Petita trilogia personal de les millors vies d’artificial d’Osona.

Arran de l’ultima escalada que he fet pels estimbaderos osonencs, la via del Petit Príncep als cingles de Tavertet, he anat forjant al meu cap un conjunt inconscient de vies obertes per amics, coneguts i saludats i que sistemàticament he anat a repetir de seguida que he pogut amb l’intenció de donar un merescut reconeixement a la feixuga tasca de visualitzar i obrir un itinerari d’escalada per aquestes sorreres verticals tan desagraïdes a primera vista. Vies totes elles amb un segell únic d’elegància i amb un mateix denominador comú: l’Artifo; no com una fi en si mateixa sinó com un mitjà per superar els descompostos, però atractius a la vegada, murs més emblemàtics de la nostra estimada terra.

Les vies que formen aquesta trilogia tenen totes elles una sèrie de característiques que les fan molt semblants entre si però que lluny de convertir-se en repeticions d’una mateixa cosa, constitueixen ascensions de gran bellesa i del tot recomanables: l’escalada artificial, ja ho hem dit, la seva situació a algunes de les parets més representatives de la comarca i com no, la seva bellesa fan d’aquestes escalades una excusa perfecta per descobrir els racons més màgics del país d’en Serrallonga. Podria caure al parany d’anar sumant a aquesta relació de vies molts itineraris obert a cop d’expansió, fet bastant habitual per aquí donada la qualitat de la roca, però és de justícia afinar els criteris de selecció i descartar les habituals rutes de Ae que poc aporten a aquest esport.

La via del Petit Princep ha estat l’ultima i de més recent factura que supera un dels nombrosos murs que configuren els cingles de Tavertet, amb unes vistes impagables sobre del pantà de Sau. Tres llargs d’escalada principalment artificial per fissures de tot tipus, mides i qualitats on el desplom continuat ens deixarà amb la sensació de jornada amortitzada.
A banda del material que diu la ressenya original, naltrus varem portar el Camalot del 4 repetit principalment pel primer llarg i varem col•locar 2 “V’s” i 2 universals. Tan bons no som per passar només amb els micros.


La Directa a la Trona és un petit Big Wall. Incomprensiblement verge fins fa pocs anys malgrat el seu evidentíssim recorregut és una de les vies més maques d’Osona a condició de tenir el nivell necessari per emprendre aquesta aventura. Cada llarg és un mon completament diferent a l’anterior: primer llarg d’artifo laboriós i difícil que marca la criba per continuar endavant, segon llarg d’escalada lliure per un magnífic diedre xemeneia amb roca marca de la casa i l’últim, de nou, d’escalada artificial no difícil però si molt espectacular a fi de superar el sostre que corona la paret. Sens dubte una via que quedarà gravada a foc al nostre record. Els excèntrics que diu la ressenya són recomanables però no imprescindibles.


I per tancar aquesta singular trilogia, la via del Damocles Impertorbable al Morro del Quer. Podria semblar pretensiós incloure una via oberta per un mateix en una selecció de millors vies però cal reconèixer que dins el grup de les “aid routes” ocupa un lloc capdavanter. Malgrat la seva modesta altura, les perfectes línies que ens marquen el camí la situen dins aquest selecte grup. Unes fissures perfectament paral•leles que ressegueixen aquesta extraordinària talaia de l’antic comptat de Besora i que sembla que no tinguin cap aturador per seguir amunt, resseguint murs, sostres i desploms sempre amb la mateixa constant. Una escalada més pròxima als àrids deserts americans que no pas per trobar-se amagada entre les espesses fagedes del nord d’Osona.


Potser aquestes ressenyes us ha despertat la curiositat però no la suficient com per emprendre un viatge sensorial per aquests camins verticals, llavors no dubteu en posar-vos en contacte amb mi per obtenir qualsevol informació que pugui ser d’utilitat; potser us emportareu, pel mateix preu, un pacient assegurador.