antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dijous, 2 d’octubre de 2008

Yosemite, un somni fet realitat o la materialització d'un viatge anunciat.



Yosemite, ...bufff....!!!!! des de que tenia setze anys, quan vaig començar a escalar, que somiava en viatjar algun dia al que jo creia que era el paradís. Molta lectura sobre mites i aventures en aquesta vall del salvatge oest americà varen propiciar una idealització profunda de la que va ser la casa d'en Bridwell durant uns anys. Una idealització que va provocar, com sol passar moltes vegades, que mitifiqués fins a limits insospitables el que seria escalar en aquest lloc, com si es tractes de un viatge a l’Edèn de l'escalada, al lloc on viuen els deus i on només uns escollits hi poden accedir després de superar increïbles proves, en definitiva, l’últim viatge, EL VIATGE.... La maduresa (si és que n'hem aconseguit una mica) em va permetre analitzar les coses amb més objectivitat i gracies a la gran quantitat de informació a la que tenia accés va fer que aquesta imatge idealitzada del meu somni de joventut s'anés transformant en una visió molt més mundana i accessible. Aquella imatge de vies de mil metres i tants dies a la paret, de surrealistes passos de ganxo i coppers ( que no n'havia vist mai cap) i aquelles fotos amb tant "aire" a sota els peus seguint línies perfectes que es difuminaven i finalment es perdien a l'horitzó vertical es va anar transformant en una visió molt més realista i sobretot accessible. Així com a Montserrat no tot son "Miralls Impenetrables" i "Santbenedictes" i ni tots els guiris que venen fan 8a a vista, vaig començar a comprendre que a Yosemite, com a tot arreu, hi ha vies de tota mena i per tots els nivells. Nomes cal tenir la informació per conèixer-les i que despertin suficientment la il·lusió com per prendre la decisió per anar-hi. Com que la il·lusió ja la tenia de feia tants anys i la informació la vaig poder acumular durant tants anys era incomprensible el perquè no m'acabava de decidir. La covardia algunes vegades (ho reconec) o la falta de materialització de projectes conjunts amb alguns companys varen fer que durant molts estius el viatge tan llargament somiat s'anés posposant una any rera un altre i la frustració anés creixent al final de cada temporada. Malauradament no tothom viu la vida com en Jack Kerouac i ni és com la pinta a "On the road" on les decisions es prenen a la lleugera i sense valorar-ne les conseqüències, on s'emprenen viatges transcontinentals nomes amb la voluntat de fugir d'alguna dona o muntar-te una farra a l'altra banda del mon. Malgrat que molts de nosaltres somiem en dur una vida d'aquesta mena algun dia a la vegada també fem una reflexió més profunda i aixó ens fa valorar amb més profunditat i objectivitat les conseqüències de la presa d'algunes decisions.


Finalment, després d'acumular ràbia i frustració any rere any pels projectes que es quedaven en no res, vaig reunir el valor suficient com per, com a mínim, anar a provar, a ensumar tan sols, la escalada a Yosemite. Dins un viatge molt més ampli i variat vaig quedar entesos amb la Judit per dedicar una setmana, uns dies només, a escalar al territori de l'ós. Les vies que faríem? tan em feia, qualsevol merda compliria la expectativa més optimista: ens presentaríem a la vall i ja trobaríem algú amb qui fer cordada, no era un tema que em preocupés massa... En l’últim moment, parlant amb en Parrella de Moià, amic de fa alguns anys pero que la distancia fa que no ens veiem o parlem tant com voldríem, vaig descobrir que Oh, casualitat! ell també anava pel seu compte a Yosemite i el millor: coincidíem tots els dies. El que tant havia costat de coordinar en el passat ara s'em presentava amb les millors condicions i sense haver-ho parlat o previst. Així, tenint lligat el tema del company de cordada per tots els dies que estaríem per la zona i havent quedat entesos en les vies que volíem repetir, així podríem maximitzar molt el poc temps que dedicaríem a escalar, varem quedar en trobar-nos quan arribéssim a la vall.

Després de un dur mes d'Agost on es comptaven els dies que faltaven per marxar, va arribar l'esperat dia i varem volar cap a l'origen de les nostres il·lusions des de feia tants anys, arribant un migdia d'un dia de principis de Setembre amb la motivació que em feia bullir la sang. Ens varem encordar per fer la primera via: es tractava de la clàssica After Six a la Manure Pile Buttress, una via de quatre o sis llargs segons es vulgui on varem poder descobrir, amb desil·lusió ho reconec, el que s'ha convertit en habitual a tota la vall: grans clàssiques de dificultat mitjana i d'una bellesa en origen poc comparable a res que el pas de un gran nombre de escaladors ha sobat i llimat fins a mermar la estètica de la escalada que tenien feia anys. És el preu que es paga per la popularitat...Va ser un cop molt dur després de tants anys de forjar un mite basat en unes idees carents de fonament. D'altra banda, comentar que la via és lògica i evident, amb roca excel·lent com ha de ser i que fa que encara es pugui repetir amb un mínim de garanties. Ens va servir de una perfecte presa de contacte per a partir de l'endemà emprendre objectius de més envergadura.

Tal dit, a l'endemà varem anar a fer la primera via que teníem prevista amb en Parrella: la Regular Route al Fairview dome situada a Tuolumne Meadows. Aquesta zona es guapíssima, es troba a sobre de la vall de Yosemite, a uns 3.000 mts d'altura, tot i que també forma part del parc natural i és un lloc d'una gran bellesa i perfecte per fugir dels dies de més calor, caracteritzat per grans boscos de pins i sequoies i enmig dels quals afloren grans doms de roca granítica on hi ha multitud de vies. Aquesta via, de uns 400mts, segueix un evident sistemes de fissures perfectes, de les que han fet famosa la escalada en aquest lloc, i destacant per sobre dels altres els dos primers llargs que segueixen un diedre ininterromput de 120mts amb una fissura perfecta al fons i completament desequipat. Aquesta escalada va compensar en escreix la desil·lusió del primer dia ja que aixó ja s'ajustava més a la idea preconcebuda que portava sobre l'escalada de Yosemite.

La previsió pels propers dies era anar a fer l'Snake Dike del Half Dome, una clàssica via de dificultat mitjana baixa però molt i molt i molt exposada que recorria una gran beta de quars rosa enmig de una gran placa monolítica com si cavalquéssim a l'esquena d'algun drac mil·lenari adormit dins la roca i que es cargolava buscant l'escalfor de la terra. La principal atracció de la via era el seu estètic recorregut però calia comptar a no trobar cap expansió ni possibilitat de protecció i uns horaris que representaven part de la dificultat de la via (4 hores d'aproximació, 4 hores de via i 4 hores de descens). Va ser oberta per en Jim Bridwell i des de llavors es va convertir en una manera molte elegant de pujar dalt del cim que representa l'emblema de Yosemite: el Half Dome. Amb la via a Tuolumne Meadows i aquesta al Half Dome ja haguéssim acomplert amb les previsions i tornaríem a casa amb la sensació de la feina feta. Per tant, a l'endemà de fer la via Directa el varem dedicar a reposar per poder afrontar amb un mínim de garanties la dura jornada que es presentava de cara a l'escalada al Half Dome. Jo però no vaig poder estar-me quiet ja que després de tant esperar aquest moment no em podia permetre el luxe de desaprofitar el més mínim de temps en qualsevol cosa que no fos escalar i enlloc de reposar tal com havíem quedat, vaig ajuntar-me amb uns Gallecs que varem conèixer per la vall (en Fernando i l'Ana) i amb els quals vam compartir tots els dies que varem estar per allà. Uns paios molts catxondos amb els que varem compartir grans moments al Curry Village i que teníem la mateixa motivació: el Pilar Central del Frenzy. Es tracta de una gran via situada al Middle Cathedral, just enfront del Capitan i del qual tenim grans vistes, i que originalment recorria tota aquesta gran paret però que les repeticions posteriors es van limitar a repetir únicament als seus primers cinc llargs que son els que reuneixen la major bellesa. És una via oberta pel gran mestre Jim Bridwell pel bell mig de la monolítica paret seguint un sistema de fissures perfecte en els seus cinc llargs. Una via com la dibuixaria un nen petit: un gran llençol ratllat de dalt a baix per una fina línia de llapis on el camí vé marcat per la pròpia roca peró que lluny de limitar la creativitat de l'escalador, el fa gaudir de una estètica de moviments poc usual. Un cop més però la decepció va ser majúscules ja que, com passa en les clàssiques més repetides, la trobem excessivament sobada. Malgrat tot, carregats amb tres jocs de Camalots, alguns d'ells de mida extra, repetim tres dels seus llargs, els més difícils, no sense haver de dedicar-hi bastant esforç.
Un cop superada la decepció de les vies sobades, ens varem preparar per emprendre l'ascensió a l'Snake Dike al Half Dome. La logística era bastant senzilla: ens llevem a les tres del matí per poder fer l'aproximació sota la fresca de l'albada i un cop sortís el sol ja estaríem preparats per emprendre l'escalada. Així, llevant-nos a l'hora prevista aviat vaig veure que alguna cosa no rutllava del tot bé. Una afecció estomacal m'afeblia i els resultats no van tardar en aparèixer: el camí que hauríem d'haver realitzat en mitja hora em va costar una hora i per tant la decisió va ser rapida: girem cua, no tindria cap sentit continuar en aquestes condicions. Aquesta afecció em va costar un dia sencer de llit i la corresponent variació de tots els plans: l'endemà ja era l’últim dia que estaríem a Yosemite i no podíem arriscar-nos a emprendre una escalada amb aquests horaris i arriscar-nos a perdre el vol de tornada. Merda!!!! amb les ganes que en tenia... i sobretot les ganes que tenia en Jordi que era el seu tercer intent al Half Dome per diverses vies i sempre havia avortat els seus plans: començava a ser una muntanya maleïda per ell. Sobretot em va saber greu per ell ja que jo ja havia acomplert les meves expectatives d'escalar al lloc dels meus somnis i en canvi ell difícilment tindria una altra oportunitat per poder pujar al Half Dome.
L'endemà va ser un dia trist, de comiat. Varem escalar diverses vies d'escola, fisurades i de "knobs", les grans pedres que afloren del llis granit en molts punts de la vall tal com el conglomerat a Montserrat, i arrossegant els nostres tristos cors per les ultimes vies que escalàvem a la vall ens varem acomiadar, potser fins després o potser fins mai mes, del lloc de naixement de una il·lusió que havia nascut feia molts anys i que ara podia sentir que un somni creat a base de mites en els anys de joventut s'havia fet realitat. O potser era la materialització d'un viatge anunciat i llargament posposat?

(Properament aniré penjant més fotos)

Posted by Picasa


De yosemite