antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dijous, 14 d’abril del 2011

09 de Abril de 2011, el dia que vam escalar la Còsmica de Diables.

El 09 de Abril de 2011 serà una data que tindré marcada al calendari com una efemèride en la que cal celebrar quelcom especial. És la data en que vaig escalar la via Còsmica al Plàtan de Diables. Aquesta via tenia una significança especial per a mi. Quant cops havia somiat que algun dia hi pujaria quan no feia més de quart grau equipat? Moltíssims. Agafava el llibre del Picazo i obrint tímidament les ultimes pagines com si fos una heretgia, com si no tingués l’autorització encara per poder mirar-me aquestes vies situades al final de la guia, les més difícils, i per tant com a culminació del viatge iniciàtic per l’univers montserratí que començava amb les vies de l’Estasen i acabava amb les clàssiques de dificultat dels Pirates, estudiava detalladament tots els llargs i planificava imaginàriament una i una altra vegada l’escalada, somiant com serien aquells diedres de dalt de tot sobre els quals tothom parlava. En aquella època veia molt lluny poder repetir aquesta via i amb el temps aquesta fal•lera es va anar esvaint fins convertir-se en una remor gairebé imperceptible. Creia fins i tot que havia perdut l’interès i pràcticament m’havia oblidat que existia; causat inevitablement per la monotonia que ens atrapa i ens condueix a repetir les vies de moda. Però estava equivocat. L’espurna de la passió s’havia mantingut encesa a dins meu amb la mateixa intensitat en que ho havia estat sempre i quan en Miquel em va comentar que volien anar a repetir-la amb en Pep per tal de filmar algunes tomes al diedres de dalt, alguna cosa va succeir. Aquella passió, incertesa dels grans moments, i que feia tant de temps que no havia sentit em va tornar a recórrer les venes. Em vaig adonar que havia estat necessari recórrer el camí inevitable fins arribar aquí, que hagués estat absurd pujar molts esglaons de cop i que només havia calgut tenir la paciència suficient per esperar el moment adequat per realitzar l’escalada. Aquest moment havia arribat.





Varem entrar per on és més habitual, per la canal herbosa de la Lluís Creus i que gracies a la corda fixa que hi ha instal•lada permet de pujar-hi. Sense la corda ja en parlaríem... els aiguats han fet una destrossa important i el que abans era una selva d’anar pujant com una mona ara s’ha transformat en una cantera vertical. Continua pel primer llarg pròpiament de la Lluis Creus, sense massa problemes i aquest ens duu al primer llarg de la Còsmica. Aquí comença l’orgasmotron. La primera part del llarg és una fissura vertical de traca i mocador. Encastaments i bavareses de qualitat. Continua per un llarg més fàcil de ressalts que ressegueix l’inici del diedre principal, fissura bona i guapa. El llarg que ve a continuació ja es comença a endevinar la tònica de l’escalada que tindrem a partir de llavors i que no abandonarem fins el final: escalada vertical i laboriosa. Aquest llarg és combinat en lliure i artificial, laboriós un rato. Combinem passos de Ae, escalada lliure i artificial a equipar, precari tot ell ja que en aquest llarg la fissura és cega i discontinua; i tot desenvolupant-se en un ambient grandiós. Ull amb el roçament. Arribem a una reunió bona on es pot muntar un vivac i tot. Des d’aquesta reunió ja veiem els últims llargs de la via com se’ns tiren a sobre com si volguessin menjar-nos. El diedre guapo, però guapo de debò, comença ara. Tres llargs d’escalada integrament artificial i que progressivament va tombant la inclinació endarrere fins a convertir-se pràcticament en un sostre. La fissura i la roca és bona i hi ha trams força equipats i altres on haurem de treballar-hi més, trampejant amb assegurances flotants tot el que puguem. Les reunions completament penjades amb burins i un espit cadascuna que ens obligarà a aplicar els nostres coneixements més perfeccionats en triangulació. El pati aquí ja és brutal i esgarrifós. Llavors, un cop fet l’últim desplom, el més pronunciat, ens desviem a buscar els últims murs del Platan de Diables en Ae fins a la reunió que podem triar entre l’original, penjada completament, o seguir uns metres més amunt fins a la reunió de la via d’en Tarragó (fins que hi sigui), més còmoda. L’últim llarg combina el lliure i l’artificial equipat fins a les rampes de sortida amb regalet final. De l’últim buril de l’últim Ae, un pas molt difícil i obligat, cabró si es vol dir així, (on es veuen rastres d’emplaçaments de ploms) ens condueix, ara si, als últims metres de la via ja més humans. Et penses que ja has acabat i encara et manca fer aquest putu pas per acabar de completar la satisfacció extrema que et produeix haver repetit aquesta via.


La clau del nostre èxit, i per èxit entenc fer la repetició en un sol dia sortint al cim del Platan amb l’ultima claror del dia (per poc que no pillem), ha estat compartir l’escalada amb en Pep Vila. Quin crac de tiu. Malgrat combinar-nos els llargs, la seva experiència en la via i sobretot el seu nivellàs ens va permetre escalar amb molta rapidesa, pràcticament sense clavar. En cas contrari, plantejar-s’ho amb un vivac no és descabellat. Ah! I permeteu-me fer-me el pesat: els Tricams a tuti plein ens va estalviar també molt de pitonatge.


Acabada la via, l’èxtasi total comença a embriagar tots els sentits i em durarà encara varies setmanes. La satisfacció és màxima per haver repetit una via somiada que tanca un cicle que es va iniciar quinze anys endarrere, un conjunt tancat que comença amb les Arestes Brucs a Agulles i acaba amb la repetició d’aquesta via. Des d’aquí, s’inicia un període nou que caldrà anar construint amb projectes i il•lusions noves, que no tindrà res a veure amb tot el viscut fins ara però que beurà de la font de l’experiència de tots aquests anys. Quina emoció....

16 comentaris:

TRanki ha dit...

waaaaah !! Boooow ! Felicitats sinceres eh!?!!? LA crònica fa VIBRAR de debò...!!!

Quins records aquesta via! Nosaltres hi vam picar un vivac improvitzat a la repiseta, i recq ue al llarg més desplomat hi havia els burils, un clau i una mena de clau amagat abans de arribar a la R penjada...un clau amagat que no es veu i va convertir aquella entrada a R en un inferno...

¿Com esta el primer llarg de Ae/2 ( el d'abans de la repisa)...nosaltres vam pillar amb burils petats i algun cordino llarg que hi penjava io on ens costava d'arribar...

buf. MËS FOTOSSS!

Mohawk ha dit...

Felicitas per la via bou!

Abans i després de pujar-la vaig tenir les mateixes sensacions que tu:"... buff!, he fet una del final del llibre del Picazo!!", similar em va passar a la Rolling Stones o l'Anglada-Cerdà al Frare!! Com som els mitòmans, eh!!! Viva Martínez-Roca, ja, ja, ja...

A més la Còsmica em va fer especial il·lusió perquè la vam fer per l'entrada original i a sobre va sortir en lliure (l'entrada, òbviament!, no la via). També recordo anar trobant objectes estranys a les reunions. Quin vion!!

Uri, nosaltres també vam pillar força burils petats, i un de força clau a l'últim llarg, fa 10 anys...

Apa, a tibar-li!!!

Anònim ha dit...

De les grans de la Muntanya gran. Records d'una solitària quasi fa 20anys, amb un descencs des de la darrera reunió de la fisura per caiguda de martell!

nenivan ha dit...

tranki nanu: jo si que estic flipant, encara em tremolen les mans...T'haig de dir que en part t'haig d'agrair a tu que em decidis a fer el pas de fer-la: entre la ressenya que fa un temps em vares passar i els anims, juntament amb la info que vas penjar al cara norte, va fer que em decidis a anar-hi.
El llarg aquest d'abans de la repissa el vaig fer jo i no entenia res. Potser els de dalt del diedre son més laboriosos pero la fisura es més franca. Aquest que dius es guarro de debo. Duiem alguna resssenya que marca Ae i em vaig fotre un fart de ficar trastos que ni t'explico. Suposo que deuen ser burils que han saltat, i els que queden estan de puta pena... I la sortida en lliure d'abans del sostret, bufff esgarrifava només de veure: la vaig fer mig en lliure mig en artificial precari de debó.
Mohawk, la veritat és que aquesta via et deixa una sensació de satisfacció total. Tu ho has dit, un vion....
Anonim: ets el meu idol. Baixar de la ultima reunió et devia dur igual de feina que pujar. Ho vaig pensar: si pillem aquí espero a que em tirin una corda del cim...

Saludus a tots

PD: aquest finde m'en vaig al campig que encara no ho he paït del tot...

laura pi ha dit...

Chapeau, ole, enhorabona, ens treiem el barret per l'activitat i el viote! anar amb la motivacio pels nuvols i amb les millors de les companyies ja es tenir molt de guanyat.
Saps... estic pensant que podries dur aqui al teu amic Calleja a veure quin repertori de paraules i expresions noves s'inventa per definir el que es dificultat o pasar por de veritat.
El text en la teva linea, agafat fort a la cadira i amb les mans sudorosas!

Jaumegrimp ha dit...

Felicitats!!

Xavier Martorell ha dit...

Felicitats !!! Vaja vión nanu. Records.

Lluís Nadal ha dit...

Collons Ivan! Em suen les mans només llegint la piulada!

Vaig col·laborar de manera indirecte amb el Miquel Arcarons per l'apertura, i quan m'anava posant al dia del que anava sortint ja li vaig dir que per allà no m'hi veuria. Em sembla que continuo opinant igual!

Felicitats!

nenivan ha dit...

gracies a tots, la veritat és que encara avui tinc el regust aquell que et deixen les grans escalades.
En Calleja... ja se sap, aquí aniria del rollo Radical, Radical, Radical... i amb tot l'equipillu Mammut de puta mare que porta encara li quedaria un capitol arregladet...
Espurner, recordo que em vares explicar les teves petites incursions en el mon Pirata pero ara veig que no eren tan petites...

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Que gran ,noi, què GRAN!!! Per molts anys!!!!

nenivan ha dit...

gracies a tots pels vostres comentaris.
M'agrada que us hagi agradat, ha set una escalada que m'ha donat molta satisfacció.

Adiosssss

Anònim ha dit...

Molt bé nen. M'afegeixo a les felicitats. Alguna hora ja m'ensenyaràs més fotos.

Salut.

David Vilaseca

Anònim ha dit...

Si un projecte interessant connecta amb gent i vies interessants és interessant al cubu.I tot comença per una idea, un petit corrent elèctric entre neurones...collons!!

Una abraçada: Miquel

Xabi ha dit...

Felicidades por el blog!!

Esto de montserrat parece impresionante, yo estuve hace años e hicimos alguna de las más fáciles: La Punsola del cavall y la easy rider, la vertiente norte me pareció alucinante; una pregunta; ¿La Puigmal merece la pena? y la G.A.M de Diables? y en el Aeri alguna vía recomendable pero no muy heavy?
Saludos!!

pep ha dit...

Hola Ivan.
Bona piada en el blog. Ara hauré de rebuscar algún projecte per compartir en aquesta nova etapa, que continuarà amb "catxondeo" a les R i por en els llargs. La meva etapa actual passa per: llarg, dur, i al dente amb tendència al Hard Grid.
Pep

nenivan ha dit...

Saludos de nuevo Xabi, las que comentas son todas recomendables: la Puigmal classica muy guapa que con el reequipamiento quiza se ha vuelto un poco mas dificil (han retirado pitones), mirate tambien la Desiree del Cavall... i por supuesto la Punsola. En Diables tienes la GAM i la Sanchez Martinez i mas dificil la Libertad Provisional. En Aeri: la Fragel Rock, la dels Sostres... pero en pleno verano, aun siendo vertiente norte, pillas con el sol porque tienen una orientacion sudeste. Mirate quizas algo en Frares o Nord d'Agulles: aqui es cara norte estricta: CADE agulla del Centenar, Anglada Cerda de la Boleta Foradada...
Te he enumerado unas quantas de las que se repiten mas pero hay para empacharse. Enviame un mail i hablamos mas concretamente.
No dudeis en avisarme si venis por aqui. Saludos de nuevo.
Pep, podem canviar d'estil d'escalada, podem fer vies més facils i mes dificils, rostolls a peu de carretera o grans classiques pero el catxondeo mai s'acabarà... A veure quan quedem de nou.