No us penseu que soc tan cap quadrat com afirmo ser en la presentació que faig de mi mateix en aquest blog. Tot i que afirmo estar monotemitzat per l’escalada tinc altres aficions que ocupen el meu temps i no deixa de ser una exageració per emfatitzar el fet que l’escalada és la meva principal passió. Així, puntualment em venen rampells que em poden arribar a eclipsar la necessitat setmanal d’enfilar-me i m’obliguen a dedicar tot el meu temps lliure a aquesta nova inquietud. Malgrat tot, són situacions que reclamen la meva atenció de forma momentània i de seguida en perdo l’interés. Moltes vegades li he comentat a en Xevi que una de les coses que més li envejo és la capacitat que té de focalitzar tota la energia i esforços en un sol punt i que jo soc incapaç de fer. Tan aviat estic concentrat en una activitat com en perdo l’interés i canvio per fer-ne un altra. Amb l’escalada però és diferent. Més que una afició s’ha convertit en una necessitat vital que està per sobre de tot aixó.
Fa un parell anys em va venir un d’aquests rampells i encara no he pogut deslliurar-me’n del tot: la restauració d’andròmines i especialment la restauració de motos antigues. Aquest interés va sorgir arran de tenir alguns amics a Sant Quirze que ja havien restaurat alguna moto i a mi això em va captivar des del primer moment. Veure com d’un munt de ferros vells i rovellats tornes a donar vida a una maquina que feia més de quaranta anys que restava oblidada en un racó i sense esperances que tornés a circular dona una satisfacció difícilment mesurable. Conèixer tots els detalls de construcció, els seus defectes, submergir-te en les seves entranyes i descobrir meravellat una tecnologia que temps endarrere era puntera i que ara és considerada obsoleta dona un plaer que només coneix qui valora la solera de molts anys. Tot això és el que vaig sentir durant el llarg temps que em va dur de restaurar la Vepsa, una andròmina que podria haver-se perdut entre el munt residus inservibles que acumula l’esser humà al llarg de tota la vida i que després d’haver-la recuperat i posat en funcionament m’estimula suficientment la retina com a símbol de la meva capacitat per encuriosir-me, ni que sigui per un instant, per tants i diferents aspectes d’aquesta tan diversa existència.
2 comentaris:
Va parí nen!!, a la primera foto hi falta la Judit al darrera i sembla com aquella peli de "Sant Quirze ciutat eterna" o era Roma...
Va vinga bou, a tivar-li fins a la role!!!
Per cert amb el contador que portes ja et tancarien per excés de velositat.
Xevi (el de l'altre blog)
he dubtat de penjar aquest article ja que no s'adequava a la tematica i al caire que volia donar al blog, pero al final he pensat: Que collons, a que és meu el blog, doncs faig el que em dona la gana... és una petita llicencia que m'he permés pero que no servirà de precedent. Ja saps que també em molen molt aquests temes....
Publica un comentari a l'entrada