Orgasme de plaer infinit.

A la GAM de la Momieta he experimentat un dels estats més pròxims a la felicitat absoluta que he viscut mai. Penjat de la primera reunió, dins el més gran del silencis (quelcom poc habitual), mentre anava assegurant en Miquel de forma melangiosa em vaig girar i el blau radiant del cel i les capritxoses formes montserratines que tan estimem em varen transportar a aquest estat de sublim profunditat. Després d’escalar el primer llarg forçant l’on sight al màxim, amb aquest tipus d’escalada tècnica i de finura extrema que tan m’agrada, arribes a la reunió, situada en un forat al mig de la paret, i l’abstracció de la realitat esdevé imperativa. Et submergeixes en aquest estat letàrgic que moltes vegades busquem conscientment amb l’ajuda del farmacèutic de capçalera però que aquí es presenta de forma espontània i ben natural. Per uns moments vaig trencar l’estreta conjunció que obliga la cordada i em vaig aïllar dins la meva realitat particular que es reduïa en aquells moments a dos metres quadrats de conglomerat gris. El segon llarg manté la tònica del primer encara que amb una dificultat menor i per tant l’estat de nirvana que vaig assolir al primer llarg s’allargà uns instants més, com els moments de desacceleració que venen després d’un orgasme de plaer. Amb aquesta via hi tenia una mena de relació amor-odi. Amor per l’estètica i la història de l’itinerari, “odi” per la forma tan rui amb la que ens va rebutjar en l’anterior ocasió que varem intentar pujar-la. Des de llavors que tinc una certa debilitat per aquesta via; petites perversions personals. Va ser aquí on varem descobrir les infinites possibilitats dels Tricams. Al forat que hi ha al final del primer llarg varem col•locar aquell Tricam vermell que ens havíem trobat feia tant de temps i que no sabíem ni com funcionava. Ens va salvar el primer llarg però l’estat lamentable dels burils que existien llavors ens va fer abandonar al segon, un cop fetes les principals dificultats (Ara, amb el reequipament tan encertat que han fet, ha recuperat tot el llautó de temps preterits.) Des de llavors, la imatge d’aquest forat l’he guardat a la mateixa carpeta on es guarden les altres imatges emblemàtiques de la muntanya màgica, des del mític merlet de la Desireé, la bavaresa de la Elèctric Ladyland o la Foradada. No vaig poder evitar que, en arribar a la seva altura i col•locant de forma gairebé mecànica el mateix Tricam vermell al mateix forat on ho havíem fet anys enrere, un subtil somriure se’m dibuixes als llavis.