antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 21 de setembre del 2011

Mordor Spur. Si ho escrius en anglés sembla que sigui una via del ianqui...

De Esperò de Mordor

Temps endarrere reflexionava sobre el que fa tant curiós el submón blogger. Darrera una maranya de nick’s, link’s, post’s ... creat tot ell de forma artificiosa i a banda del cicle natural de la vida es generen vincles humans igual com es podrien donar a la vida real. Amistats, simpaties, bàndols amb interessos comuns, enemics, passavolants, rolletes (¿¿¿¿¿???? això ho desconec però seria perfectament viable, no?) creats a partir de les relacions virtuals que dia rere dia van sumant a l’univers bloggero i el condueixen, de moment, cap a una direcció desconeguda. És a dir, com la vida real. Poc em pensava, quan vaig començar a escalar amb els coleguis del poble (un saludu a en Pep, Tocu...) que al cap d’uns anys lligaríem les sortides davant un teclat d’ordinador, tal com ha set en aquesta ocasió.
Tan en Mohawk com en Jortx podríem dir que son d’aquestes, primer coneixences, ara amistats, que es van creant amb el anys a base de converses via blog. Geogràficament era poc probable que a priori que ens haguéssim conegut mai però aquesta realitat virtual ens ha permès conèixer-nos i compartir una escalada que de ben segur no serà l’ultima.
Tots tres teníem al cap l’esperó de Mordor, una clàssica recent gracies al llibre d’en Soldevila i que a dia d’avui tothom coneix, i calia aprofitar la càlida temperatura cunicular per fotre-li l’atxasso. Després de diverses converses a través del mail quedem a un punt intermig i coneguts per tots per tal de trobar-nos i començar el viatge comú. No podria ser cap altre lloc que el Bar Sport de Bellcaire d’Urgell.
De Esperò de Mordor

Tot va anar rodat: ens llevem d’horeta, tres hores d’una agradable aproximació des de Cavallers entre prats, blocs de roca i estanys, la via o millor dit vion, bany a l’estany (sin mariconeos) i retorn gaudint de nou dels mateixos prats, bloc de roca i estanys que hem conegut a la pujada però que ara gaudim de manera diferent, mirat amb el prisma del cansament a les cames i satisfacció de l’activitat feta.
La via, perdó vion, és de les guapes que hem fet al Pirineu. Si bé fa un temps, a les Torres de Bassiero, no varem trobar les fissures que ens prometien era perquè les havien posades totes aquí. Pel mig de l’esperó ( un esperó que mirant la paret frontalment no es veu) una línia ininterrompuda de fissura ens marca inevitablement el camí; una fissura perfecta, de díedre, ratllant les plaques o separant els dos vessants de l’esperó va configurant una de les millors vies de fissura del nostre país en el seu grau.
Naltrus dúiem, a banda de l’arsenal típic per aquests percals, el Camalot del 4 i ens va anar molt bé. Tot i així, t’obliga a fer-lo córrer al quart llarg.
Menció especial al paisatge durant tota la jornada. L’aproximació, encara que molt llarga, es fa del tot agradable i és un regal per als sentits. Arribant a l’estany (millor creuar-lo per l’esquerra) la saturació sensorial és màxima i ens tempta a abandonar-nos als plaers d’una jornada de platja a la riba del llac. Llavors, però, ens adonarem que l’objectiu de la jornada és més endavant i ens alegrarem d’haver continuat per fer l’escalada perque la recompensa que ens endurem supera amb escreix qualsevol altra temptació que haguem pogut tenir abans.
De Esperò de Mordor

De Esperò de Mordor

De Esperò de Mordor

9 comentaris:

llembresku ha dit...

Ei nanus!!! Felicitats pel viot. Et dono la raó amb això dels blogs. La informació que ens proporcionen, i una molt bona companyía, en molts casos com molt ben podría ser el meu, ens ha ajudat a progressar mica a mica en aquest món que tan ens apassiona. Molts no ens coneixem, però si un no penja res durant un temps, ja penses que alguna cosa no xuta, com si exactament li passés a un amic ja conegut. A part de tot aixo, és una manera de recordar bons moments, com si es tractés del llibre de piades de la nostra vida!!!
PD A mi també se m'acaba la capacitat de Picassa, i no se com collons fer-ho per borrar fotos... Totes estan al blog!!!!!!
Si algun crak informàtic pot donar la seva ajuda, seria un detallarro!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Salut!!!!!!!!!!!!!

Mohawk ha dit...

Tio barroco! Què és això de que no coneixes els "blog-rotlletes"?, ja, ja, ja... si és el més normal del món!!!

És broma, és broma, que si no la teva senyora s'emprenyarà... Ara que llegia això, m'he adonat que si uneixes els nostres pobles amb línies, surt un triangle (de les Bermudes?). Jo tenia un profe de mates que deia que el triangle era Déu.... igual vol dir alguna cosa això!!

Rock & bOi!

Mohawk ha dit...

Si ho penseu bé, sempre que uneixes tres punts amb línies, surt un triangle....

Llàstima!, ja em veia fent un programa a altes hores de la nit "El vidente Mohi" :P :P

nenivan ha dit...

Llambresku, tu ho has dit, és com una mena de dietari on hi vas deixant tota la teva vida (o només la part que t'interessa)... Putu Picassa primer et posen la mel als llavis i despres te la treuen de cop. Llavors que toca? Pagar!!!!!!
Rock boi, aquesta teoria es propia d'una nit de diumenge a Cuatro (quarto milenio perque s'entengui) pero aiquesta si que es una mica barroca. Tot i així, no deixaré d'investigar-ho a la wikipedia (tampoc penso fer un master)
Encara ric amb el putu rock boi, vaja matat...

TRanki ha dit...

hahah...

MOHAWK, si uneixes uns quants pobles de bloggeros et surt una estrella invertida de 5 puntes...i si li dibuixes un cercle al voltant...waaahhhhh...porrrrr!!!

Ahir unint pobles de bloggeros amb el powerpoint i donant-li a sombrjat em va sortir com la cara del bonatti...

Fijo que els ordinadors ens volen ditr alguna cosa..temps al temps..hahah!

NENI: bow, bones reflexions...la via...mmmm...es bona però va a gustos...crce que en Soldevila i jo tenim criteris diferents..però EVIDENTMENT és una de les de coleccionista..no pot faltar...Salut i a seguir tatxant!!!

nenivan ha dit...

tranki nanu, reconenc que començo a pensar com tu. A la biblia d'en Soldevila li començo a trobar icongruencies. N'he fet forces i moltes de molt guapes. Ara, n'he fet alguna que és un trunyaco del quinze. Entre aquestes que no valen res i les que no podré fer mai, gairebé ja l'he desplaçat com a llibre de capçalera.
Ja sé que aquesta afirmació em pot conduïr directament a la fogera condemnat com un heretge pero em consta que no soc l'unic que pensa així. Obviament és una questió de gustos...Això si, el Mordor és una de les guapes que hi ha.

PD: a mi, fent el mateix exercici d'unir poblacions de bloggeros em va sortir la cara de l'Steve Jobs. Aquest tiu era el deu d'aquest submon i nosaltres esclaus de la tecnologia

Adiosssss

Anònim ha dit...

i no eu provat d'unir tots els punts de les vies del llibre d'en soldavila....moltes vegades les vies són o les veus tal i com estas tu o depen com bufi el vent...
Fa un parell de dies vaig fer la Mestres Lleonart i per a mi ha estat molt més bona que l'esperó de Mordor! dels 6 llargs realment 4 impresionants! són dues que s'han de tenir al sarró...salut
Rumbateam

laura pi ha dit...

Totalment d'acord amb la teva reflexio sobre el mon blogger, nosaltres mateixos, gairebe sense adonar-nos en els darrers temps ens encordem mes sovint amb gent que hem conegut per aqui, que no pas amb els que tocaria per proximitat geografica. Sobre la capacitat de Picasa, el que hem fet sempre es penjar totes les fotos menys les resenyes força reduides i d'aquesta manera en gairebe 4 anys, encara no arribem al 10 per cert de capacitat del conte.
Enhorabona per l'Espero de Mordor, a ningu el deixa indiferent, nosaltres aquest setembre ens tenien que atansar (xupant corda, esclar...) pero al final no va ser possible.

Bones escalades!

nenivan ha dit...

Rumbateam, efectivament és tal com dius, de cada via en prens una percepció completament subjectiva en funció de moltes variables diferents que moltes vegades no tenen res a veure amb el climb o com dius tu, tal com bufa el vent. Quan vaig anar a les Torres de Bassiero ho vaig fer després d'anar mamant durant molts anys al llibre de l'Alfons Valls, Roca Lliure, comentaris del rollo "una via de fissura con n'hi ha poques al Pirineu Català". Després, al sortir ressenyada al llibre d'en Soldevila encara en varen venir més ganes. Es clar, jo em pensava que alló era com el Pilar central del Frenzy en quan a escalada en fisura es refereix i per tant, la decepció va ser majuscula. Les Torres de Bassiero és una escalada acullunant pero si busques una Supercrack, oblidat. . En canvi al Mordor no m'esperava res i la satisfacció va ser maxima. Aquesta va ser la meva percepció i el que vaig voler transmetre. En tot cas estem d'acord, les dues son vies que cal fer...
Josep i Laura, també vosaltres sou una d'aquestes amistats bloggeres despres de l'intens intercanvi de converses que anem tenint. Segur que algun dia coincidim, i més si tenim en compte que tenim algunes amistats comunes. Sobre el Picassa gracies pel consell. Quan el vaig obrir em pensava que seria una cosa eterna pero ara veig que hauré de seguir els vostres recomanacions per tal que em duri força més tens que el que tinc ara.
Abraçus a tots