret, i l’abstracció de la realitat esdevé imperativa. Et submergeixes en aquest estat letàrgic que moltes vegades busquem conscientment amb l’ajuda del farmacèutic de capçalera però que aquí es presenta de forma espontània i ben natural. Per uns moments vaig trencar l’estreta conjunció que obliga la cordada i em vaig aïllar dins la meva realitat particular que es reduïa en aquells moments a dos metres quadrats de conglomerat gris. El segon llarg manté la tònica del primer encara que amb una dificultat menor i per tant l’estat de nirvana que vaig assolir al primer llarg s’allargà uns instants més, com els moments de desacceleració que venen després d’un orgasme de plaer. Amb aquesta via hi tenia una mena de relació amor-odi. Amor per l’estètica i la història de l’itinerari, “odi” per la forma tan rui amb la que ens va rebutjar en l’anterior ocasió que varem intentar pujar-la. Des de llavors que tinc una certa debilitat per aquesta via; petites perversions personals. Va ser aquí on varem descobrir les infinites possibilitats dels Tricams. Al forat que hi ha al final del primer llarg varem col•locar aquell Tricam vermell que ens havíem trobat feia tant de temps i que no sabíem ni com funcionava. Ens va salvar el primer llarg però l’estat lamentable dels burils que existien llavors ens va fer abandonar al segon, un cop fetes les principals dificultats (Ara, amb el reequipament tan encertat que han fet, ha recuperat tot el llautó de temps preterits.) Des de llavors, la imatge d’aquest forat l’he guardat a la mateixa carpeta on es guarden les altres imatges emblemàtiques de la muntanya màgica, des del mític merlet de la Desireé, la bavaresa de la Elèctric Ladyland o la Foradada. No vaig poder evitar que, en arribar a la seva altura i col•locant de forma gairebé mecànica el mateix Tricam vermell al mateix forat on ho havíem fet anys enrere, un subtil somriure se’m dibuixes als llavis.

8 comentaris:

Lluis Nadal Argaiz ha dit...

Felicitats per la via! Aquesta sí que demana concentració, anar llegint la roca i buscar el millor moviment, escalant amb suavitat, acaronnat la roca: Una delícia!

Lluis Nadal Argaiz ha dit...

Felicitats per la via! Aquesta sí que demana concentració, anar llegint la roca i buscar el millor moviment, escalant amb suavitat, acaronnat la roca: Una delícia!

Eduard ha dit...

Tot just arribo de Sant Benet de fer aquesta petita joia, encenc l'ordinador i em trobo amb el teu post, quina casualitat!!. M'ha fet gràcia llegir cada un dels detalls que comentes i que subscric íntegrament: la bona restauració, la finura extrema i el forat pel tricam (nosaltres hi hem posat el rosa, que també queda a caldo... I és que els tricams molen!!!).

Mingo ha dit...

Felicitats una petita joia, que guapa que és. Dedueixo pels comentaris que l'han restaurat, tinc molt present, després de la tira d'anys la sensació que vaig tenir al sortir de la R1 on només es veia l'últim buril, quin cangelo, sort que n'havia algun més d'amagat.
Salut

Amadeu ha dit...

Es un goig llegir que dins del collectiu d'escaladors tenim companys que experimenten i ens conten percecions tant excelces!
Gaudeix i grimpa!
Amadeu

nenivan ha dit...

Gracies nanus,
l'escalada a Montserrat en general i la Gam de la Momieta en particular és una generadora de plaer il.limitat. Aixó no és cap descobriment i tots els que heu passat per aquí ho sabeu, per aixó tornem una vegada i un altra a recorrer les seves vies...

A disfrutar tot tibant-li.

PD: Eduard, si fa uns anys m'haguessin dit que seria un fanatic dels Tricams no m'ho hagués cregut. Buaggg, aquestes andromines inventades fa trenta anys... Com a minim estic content de conservar la mentalitat critica i poder rectificar.

Abraçus

lit's ha dit...

Cagum l'ostia, tu a montserrat cada finde i jo aquí a berlin que no veig ni una p...a muntanya!!

nenivan ha dit...

és lo que té pica pedra.
tranquil que quan tornis anirem a la Easy Rider
Vinga macu ens veiem