Camí a Itaca (la nostra Itaca és a Montserrat)

Poc ens pensavem que podriem escalar aquest finde. Tota la setmana plovent i amb una previsió de la meteo no més optimista pel cap de setmana donaven més aviat poques esperances de poder enfilar-se a qualsevol lloc. A l'ultim moment pero, una rapìda i pesimista ullada al meteocat ens va donar una petita alegria: clarianes pel dissabte al matí. Malgrat tot, les esperances de poder escalar eren ben escasses ja que una setmana de pluja continuada deixa les parets ben molles pero com a mínim aquesta bona noticia d'ultima hora ens permetria fer una intentona amb un minim de garanties. Per experiencies anteriors en situacions com aquesta i també per una limitació horaria ens varem decantar per sortir a Montserrat ja que les cares més assoleiades i ventades de les agulles s'assequen més rapidament que qualsevol altra paret.

De Via Itaca a la Saca Gran

Buff!!!txungu amb tanta mullena... en tot cas anem fins al peu de via...

Arribant a Can Massana la visió no va ser gaire estimulant, un gran nuvol cobria tot el massis deixant totes les parets ben amarades pero donant una confiança cega a la previsió del meteocat varem decidir esperar una estona que s'obrissin les clarianes i s'assequés alguna paret. De fet ja entrava dins els plans, ja que qualsevol escalada a Montserrat passa imperativament per un bon esmorzar a Ca L'Anna ( a vegades em pregunto si les sortides que fem es poden considerar esportives...). Ben esmorzats i havent triat la via Itaca de la Saca Gran com la que més s'ajustava a les nostres espectatives ens dirigim de nou cap a Can Massana. Ningú volia exterioritzar el que rossegava per dins peró un sentiment de pesimisme regnava a l'ambient, moltes de les parets continuavem molles. Tot i així, la motivació ens pot més que el pessimisme i enfilem de totes formes cap al peu de via i quina va ser la nostra sorpresa quan en arribar al coll de les Portelles veiem que moltes de les agulles més exposades tenien les arestes Brucs ben seques, ens havia tocat la loteria. Tot i així i degut a l'espés bosc que hi ha a la zona d'Agulles, els primers metres de totes les agulles estaven amarades, incloent la Saca Gran. La via Itaca però, al començar en un tram de Ae, permetia salvar aquest tram inescalable per la mullena de forma segura i elegant i a partir d'aquí disfrutar en tot el seu recorregut de l'escalada lliure.
La via és una canya i no entenc com no l'havia fet en els primers anys de descoberta, quan les nostres visites a Agulles eren freqüents, ja que l'Aresta Brucs, que va pel costat, havia rebut la nostra visita multitud de cops. En tot cas, la via la van reequipar a l'any 2006 i aixó deu haver fet que es torni a parlar d'ella...
Com deia, la via és guapissima, de finura en placa i a part del tram d'Ae del principi, la resta és d'escalada lliure d'una dificultat moderada, classica. Cal destacar, però, un parell de passos del segon llarg. Entre la primera i segona xapa d'aquest segon llarg cal fer un pas de decisió peró la visió de la propera xapa et dona anims per arribar-hi. Passada aquesta assegurança el tema canvia. Més o ménys s'intueix el recorregut cap a l'esquerra pero la seguent xapa no es veu, i no perque estigui amagada darrera alguna panxeta o esperó sinó perque és mooooooooolt lluuuuuuuuuuunnnny. En tot cas no queda més remei que continuar bastants metres de V- completament desequipats (tot i portar els Tricams, si no hi ha forats, no es poden fer miracles) fins que al final, creuant de nou cap a la dreta veiem que apareix, em va semblar que ben lluny, una nova xapa que es converteix en l'antidot perfecte per baixar els nivells d'adrenalina a la sang. És el pas que marca la inflexió de la via ja que a partir d'aquí la paret va perdent inclinació fins que s'ajunta al seu tercer llarg amb l'Aresta Brucs i s'arriba al cim. Nosaltres portavem bastant arsenal (basicament perque estem farts d'anar a tot arreu amb la tova) peró amb un joc de tascons mitjanets o els aliens pel petit diedre del primer llarg es passa.
Una via guapa si senyor, llarga per ser a Agulles i que ens permet fer molts metres de la escalada en placa montserratina que tan ens agrada, amb el punt just per posar-te les piles i tornar a casa amb la sensació d'haver triunfat en un dia que el pessimisme ho cobria tot amb el seu tel negre.

De Via Itaca a la Saca Gran

El nenivan arribant a la R1, tot sec, bona roca, via guapa, aixó pinta bé...

De Via Itaca a la Saca Gran

Pitons casolans al diedre del primer llarg per donar vidilla

De Via Itaca a la Saca Gran

De Via Itaca a la Saca Gran

En Xevi a la R1. Aixó va bé...

De Via Itaca a la Saca Gran

Arriant veles per començar a navegar pel segon llarg. Que si, que és el segon llarg, que no és a terra...

De Via Itaca a la Saca Gran

Sóm uns putus cracs, quina via tan guapa i sols tot el dia. Enllaçant amb l'aresta Brucs arribant al cim

La ressenya està penjada a l'apartat de ressenyes i qui vulgui info extra ja ho sap: un mail i a correr.