La llarga espera continua...

Fa més de deu anys que m'acosto hivern rera hivern a Vallter a rascar els seus mixtes i a enfonsar-me en la neu de les seves canals i fa més de deu anys que estic a l'espectativa de veure formades dues linies que des de el primer dia em varen cridar l'atenció. Així com les canals del Gra de fajol petit es formen amb relativa facilitat, les vies del seu homonim germà gran sempre han sigut més avares en neu i gel. A excepció de la Central, les altres vies hivernals que recorren aquesta gran paret sempre han tingut una certa fama de dificil formació. És per aixó, que quan en Parrella em va comentar que degut al front fred que creuava Catalunya aquells dies la Conrado Altamira i la Phoenix estaven formades em vaig quedar perplex: no podia creure que unes vies que al pic de l'hivern de la majoria d'anys no reunien unes condicions minimes per ser repetides, ara, a finals de Novembre, estaven com mai havien estat. No podia deixar passar aquesta oportunitat, si el fred aguantava una setmana tindriem alguna opció de triomfar a la Conrado, la via que recorria aquest pany de paret que més m'atreia. I així va ser, el front fred s'allargava a la part inferior de la tele mentre en Tomàs Molina ens explicava mil histories que a mi no m'interessaven gens ni mica. Tenia una fixació, aquest cap de setmana podria intentar la via però no seria facil. Hauriem de lidiar amb uns simbols que apareixien timidament a la previsió del dissabte en forma de nuvol i neu.
No em va costar massa convencer a en Xevi per dedicar el dissabte a fer un intent. Ell també aspirava secretament a poder repetir algun dia aquesta via i a més qualsevol altra intenció d'escalar en roca era completament inviable degut a la mala previsió de la meteo. Al mateix parking ja ens varem adonar que aquesta nefasta previsió havia fet enrrera molta gent ja que el parking del refugi, que en altres temps estava brollant d'activitat, ara es trobava solitari i sense gent preparant-se per fer activitat.
Arribant al peu de via decidim entrar per la entrada original , una travessia pel terreny més facil i que accedeix a la canal que forma la via, que originalment era ressenyada amb dificultats exclusivament en roca i ara es podia escalar en una escalada 100% Scottish: verglàs i mixte per posar les piles i un recorregut gens evident que obliga a buscar en camí més fàcil en sentit ascendent o descendent. Després varem veure que hi ha una entrada directa formada que malgrat ser més dificil pel que fa a dificultats estrictes en gel si que ofereix una ascensió més directa i a la vegada menys compromesa.
Superat aquest primer tram el temps es comença a complicar i la canal, fent d'embut de tota la neu que va caient, ens comença a arrebossar amb una capa de neu constant que rodola pendent avall sense trobar cap aturador natural, prova de la verticalitat sostinguda de la via, i que ens impedeix poder veure on fer el seguent pas.
La motivació pot més que la incertesa i aconseguim fer el segon llarg, amb un pas de V en origen i ara a piolet tracció. El tema empitjora i decidim tirar avall. Estem prou satisfets ja que l'intent que em fet ens ha fet lluitar força i la sensació que ens enduem no és de cap manera amarga excepte pel fet que la llarga espera continua...