Intent frustrat d’enfilar-se a algun lloc. La Chica del Martini a Vilanova de Meià.

De escalades a osona

La imatge de la corda al rapelador sempre és trista encara que les circumstancies ho justifiquin.

Tenim la motivació que supura pels porus de la pell, o escales o rebentes. Duem una ratxa que difícilment costarà de superar, almenys pel que fa a període ininterromput escalant, i això fa que aquesta motivació estigui a un nivell molt alt. Per això, quan amb en Xevi fem plans ni tan sols ens plantegem la possibilitat que pugui haver algun factor extern que ens estronqui la jugada, ja prou que la limitació física et retalla les possibilitats, com per a sobre preocupar-te pels factors que no podem controlar (la meteo i tal). Ni mirem si tenim mes o menys possibilitats perquè pugui ploure o fer mal temps, simplement sortim i ja veurem... I aquest cap de setmana no seria diferent. El pla inicial era fer la Sang de Crac a Collegats perquè feia temps que li teníem ganes... en l’últim moment i gracies potser a una insistència familiar a no emmerdar-se més del compte, perquè potser ells miren el temps més objectivament, canviem de plans i triem d’anar a algun sector de la muralla del Montsec que gracies a les bones comunicacions et permeten un ràpid moviment entre elles tenint així més possibilitats de triomfar.
La idea inicial d’aquest segon canvi va ser la Mescalina a Terradets, que tampoc l’hem feta (i n’hi ha tantes que volem fer i no em fet...) però arribant al pàrking de les Bagasses el panorama no era gens alentador. Al pàrking només hi havia una furgoneta amb uns friquis com nosaltres a dins anant-se mirant la paret i dubtant entre sortir o tornar-se a tombar a dormir. Per no haver, no hi havia ni el paio que ven la mel i els bolets... I la paret estava per flipar, no es podia escalar enlloc. Tot amarat d’aigua i un vent i un fred que tombava les aspiracions més motivades com podia ser les nostres. De totes formes, la paret ens oferia un espectacle ben curiós: degut a la mullena que hi havia sense excepció a tota la paret hi havia ben definides totes les marques de les vies més populars de la zona i les que es repeteixen més. Als ulls profans aquestes marques no deixarien de despertar el més mínim interès peró per a uns flipats com nosaltres aixó ens va tenir entretinguts una bona estona: que si la Supertramp, que ni la Cade va per allà, que allà hi ha la Mescalina.... (al blog d'en Xevi hi ha les fotos). Mirem a Roca Regina i més del mateix...
Canviem per tercera vegada de plans i decidim provar sort a Vilanova de Meià ja que mentre veníem per l’Eix varem veure la paret de la Roca Alta il•luminada per una clariana i això ens va donar una mica d’esperances. De totes maneres, descartem la via rapida per arribar a Vilanova per la carretera que passa pel Pas Nou ja que des del refugi de Terradets amunt hi havia un taco de neu a tot arreu. Per aixó varem anar a buscar la carretera més bona que dona la volta fins a Tremp i d’aquí baixa per Comiols. Arribem a Vilanova al voltant de les 12:00 del migdia (com els senyors) amb la via ja triada: La Chica del Martini. Sense demorar la sortida en poc temps som a peu de via pero el fred es fa notar sobretot en contacte amb la paret, això si, la roca és ben seca. Ens trobem uns paios francesos que també han provat sort i s’han retirat per culpa del fred. Buah! això pinta malament... Però ho provarem tan si com no. Comença en Xevi el primer llarg i ja m’anuncia que la pedra efectivament està congelada, mal dia pel rotpuntk... Ens reunim a la primera reunió i fent balanç de la situació decidim tirar avall. Amb aquest fred i amb l’horari que anem com a molt farem quatre o cinc llargs en plan guarro i llavors repelarem fent que el dia que realment hi hagi bones condicions per disfrutar la via (que realment és molt guapa i per disfrutar) la descartem perquè ja haurem fet la majoria de llargs. De fet ja ens em sortir amb la nostra perquè amb el panorama de neu, vent i fred que hi havia poc ens pensàvem que avui ens poguéssim enfilar a algun lloc...