Aquest cap de setmana he trencat una ratxa que feia molts anys que durava. Ja fa molt de temps que em vaig prometre a mi mateix que no repetiria cap via que ja hagues escalat, en un noble intent de maximitzar el temps dedicat a l'escalada i poguer així escalar el major numero possible de vies. No era cap promesa ferma ni res pero m'ha servit durant molt de temps pel proposit pel que la vaig fer, tot i que alguna vegada hagués pensat que hi hauria alguna via que no em faria res repetir. Pero el numero de vies guapes a escalar és tant i tant gran que he pogut mantenir aquest ferm proposit durant molt de temps i tot i així encara hi ha moltes vies, potser més de les que he fet, que em resten inescalades. I aquest finde s'ha trencat la ratxa. Després de un frustrat intent per lligar una sortida a escalar alguna extranya forma de gel, em vaig ajuntar amb en Marcel i en Pere de l'Esquirol, garantia de triomf i catxondeo, per escalar la Wild Planet de Vilanova de Meià. Ja l'havia fet feia temps, abans del reequipament, i era una d'aquestes vies que, malgrat ja la tenia tatxada, la guardava sempre a la llista de les que no em faria res tornar a repetir, "la guardava en el lado del corazon.." com diria l'Andrés Calamaro.
Recordant cada llarg com si tan sol fes un instant que l'havia repetida per primer cop, no hem va sorpendre ni decepcionar ja que el record que en guardava s'havia mantingut bastant fidel a la realitat, sense mitificacions o infravalorades i el bon gust que em va deixar va ser equiparable al de la primera vegada. Tot i reequipada, la via manté la essencia de quan es va obrir i t'obliga a escalar i a equipar en condicions a tots els llargs amb la diferencia que ara, quan arribes a la reunió el dubte no t'assalta al cap questionat-te la fiabilitat de la reunió. Una via molt recomanable que escala unes plaques molt estetiques i uns diedres molt verticals, a equipar molts trams, i que et deixa els braços, com totes les vies de Vilanova, a la espera de una llarga recuperació setmanal. La dificultat és classica en V+/A1 predominant el lliure per sobre de l'artificial i malgrat que el recorregut ve marcat pel gran diedre central de la Roca dels Arcs, és una via molt plaquera, amb molts trams de IV+ de navegació i a equipar per entre aquestes plaques. A destacar en quan a dificultat, la sortida de l'artificial del tercer llarg. De la ultima xapa de l'artificial, abans es xapava una V i es feia un petit A0 i sorties com un rei, ara en canvi, s'ha de sortir en lliure de la ultima xapa en diagonal i no pas facil precisament. Pel primer cap problema, deixa l'estrep a la xapa i surt com pot, pero el segon es troba amb el marron d'haver de treure l'estrep en uns precaris moviments en lliure i la corda en diagonal on el pendol pot ser memorable.
De mateial varem portar els tascons, els aliens i els Camalots fins al verd que el duiem repetit i ens va anar prou bé. El Camalot groc i blau són prescindibles, amb la consequent millora del pes al portamaterial tot i que si es prefereix portar també es poden posar. Ull amb la ressenya que corre que amb un joc d'Aliens es pasa, nosaltres ni de conya que haguessim passat. Al llarg del diedre central hi ha dues xapes i un pitó en 40 metres, així que compteu...
3 comentaris:
Fiera! M'has d'explicar d'on són aquelles fotos tan "regleres" d'Osona, eh!
A tibar-li!
ja veus xaval, tenim racons i raconets que no sempre surten a les guies. Sempre li dic a en Miquel Perez (un dels autors de Osona Vertical) que ja es moment de fer una segona edició amb les altres vies que no surten a la guia.
Ja t'ho vaig dir, quan vulguis descobrir-ho, quedem i t'ho ensenyo... Ara bé, mentalitzat a no fer massa grau, perque després de l'esmorzar que farem no tindrás masses forces per tibar...
adeu nano
Sóc el Mohawk...
Doncs quan estigui bé del dit, fitxem amb aquesta de la foto, eh!
I ja sabeu que per aquí baix també us esperem, eh!
A tibar-li!!
Publica un comentari a l'entrada